Xavier Romeu

I encontre d’escriptors catalans a Gandia


Publicat en la columna «A dia diat» de la revista Canigó (núm 454, p. 12), el 19 de juny del 1976


La premsa diària ja ha informat sobre aquest encontre, que aplegà més de mig centenar d’escriptors a la capital de la Safor. Han aparegut també comentaris d’alguns dels assistents, la majoria dels quals jo mateix sotasignaria, perquè tots destaquen la importància d’aquest primer encontre i la necessitat de futurs contactes entre els escriptors dels Països Catalans. Naturalment, no destaca ningú que es va tractar d’unes sessions més aviat feixugues i àrides, perquè ja es deu donar per suposat que una reunió d’aquest caire ha de ser forçosament cansada, quan encara tenim tan poca pràctica a dialogar i quan es pretén discutir i elaborar uns documents, com els que van sorgir d’aquest primer encontre. No seré jo, doncs, el que insisteixi a remarcar això. Sí que m’interessaria, però, de comentar un fet que va estar present a cada sessió, de forma latent o bé manifestant-se amb més o menys violència, i que tot just és comentat de passada a les notícies que he pogut llegir sobre l’encontre: el fet de la nacionalitat catalana i de l’abast d’aquesta.

En efecte, no tothom està d’acord a acceptar la unitat nacional dels Països Catalans: el ventall és molt més extens, des dels que creuen simplement en una comunitat idiomàtica i cultural fins als que accepten uns trets de nacionalitat no constituents encara d’una nació pròpiament dita, passant pels que advoquen per una lluita que ens meni definitivament al restabliment d’un sentiment nacional pretesament desaparegut que s’haurà de materialitzar en una federació d’estats nacionals catalans a integrar en una federació espanyola o en un estat únic que aplegui tots els Països Catalans. Tot això sense comptar, és clar, els que s’apunten simplement al «regionalismo».

De definicions de nació n’hi ha moltes, des de Lenin a Stalin i de Rosa Luxemburg a Otto Bauer; algunes ens «convenen» més, d’altres no tant. El que és segur és que per a segons qui els Països Catalans formen una nació clarament delimitada històricament, lingüísticament, culturalment, psicològicament i econòmicament. Segons Stalin, que és l’inspirador d’aquesta definició, la manca d’un sol d’aquests trets és suficient perquè una comunitat deixi de constituir nació. Aquí neix el problema. ¿Fins a quin punt les variants històriques, lingüístiques, psicològiques, econòmiques –el comportament de les diverses burgesies–, culturals poden invalidar l’aplicabilitat del concepte nació al nostre cas?

Doncs bé, aquesta qüestió, no explicitada mai, és la que estava latent en les discussions de l’encontre d’escriptors catalans.

A l’hora d’elaborar un document en què aparegui un concepte que per a algú pot ser discutible la discussió és impossible; perquè hi ha arguments per a satisfer tothom. Per exemple: «Sí, aquestes circumstàncies objectives es donen en el nostre cas; però la gent no en té consciència». L’única solució en aquests casos és recórrer a la votació. I així es va fer a Gandia. Per una majoria considerable sortí guanyadora l’opció «nació Països Catalans» contra totes les altres. ¿Totes les altres? Aquest és el problema que em va fer rumiar. Les opcions dels que defensaven la tesi no-nació eren moltes, però totes coincidien en un punt, el negatiu. La part positiva (¿regió?, ¿nacionalitat?, ¿comunitat de cultura?, ¿estat federal?) no sortia a la palestra. El resultat de les votacions ha de ser, doncs, sempre forçosament injust en aquests casos. L’únic resultat possiblement vàlid en aquest tipus de votacions seria el que reflectís les opcions positives de cada tendència.

Amb tot, la votació, ja ho he dit, va ser aclaparadorament majoritària a favor de l’opció nacional (32 vots contra 6, més les abstencions). Potser la consciència nacional no està, doncs, tan perduda. I espero que no em surti ara ningú dient que això es produí entre escriptors, però que el poble, aquest fantasma tan utilitzat per determinats sectors, no ho veu així.