Clara Zetkin

 

Discurs com a presidenta d'edat en l'obertura del Reichstag

(30 d'agost del 1932)


Rede als Alterspräsidentin bei der Eröffnung des Reichstags” Verhandlungen des Reichstages, VI. Wahlperiode, 1932, Bd.454, S.1-3.
Zur Geschichte der Kommunistischen Partei Deutschlands. Eine Auswahl von Materialien und Dokumenten aus den Jahren 1914-1946, o.J., S.330-333.
Kopiert mit Dank von der verschwundenen Webseite Marxistische Bubliothek.
Transkription und HTML-Markierung: Einde O’Callaghan für das Marxists’ Internet Archive.

Traducció de la secció catalana del MIA


Dames i cavallers!

El Reichstag es reuneix en una situació en la que la crisi del capitalisme que col·lapse aclapara les més amples masses treballadores d'Alemanya amb un patiment paorós de calamitats. Als milions de sense-feina, als perceptors d'ajuts socials o als qui sense ells pateixen fam, se'ls afegiran en la tardor i en l'hivern nous milions. La fam més crua és també el destí de tots els altres que requereixen de l'auxili social. Els encara ocupats no poden reposar amb uns guanys reduïts per la racionalització unes forces musculars i nervioses extremadament exprimides, i molt menys encara satisfer necessitats culturals. La més àmplia disposició del dret tarifari i del sistema d'arbitratge enfonsarà encara més avall els salaris de misèria. Creixents multituds d'artesans i de petits empresaris, de pagesos petits i mitjans cauen desesperadament en el pou de la pobresa. El declivi de l'economia, la reducció agregada de les despeses amb finalitats culturals anorreen els fonaments econòmics de l'existència de creadors intel·lectuals i restringeix progressivament el cap d'activitat dels llurs coneixements i forces. La conflagració deslligada a l'est, per la qual s'agita fortament des de l'Oest, i aquest mar de flames, a més de destruir la Unió Soviètica i la seua constitució socialista, aclapararia també Alemanya amb horrors i crueltats que farien ombra a l'obra assassina i destructora de la darrera guerra mundial.


El poder polític és ara usurpat a Alemanya per un gabinet presidencial, constituït sota la dissolució del Reichstag, i que és l'esbirro del capital monopolítistic trustificat i de la gran propietat agrària, que són la força motriu de l'aparell governamental.


Malgrat l'omnipotència del gabinet presidencial, ha fracassat contràriament en totes les tasques de política interior i exterior del moment. La seua política interior es caracteritza precisament com l'anterior pels decrets d'emergència, decrets d'emergència en el sentit més pur del mot; ja que decreten emergència i eleven l'emergència ja existent. Simultàniament, aquest gabinet destrueix els drets de les masses que lluiten contra l'emergència. Les necessitats i els drets d'auxili social el govern tan sols els observa amb els grans agraris endeutats, industrials arruïnats, potentats bancaris, armadors i especuladors i usurers inconscients. La seua política impositiva, duanera i comercial afecta amplis sectors del poble productiu per beneficiar petits grups d'interessos, i empitjora la crisi amb una restricció més àmplia del consum, de les importacions i de les exportacions.


De la mateixa manera la seua política exterior colpeix a la cara dels interessos del poble productor. És dirigida per apetits imperialistes, condueix Alemanya a vacil·lacions diletants sense objectiu entre el més descarat proxenetisme i el soroll de sabres amb una dependència sempre més profunda dels grans poders del Tractat de Versalles i perjudica les relacions amb la Unió Soviètica, l'estat que, mitjançant la seua política honesta de pau i el seu ascens econòmic, és un suport per a la població treballadora alemanya.


Fortament pesen en el compte de deutes del gabinet presidencial els assassinats de les darreres setmanes, pels quals ha d'assumir la plena responsabilitat amb l'abolició de la prohibició dels uniformes de les seccions d'assalt nacionalsocialistes i mitjançant la provocació oberta de les tropes civils de guerra feixistes. Debades cerca espolsar-se la culpabilitat política i moral mitjançant disputes amb els llurs aliats sobre el repartiment del poder de l'estat; la sang vessada els uneix eternament amb els assassins feixistes.


La impotència del Reichstag i l'omnipotència del gabinet presidencial són l'expressió del fracàs del liberalisme burgès, que forçosament acompanya l'ensorrament del mode de producció capitalista. Aquesta decadència actua també plenament damunt de la socialdemocràcia reformista, que sorgeix en la teoria i en la pràctica del sòl podrit de l'ordre social burgès. La política del govern Papen-Schleicher no és més que la continuació indissimulada de la política del govern Brüning tolerat pels socialdemòcrates, que al seu torn succeïa la política de coalició de la socialdemocràcia com marcant-hi el pas.


La política del “mal menor” enforteix la consciència de poder de les forces reaccionàries i ha de generar i genera encara el més gran de tots els mals, acostumar les masses a la passivitat. Aquestes han d'abstindre's a utilitzar tot el seu poder fora del Parlament. D'aquesta manera també es redueix la importància del Parlament per a la lluita de classe del proletariat. Si avui el Parlament pot ser utilitzat dins d'un certs límits per a la lluita dels treballadors, és tan sols si té el seu suport en accions poderoses de les masses fora dels seus murs.


Abans que els Reichstag puga assumir la posició sobre les tasques individuals del moment, cal reconèixer el seu deure central i acomplir-lo: destituir el govern del Reich que ha intentat bandejar el Reichstag mitjançant una violació completa de la constitució. El Reichstag hauria de presentar càrrecs també contra el President del Reich i el Ministre del Reich per infraccions constitucionals i encara més per a una infracció constitucional planificada davant del Tribunal Constitucional de Leipzig. Però un càrrec davant d'aquesta instància seria com denunciar el diable davant la seua àvia.


Evidentment, no es pot trencar mitjançant una declaració parlamentària el poder d'un govern, que recolza en l'exèrcit i en tots els altres mitjans de força de l'estat burgès, en el terror dels feixistes, la covardia del liberalisme burgès i la passivitat de gran part dels treballadors. La destitució del govern pel Reichstag tan sols pot ésser el senyal per a concentrar i desenvolupar el poder de les masses més àmplies fora del Parlament, per aplicar en la lluita tot el pes de l'actuació econòmica i social dels productors i també el pes de la majoria.


En aquesta lluita cal adreçar-se primer de tot a la destrucció del feixisme, que ha d'anorrear amb sang i ferro totes les expressions vitals de classe dels treballadors, en el coneixement clar del nostre enemic, que la força del proletariat ha de dependre el menys possible dels escons parlamentaris, sinó que cal ancorar-lo més aviat en les seues organitzacions polítiques, sindicals i culturals.


Bèlgica mostra als treballadors, que la lluita de masses, fins i tot en èpoques de major crisi econòmica, posseeix la seua força, amb la condició que darrera l'ús d'aquestes armes hi haja la decisió i voluntat de sacrifici de les masses, sense les quals no hi hauria cap ampliació de la lluita i el poder de l'enemic s'imposaria amb força. Amb tot, el desenvolupament del poder extraparlamentari del poble treballador no es limitar a fer caure un govern anticonstitucional; ha de dirigir-se per damunt d'aquest objectiu immediat cap al coll de l'estat burgès i del seu fonament, l'economia capitalista.


Tots els intents de suavitzar la crisi en el terreny capitalista, i encara menys resoldre-la, no poden fer res més agreujar el desastre. La intervenció estatal fracassà; ja que l'estat burgès no té l'economia, sinó inversament és l'economia capitalista la que té l'estat. Com a aparell de poder dels posseïdors tan sols el poden utilitzar en benefici propi a costa de les àmplies masses populars productores i consumidores. Una economia planificada en el terreny del capitalisme és una contradicció en ella mateixa. L'intent de fer-ho es frustra sempre per la propietat privada dels mitjans de producció. La planificabilitat de l'economia és tan sols possible amb l'abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. La manera de superar les crisis econòmiques i tots els perills de guerra imperialista que ens amenacen és únicament la revolució proletària, que aboleix la propietat privada dels mitjans de producció i garanteix la planificabilitat de l'economia.


La gran demostració històrica d'això és la revolució russa. Ha demostrat que els productors tenen força pròpia per derrotar tots els llurs enemics i per fer retrocedir juntament amb el capitalisme del propi país també les potències espoliadores imperialistes i esquinçar els tractats d'esclavitud com el Tractat de Versalles.


L'estat soviètic també confirmà que els treballadors posseeixen maduresa per construir un nou ordre econòmic, en el qual un desenvolupament econòmic superior de la societat pot reeixir sense crisis devastadores, perquè es destrueixen les causes del mode de producció anàrquic, la propietat privada dels grans mitjans de producció.


La lluita de les masses treballadores contra les necessitats més feridores del present és alhora la lluita per l'emancipació completa. És una lluita contra el capitalisme esclavitzador i explotador i pel socialisme redemptor i emancipador. Aquest lluminós objectiu cal afrontar-lo amb fermesa davant l'opinió de les masses, sense emboirar-lo amb il·lusions sobre la democràcia emancipadora i sense arronsar-se pels poders brutals del capitalisme, que malda pel seu salvament mitjançat noves matances mundials de pobles i assassinats de les guerres civils feixistes. La necessitat de l'hora és el front unit de tots els treballadors per fer retrocedir el feixisme, i que així esclavitzats i explotats tinguen la força i el poder per mantindre les llurs organitzacions, i fins i tot la vida física. Davant d'aquests necessitat històricament forçada totes les querelles i divisions polítiques, sindicals i religioses han de passar a un lloc secundari. Tots els amenaçats, tots els que pateixen, tots els que anhelen l'alliberament en el front unit contra el feixisme i els seus representants en el govern! L'autoafirmació dels treballadors contra el feixisme és la condició immediata imprescindible per al front unit en lluita contra la crisi, les guerres imperialistes i les causes, el mode de producció capitalista. L'aixecament de milions d'homes i dones treballadores a Alemanya contra la fam, la privació, la massacre feixista i la guerra imperialista és una expressió de la comunitat de destí indestructible dels productors de tot el món. Aquesta comunitat de destí internacional ha de forjar-se en la comunitat de lluita dels treballadors en totes les àrees de domini del capitalisme, una comunitat de lluita que els connecta amb els germans lliures i triomfants de la Unió Soviètica. Vagues i aixecament en els països més diversos són les flames eloqüents que mostren als combatents a Alemanya que no es troben sols. Arreu els desheretats i oprimits comencen a avançar en la conquesta del poder. També a Alemanya entre els qui formen el front únic de treballadors no manquen les milions de dones, que es lliuren de les cadenes encara presents de l'esclavitud de gènere i de l'encara més dura esclavitud de classe. En les primeres fileres ha de lluitar el jovent, que sent el creixement i maduració de les seues forces, però que avui no té cap altra perspectiva que l'obediència cadavèrica i l'explotació en les columnes dels servidors laborals. Al front únic pertanyen també tots els creadors intel·lectuals, les llurs capacitats i voluntats d'augmentar el benestar i la cultura de la societat, que avui en l'ordre burgès ja no poden exercir.


En el front únic de lluita tots, els qui depenen d'un salari o d'una paga o que són de qualsevol manera tributaris del capital, són alhora mantenidors i víctimes del capitalisme!


Obri el Reichstag en compliment del meu deure com a presidenta d'edat i amb l'esperança que, malgrat la meua actual invalidesa, viuré la felicitat d'obrir com a presidenta d'edat el primer Congrés dels Consells de l'Alemanya Soviètica.