L'estalvi de temps i Karl Marx

de John Maclean


«Time-saving and Karl Marx», Justice, 14 de desembre del 1907
Transcription\HTML Markup: Revolutionary Communist Group, 1998 i David Walters in 2003


Per instint un vespre vaig fer cap a Sauchiehall Street fins a les Fine Art Galleries, on ara s'exposen tots els darrers estris i mecanismes que han de fer part de l'oficina moderna. Arrossegat per l'esperit de curiositat que caracteritza la ment regenerada per les conviccions socialistes, fruïa d'una festa mental, variada i gustosa. Veia en funcionament màquines de sumar; màquines per calcular els preus, salaris, pesos, etc.; màquines per duplicar lletres i dibuixos; de fet, màquines per tota mena de treballs dins dels límits sagrats de les premises empresarials. Vaig observar els darrers mètodes de confecció i impressió de llibres de negocis, els millors sistemes per omplir lletres, els darrers tipus de mobiliari d'empresa—tot dissenyat per crear ordre i facilitar operacions i càlculs... Què hi ha sota tots aquests fets? Quin principi determina tota l'exposició? Quina és la filosofia de tot plegat?

Òbivament, l'estalvi de temps. Aquest avantatge el convocaven invariablement tots els expositors—l'estalvi de temps. Hi ha rellotges de diverses menes i adaptats a qualsevol funció, que atreuen el fort comprador que sap que la lluita per l'existència en els negocis es juga al voltant del temple del temps, i que sap que qui fa els temps més breus és qui sobreviu a la fi. «La cursa s'accelera», «el temps és or, estalviau temps—estalviau diners».

Aquesta gran verita inflama la imaginació del socialista utòpic, qui veu en totes aquestes coses els mitjans pels quals la càrrega de la humanitat afluixarà en la nova societat.

Pel marxista, tota l'exposició revela, però, un altre aspecte dels milions d'activitats vitals, totes les quals confirmen l'encert de la seua teoria del valor. Però ahir vaig sentir un pastor que feia una classe de socialisme, on reiterava l'antiga cantarella, que Marx ja fa temps que ha sigut superat. Probablement el desig era el pare del pensament, o, potser, com un lloro, simplement repetia allò que els socialistes que no han llegit Marx o que si l'han llegit no l'han entès es plauen estúpidament d'afirmar. Molts que són millors caricaturistes que pensadors o observadors, es plauen de prendre possessió del llenguatge tècnic creat per Marx per presentar més fàcilment la seua posició i realitzar embolicades iscussions posteriors, i amb el destre art del conjurador de paraules mostren les absurditats de la jerga marxiana. Uns altres, menys capaços, s'aprofiten de l'ús desesperat del marxisme que fan zelosos novicis, i en fan la base d'un atac contra Marx.

Però tots per igual no aconsegueixen de presentar una refutació seriosa de Marx (fins i tot els qui han plagiat els escrits de Böhm-Bawerk), ni de donar suport a cap teoria alternativa més enllà de les proposades pels economistes ortodoxos, els peons dels capitalistes, que tenen com a únic objectiu justificar l'existència del benefici, no explicar-ne l'origen.

Aquests socialistes ignorants potser creuen que els marxistes som gent de ment estreta, encegats pel prejudici que resulta d'una aplicació massa assídua de les nostres ments al Capital i a les altres obres de Marx.

Això és absolutament fals. Si bé les lleis de la producció capitalista descobertes per Marx constitueixen els fonaments de les nostres conviccions i accions, amb tot tan sols s'han convertit en conviccions profundes com a conseqüència de fer servir els ulls i el cervell. Cada nova invenció que estalvia temps al capitalista, i que per tant adopta, és simplement una prova addicional dels principis marxians. Vet ací la importància de l'exposició empresarial. Mostra més enllà de tota disputa, pels fets, que el marxisme és tant cert avui com quan el descobrí Marx.

Cap altra teoria, i nosaltres els marxians les coneixem tant bé com la nostra, pot trobar suport en l'exposició de les Fine Art Galleries.

Es per tant deure de tot socialista comprendre els principis marxians, ja que tan sols amb el coneixement científic podem conèixer el nostre entorn social, podem explicar l'evolució social i, en conseqüència, realitzar de forma eficient i ràpida la transformació social (és a dir, la revolució social) necessària per l'establiment del socialisme. Observau com de ràpidament els americans han aplicat la ciència a la indústria, la teoria a la pràctica; observau com ràpidament Gran Bretanya construeix col·legis tècnics per seguir-los de prop; i observau com tota Àsia, de cop i volta, s'alça de la barbàrie i de la civilització inicial fins a la forma més alta del capitalisme per l'absorció completa de la ciència i de les arts occidentals.

Si els capitalistes ens poden mostrar la importància de la teoria, i la certesa i celeritat amb la qual pot avançar l'estructura política i econòmica, certament nosaltres, els socialistes, que proclamam que som per damunt dels capitalistes conservadors, no podem permetre'ns de seguir a les palpentes d'acord amb la vella i bona (?) «regla del polze», com feien els nostres pares.

El capitalisme avança a un ritme terrorífic, i a una velocitat en augment; la societat evoluciona a un ritme sense precedents. Certament, doncs, els socialistes no ens podem permetre de vacil·lar; no hem d'anar endavant i no endarrera del capitalisme. Per això hem de tindre un coneixement científic específic en les nostres pròpies línies de producció; hem de tindre experiments de mitja hora cada dia a l'escola pels nostres fills, per comptes de seguir Paul en les seues gires de propaganda, o provar de repetir com a lloros respostes i proves inapropiades a qüestions ximples; i hem d'estudiar Marx per conèixer com elevar millor la societat fins al pla superior de l'evolució social que ens agrada dir socialisme.