1924
____________________________________________________________
Versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@terra.es - des de: Léon Trotsky, 2004 [1924], Les leçons d’Octobre, Groupe Bolchevik – Cahier bolchevik nº 5, Paris.
____________________________________________________________
Si és cert que hem tingut èxit en la Revolució d’Octubre aquesta, no obstant, no n’ha tingut en la nostra literatura. No tenim encara ni una sola obra que fornisca un quadre general de la Revolució d’Octubre i remarque els principals moments des del punt de vista polític i organitzatiu. Encara més, fins ara no s’han editat els material que caracteritzen els diferents aspectes de la preparació de la revolució o la mateixa revolució. Publiquem un munt de documents i materials sobre la història de la revolució i del partit, abans i després d’octubre, però hom consagra força menys d’atenció al mateix octubre. Una vegada donat el colp de força sembla com si haguérem decidit que no l’haurem de repetir. Sembla com si, de l’estudi d’Octubre, de les seues condicions i preparació immediates, no esperarem una utilitat directa per a les urgents tasques de l’ulterior organització.
Tanmateix, tal apreciació és profundament errònia, àdhuc sent inconscient, i té, per altra banda, cert caràcter d’estretor nacional. Si nosaltres no hem de repetir la Revolució d’Octubre això no significa pas que aquesta experiència no ens puga ensenyar res. Som un partit de la Internacional i, a més a més, el proletariat dels altres països encara ha de resoldre el seu problema d’Octubre i, durant els darrers anys, hem tingut proves suficientment convincents que els partits comunistes més avançats d’Occident no sols és que no han assimilat la nostra experiència sinó que, inclús, no la coneixen des del punt de vista dels fets.
Hom podria assenyalar, certament, que és impossible estudiar Octubre, i editar alhora els materials concernents a Octubre, sense posar damunt la taula les antigues divergències. Però tal manera d’abordar la qüestió seria molt miserable. Els desacords de 1917 eren, evidentment, força profunds i no gens fortuïts. Seria molt mesquí, però, fer-ne ara una arma de lluita contra aquells que aleshores es varen equivocar. Però encara seria més inadmissible callar sobre els problemes capitals de la revolució d’Octubre, que tenen una importància internacional, per consideracions de caire personal.
L’any passat vàrem sofrir dues penoses derrotes en Bulgària: primer el PCB deixà passar el moment, excepcionalment favorable, per a una acció revolucionària (alçament dels camperols desprès del colp de força de juny de Tasankof) a causa de consideracions doctrinàries fatalistes; a continuació, esforçant-se en arreglar la seua falta, es llançà a la insurrecció de setembre sense haver preparat les premisses polítiques i organitzatives. La revolució búlgara hauria d’haver estat la introducció a la revolució alemanya. Dissortadament, aquesta deplorable introducció va tindre un desenvolupament encara pitjor en la mateixa Alemanya. En el segon semestre de l’últim any observarem en aquest país una demostració clàssica de la forma en què hom pot deixar passar una situació revolucionària excepcional i d’una importància històrica mundial. Les experiències búlgara i alemanya han estat àdhuc menys objecte d’una apreciació suficientment completa i concreta. L’autor d’aquestes línies forní l’any passat l’esquema del desenvolupament dels esdeveniments alemanys (veure a l’opuscle L’Orient i l’Occident els capítols “Davant d’un gir” i “L’etapa que travessem”). Tot el que ha passat després ha confirmat aquest esquema. Ningú ha intentat donar-ne qualsevol altra explicació. Però un esquema no ens és suficient, ens manca un quadre complet, amb el recolzament de tots els fets, del desenvolupament dels esdeveniments de l’any passat en Alemanya, un quadre que faça llum sobre les causes d’aquesta penosa desfeta.
Però és difícil somiar en una anàlisi dels esdeveniments a Bulgària i Alemanya si encara no hem fet un quadre polític i tàctic de la Revolució d’Octubre. Encara no ens hem fet una idea exacta del que vàrem fer i de com ho vàrem fer. Després d’Octubre, semblava que els esdeveniments en Europa es desenvoluparien, per ells mateixos, amb una tal rapidesa que no ens deixarien temps per a assimilar teòricament les lliçons d’Octubre. Però s’ha demostrat que el colp de força proletari esdevé impossible en absència d’un partit capaç de dirigir-lo. El proletariat no pot fer-se amb el poder mitjançant una insurrecció espontània: àdhuc en un país industrialment molt desenvolupat i forçament cultivat com Alemanya, la insurrecció espontània dels treballadors (en novembre de 1918) no ha pogut fer més que transmetre el poder a les mans de la burgesia. Una classe posseïdora és capaç de fer-se amb el poder, arrabassat a una altra classe posseïdora, recolzant-se en les seues riqueses, en la seua “cultura”, en les seues innombrables relacions amb l’antic aparell d’estat. Per al proletariat res pot reemplaçar el partit. El període d’organització dels Partits Comunistes comença, veritablement, a partir de la meitat de l’any 1921 (“lluita per les masses”, “front únic”, etc.). Les tasques d’octubre queden aleshores llunyanes i, alhora, també es relega a un segon pla l’estudi d’octubre. L’últim any ens ha enfrontat amb les tasques de la revolució proletària. És el moment de reunir tots els documents, d’editar tots els materials i de procedir al seu estudi.
És clar que sabem que cada poble, cada classe i, inclús, cada partit s’instrueixen principalment mercès a la seua pròpia experiència però això no significa, de cap de les maneres, que l’experiència dels altres països, classes i partits siga de poca importància. Sense l’estudi de la gran Revolució Francesa, de la Revolució de 1848 i de la de la Comuna de París, nosaltres mai hauríem acomplert la Revolució d’Octubre, àdhuc amb l’experiència de 1905: cert, vàrem fer aqueixa experiència recolzant-nos sobre les ensenyances de les revolucions anteriors i continuant-ne la línia històrica. Tot el període de la contrarevolució fou omplert per l’estudi de les lliçons de 1905. Per a l’estudi de la revolució victoriosa de 1917, però, no hem fet ni la dècima part del treball que vàrem fer per a la de 1905. Cert, no vivim en un període de reacció ni a l’emigració. Per contra, les forces i els mitjans amb què comptem actualment no poden comparar-se als d’aquells penosos anys. Cal posar a l’ordre del dia, en el Partit i en tota la Internacional, l’estudi de la Revolució d’Octubre. Cal que tot nostre partit, i particularment la joventut, estudien minuciosament l’experiència d’Octubre, que ens ha fornit una verificació incontestable del nostre passat i ens ha obert una àmplia porta cap el futur. La lliçó alemanya de l’últim any no és únicament un seriós recordatori sinó, encara més, un amenaçador advertiment.
Hom pot dir, certament, que el més pregon coneixement del desenvolupament de la Revolució d’Octubre no hauria estat pas una garantia de victòria per al nostre partit alemany. Però semblant raonament no ens fa avançar gens. Certament que el sols l’estudi de la Revolució d’Octubre és insuficient per a fer-nos vèncer en altres països; però poden donar-s’hi situacions en què existisquen totes les premisses de la revolució menys una direcció clarivident i resoluda del partit basat en la comprensió de les lleis i mètodes de la revolució. Tal era, precisament, la situació l’any passat a Alemanya. Pot repetir-se en d’altres països. Ara bé, per a l’estudi de les lleis i mètodes de la revolució proletària no hi ha, fins ara, font més important que nostra experiència d’Octubre. Els dirigents dels partits comunistes europeus que no estudiaren, d’una manera crítica i en tots els seus detalls, la història del colp de força d’Octubre s’assemblarien a un cap que, en preparar-se actualment a noves guerres, no estudiés l’experiència estratègica, tàctica i tècnica de l’última guerra imperialista. Tal cap duria el seu exèrcit a la derrota.
El partit és l’instrument essencial de la revolució proletària. Nostra experiència d’un any (febrer de 1917-febrer de 1918) i les experiències complementàries de Finlàndia, Hongria, Itàlia, Bulgària i Alemanya, ens permeten gairebé erigir en llei la ineluctabilitat d’una crisi en el partit quan aquest passa, del treball de preparació revolucionària, a la lluita directa pel poder. Les crisis en el partit sorgeixen en general a cada gir important, com un preludi o conseqüència d’aquest gir. La raó és que cada període del desenvolupament del partit té els seus trets especials i reclama habituds i mètodes determinats de treball. Un gir tàctic implica una ruptura, més o menys important, amb aqueixes habituds i amb aqueixos mètodes, aquí està la font dels xocs i crisis. “Passa força sovint que [escrivia Lenin en 1917], davant d’un gir brusc de la història, els partits, inclús els avançats, no s’acoblen, durant un temps, si fa o no fa, llarg, a la nova situació, repeteixen les consignes que, justes ahir, han perdut tot sentit i això més “sobtadament” com el gir històric ha estat sobtat.” D’aquí un perill: si el gir ha estat molt brusc o molt inesperat i el període superior ha acumulat força elements d’inèrcia i de conservadorisme en els òrgans dirigents del partit, aquest es demostra incapaç de dur la direcció del gir en el moment més greu per al que s’havia preparat durant anys o desenes d’anys. El partit cau en una crisi i el moviment s’efectua sense objectiu i va a la desfeta.
Un partit revolucionari està sotmès a la pressió d’altres forces polítiques, a cadascun dels períodes del seu desenvolupament elabora els mitjans de resistir-se’n i foragitar-les. En els girs tàctics, que comporten reagrupaments i friccions internes, sa força de resistència decreix. D’aquí la possibilitat constant que tenen els agrupaments interns del partit, engendrats per la necessitat del gir tàctic, de desenvolupar-se considerablement i esdevenir una base per a diferents tendències de classes. Parlant més planerament, un partit que no va a la par amb les tasques històriques de la seua classe esdevé, o corre el risc, un instrument indirecte de les altres classes.
Si l’observació que acabem de fer és justa per a cada gir tàctic important encara ho és més per als grans capgiraments estratègics. Per tàctica entenem en política, per analogia amb la ciència de la guerra, l’art de menar accions aïllades; per estratègia, l’art de vèncer, és a dir de fer-se amb el poder. Abans de la guerra, a l’època de la II Internacional, no fèiem ordinàriament aquesta distinció, ens limitaven a la concepció tàctica socialdemòcrata. I no era per atzar: la socialdemocràcia tenia una tàctica parlamentària, sindical, municipal, cooperativa, etc. La qüestió de la combinació de totes les forces i recursos, de totes les armes per tal d’assolir la victòria sobre l’enemic, no es plantejava pas a l’època de la II Internacional doncs que aquesta no s’assignava pràcticament la tasca de la lluita pel poder. La Revolució de 1905, rere d’un llarg interval, posà de nou a l’ordre del dia les qüestions essencials, les qüestions estratègiques de la lluita proletària. Gràcies a això assegurà immensos avantatges als socialdemòcrates revolucionaris russos, és a dir als bolxevics. La gran època de l’estratègia revolucionaria comença en 1917, primer per a Rússia i, després, per a tota Europa. L’estratègia, evidentment, no impedeix la tàctica: les qüestions del moviment sindical, de l’activitat parlamentària, etc., no desapareixen de nostre camp visual, però adquireixen altra importància com a mètodes subordinats a la lluita combinada pel poder. La tàctica està subordinada a l’estratègia.
Si els girs tàctics engendren habitualment friccions internes en el partit, els girs estratègics han de provocar, amb més motiu, capgiraments força més profunds. Ara bé, el tomb més brusc és aquell en què el partit del proletariat passa de la preparació, propaganda, organització i agitació a la lluita directa pel poder, a la insurrecció armada contra la burgesia. Tot el que hi ha dins del partit d’escèptic, conciliador, capitulador, s’alça contra la insurrecció, cerca per a la seua oposició formules teòriques i les troba totes manllevades dels seus adversaris d’ahir, els oportunistes. Encara haurem d’observar manta vegades aquest fenomen.
En el període de febrer a octubre, efectuant un llarg treball d’agitació i d’organització en les masses, el partit feu un últim examen, una darrera tria de les seues armes abans de la batalla decisiva. En octubre, i després, el valor d’aquestes armes fou verificat en una operació de vasta envergadura. Ocupar-se ara d’apreciar els diferents punts de vista sobre la Revolució en general, i sobre la revolució russa en particular, fent silenci sobre l’experiència de 1917, seria ocupar-se d’una escolàstica estèril i no d’una anàlisi marxista de la política. Seria actuar igual que gent discutint sobre els avantatges de diferents mètodes de natació però refusant-se a veure el riu en què aqueixos mètodes son aplicats pels nedadors. No hi ha millor verificació del punts de vista sobre la Revolució que la seua aplicació durant aquesta Revolució al igual que, com millor es verifica el mètode de natació, és quan el nedador es llança a l’aigua.
LA DICTADURA DEMOCRÀTICA DEL PROLETARIAT I DEL CAMPEROLAT: FEBRER I OCTUBRE
Pel seu desenvolupament i resultat, la Revolució d’Octubre ha descarregat un formidable colp sobre la parodia escolàstica del marxisme que estava força estesa entre els mitjans socialdemòcrates russos (començant pel Grup de l’Emancipació del Treball) i que ha trobat la seua expressió més acabada en els menxevics. Aquest seudomarxisme consistia essencialment en transformar el pensament condicional i limitat de Marx (“els països avançats mostren als països endarrerits la imatge del seu futur desenvolupament”) en una llei absoluta, suprahistòrica, sobre què s’esforçava en basar la tàctica del partit de la classe obrera. Amb aquesta teoria no es podia plantejar, naturalment, la lluita del proletariat rus pel poder mentre els països econòmicament més desenvolupats no haguessen donat l’exemple i creat d’alguna forma un precedent. No hi ha dubte que cada país endarrerit troba alguns dels trets del seu esdevenidor en la història dels països avançats, però no es tracta d’una repetició general del desenvolupament dels esdeveniments. Pel contrari, com més l’economia capitalista revesteix un caràcter mundial més adquireix un caràcter especial l’evolució dels països endarrerits, on els elements retardataris es combinen amb els elements més moderns del capitalisme. En el seu prefaci a La guerra camperola, Engels escrivia: “En una determinada etapa (que no arriba pas al mateix temps o en un grau idèntic de desenvolupament en tots els llocs) la burgesia comença a adonar-se que el seu company, el proletariat, la depassa.” L’evolució històrica obligà la burgesia russa a fer aquesta constatació més d’hora i completament que qualsevol altra. En la vespra de 1905 ja Lenin havia expressat el caràcter especial de la Revolució russa en la formula de la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat. Per ella mateixa, aquesta formula, com ho mostra el curs ulterior dels esdeveniments, no podia tindre altra importància que com etapa vers la dictadura socialista del proletariat recolzant-se sobre el camperolat. Sencerament revolucionària, profundament dinàmica, la posició de Lenin sobre la qüestió estava radicalment enfrontada a l’esquema menxevic, segons el qual Rússia no podia gosar més que a repetir la història dels pobles avançats, amb la burgesia en el poder i la socialdemocràcia en l’oposició. Però, en la formula de Lenin, determinats cercles del nostre partit posaven l’accent no pas en la paraula “dictadura” sinó més en la paraula “democràtica” per tal d’oposar-la a la paraula “socialista”. Això significava que en Rússia, país endarrerit, únicament la Revolució democràtica era concebible. La revolució socialista havia de començar en Occident. Nosaltres no ens podíem endinsar en la via vers el socialisme més que darrere Anglaterra, França i Alemanya. Però aquest punt de vista esdevenia, inevitablement, menxevic. I és això el que passà netament en 1917 quan es plantejaren les tasques de la revolució no com a qüestions de prognosi sinó com qüestions d’acció.
En les condicions de la Revolució, voler realitzar a fons la democràcia contra el socialisme (considerat prematur) era, políticament, derivar de la posició proletària a la posició petitburgesa, passar-se a l’ala esquerra de la revolució nacional.
La revolució de febrer, presa aïlladament, era una revolució burgesa. Però com a revolució burgesa arribà massa tard i no tenia en ella mateixa cap element d’estabilitat. Esquinçada per contradiccions que es manifestaren immediatament per la dualitat de poders, havia o bé de transformar-se en introducció directa a la revolució proletària (que és el que ha passat) o bé llençar a Rússia a un estat semicolonial sota un regim d’oligarquia burgesa. En conseqüència, hom podia considerar el període consecutiu a la revolució de febrer o bé com un període de consolidació, desenvolupament o acabament de la revolució democràtica, o bé com un període de preparació de la revolució proletària. El primer punt de vista fou adoptat no sols pels dirigents menxevics i pels social revolucionaris sinó, també, per un cert nombre de dirigents bolxevics. Tanmateix, aquests darrers es distingien dels menxevics i social revolucionaris en què s’esforçaven en dur el més possible cap a l’esquerra la revolució democràtica. Però en el fons el seu mètode era el mateix: consistia en exercir sobre la burgesia dirigent una pressió que no trencava el marc del règim democràtic burgès. Si aquesta política hagués triomfat, el desenvolupament de la revolució s’hagués produït per fora del nostre partit i hauríem tingut, a fi de comptes, una insurrecció de masses obreres i camperoles no dirigida pel partit, en d’altres paraules: jornades de juliol en gran escala, es a dir una catàstrofe.
És evident que la conseqüència directa d’aquesta catàstrofe hagués estat la destrucció del partit. El que mostra la profunditat de les divergències de punts de vista que existien aleshores.
La influència dels menxevics i dels social revolucionari, durant el primer període de la revolució, expressava les il·lusions de les masses petitburgeses i, sobretot, de les masses camperoles en la població russa i la manca de maduresa de la revolució. Va estar, precisament, aquesta manca de maduresa el que, en les condicions especials creades per la guerra, donà als revolucionaris petitburgesos, que defenien el drets històrics de la burgesia al poder, la possibilitat de dirigir, almenys aparentment, el poble. Però això no significa que la revolució russa havia de seguir necessàriament la via que va seguir en realitat de febrer a octubre de 1917. Aquesta via degotava no únicament de les relacions de classe sinó, també, de les condicions temporànies creades per la guerra. Gràcies a la guerra, el camperolat es trobà organitzat i armat sota la forma d’un exèrcit de milions d’homes. Abans que el proletariat hagués tingut temps d’organitzar-se sota la seua bandera per a encapçalar les masses rural, els revolucionaris petitburgesos havien trobat un recolzament natural en l’exèrcit camperol revoltat contra la guerra. Amb tot el pes d’aquest exèrcit innombrable, de què tot depenia directament, pressionaren sobre el proletariat i, en els primers moments, l’arrossegaren darrere d’ells. La marxa de la revolució podia haver estat diferent sobre les mateixes bases de classe: és això el que mostren, ben a les clares, els esdeveniments que precediren a la guerra. En juliol de 1914 Petrograd va estar sacsejada per vagues revolucionàries que desembocaren inclús en combats al carrer. La direcció d’aquest moviment pertanyia, incontestablement, a l’organització clandestina i a la premsa legal del nostre partit. El bolxevisme consolidava la seua influència en la lluita directa contra el liquidadors i el partits petitburgesos en general. El desenvolupament del moviment hagués comportat, primer que res, el creixement del Partit Bolxevic: els soviets de diputats obrers de 1914, si hagueren estat instituïts, hagueren sigut, versemblantment, des d’un principi bolxevics. El despertar del camp es va fer sota la direcció dels soviets urbans, dirigits pels bolxevics. Això no vol dir que els social revolucionaris hagueren perdut immediatament tota influència en el camp; segons totes les probabilitat, la primera etapa de la revolució proletària haguera estat superada sota la bandera dels narodniki. Però aquests haurien estat forçats a avançar la seua ala esquerra per tal d’estar en contacte amb els soviets bolxevics de les ciutats. En aquesta cas també la sortida directa de la insurrecció hagués depès, sobretot, de l’esperit i la conducta de l’exèrcit lligat al camperolat. És impossible, i d’altra banda inútil, endevinar ara si el moviment de 1914-1915 haguera menat a la victòria en cas en què la guerra no haguera esclatat. Però hi ha força indicis que, si la revolució victoriosa s’hagués desenvolupa en la via inaugurada pels esdeveniment de juliol de 1914, l’enderrocament del tsarisme hagués menat al poder als soviets obrers revolucionaris els quals, mitjançant (en els primers moments) els narodniki d’esquerres, hagueren arrossegat a la seua òrbita les masses camperoles.
La guerra interrompí el moviment revolucionari, l’ajornà i, després, l’accelerà extremadament. Sota la forma d’un exèrcit d’uns quants milions d’homes, la guerra creà per als partit petitburgesos no sols una base social sinó també una inesperada base d’organització excepcional: en efecte, és difícil transformar la pagesia en base d’organització inclús quan aquella és revolucionària. Recolzant-se en aquesta organització ja presta, que era l’exèrcit, els partits petitburgesos la imposaven al proletariat i el tancaven en la malla del defensisme. Heus aquí perquè Lenin, des del principi, combatia aferrissadament l’antiga consigna “dictadura democràtica del proletariat i del camperolat” que, en les noves condicions, significava la transformació del Partit Bolxevic en l’esquerra del bloc defensista. Per a Lenin la tasca principal consistia en treure a l’avantguarda proletària del pantà defensista. Únicament amb aquesta condició podia el proletariat, en la següent etapa, esdevenir el centre d’aplegament de les masses treballadores rurals. Però ¿quina actitud calia tindre envers la revolució democràtica o, més exactament, envers la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat? Lenin donà fortes batzacades als “vells bolxevics” que “manta vegades ja [deia ell] han representat un trist paper en la història del nostre partit repetint inintel·ligiblement una formula apresa en comptes d’estudiar les particularitats de la nova situació real”. “Cal alinear-se [afegia] sobre la nova realitat i no sobre les velles formules. L’antiga formula bolxevic de Kamenev “la revolució democràtica burgesa no s’ha acabat”, abraça aquesta realitat? No, aquesta formula és vella, ja no serva cap valor, ha mort i vans seran els esforços per a ressuscitar-la.”
Lenin, és cert, deia de vegades que els soviets de diputats d’obrers, soldats i pagesos, realitzaven, en la primera època de la revolució de febrer, fins a un determinat punt, la dictadura revolucionària del proletariat i del camperolat. Això és cert en la mida en què aquests soviets exercien el poder. Però els soviets del període de febrer no exercien més que un semipoder, com moltes vegades ho va explicar Lenin. Sostenien el poder de la burgesia exercint alhora sobre ella una pressió sota la forma de semioposició. És precisament aquesta situació equívoca que els permetia de no eixir del marc de la coalició democràtica dels obrers, camperols i soldats. Aquesta coalició, en la mida en què es recolzava no sobre relacions estatals regularitzades sinó sobre la força armada i la conjuntura revolucionària, tendia a la dictadura però quedava encara molt lluny. La inestabilitat dels soviets conciliadors degotava del caràcter democràtic, no oficial, d’aquesta coalició d’obrers, camperols i soldats exercint un semipoder. Els soviets havien, o bé veure decréixer, fins la desaparició, el seu paper, o bé fer-se, realment, amb el poder. Però podien fer-se’n no com a coalició democràtica dels obrers i camperols, representats per diferents partits, sinó com a dictadura del proletariat dirigida per un únic partit arrossegant rere d’ell les masses rurals, començant per les capes semiproletàries. En d’altres paraules, la coalició democràtica obrera i camperola no podia ser considerada més que com una forma preliminar abans de la pujada al poder, com una tendència sinó millor com un fet. La marxa cap el poder havia, inevitablement, de fer esclatar l’embolcall democràtic, posar a la majoria del camperolat en la necessitat de seguir els obrers, de permetre al proletariat realitzar la seua dictadura de classe i, per això mateix, posar a l’ordre del dia, paral·lelament a la democratització radical de les relacions socials, la intromissió socialista de l’estat obrer en els drets de la propietat capitalista. Continuar sota aquestes condicions atenint-se a la formula “dictadura democràtica” era, en realitat, renunciar al poder i acular la revolució en un atzucac. La principal qüestió en litigi, al voltant de la qual pivotaven totes les altres, era: cal lluitar pel poder? Cal o no cal prendre el poder? Únicament això demostra ja que estem en presència no de divergències de punt de vista episòdics sinó de dues tendències de principi. L’una d’elles era proletària i menava a la via de la revolució mundial mentre que l’altra era “democràtica”, és a dir petitburgesa, i menava, en última instància, a la subordinació de la política proletària a les necessitats de la societat burgesa que estava reformant-se. Aquestes tendències aürtaven una contra l’altra, l’any 1917, en totes les qüestions àdhuc que foren poc importants. L’època revolucionària, és a dir el moment en què el capital acumulat pels partits es posa en acció, havia de fer, inevitablement, aparèixer desacords d’aquesta mena. En una mesura més o menys gran, amb diferències motivades per la situació, aquestes dues tendències es manifestaren també, en el període revolucionari en tots els països manta vegades. Si per “bolxevisme” hom entén una educació, un tremp, una organització de l’avantguarda proletària fent a aquesta capaç de fer-se per la força amb el poder; si per “socialdemocràcia” hom entén el reformisme i l’oposició dins del marc de la societat burgesa i l’adaptació a la seua legalitat, és a dir l’educació de les masses en la idea de la inamovibilitat de l’estat burgès, és clar que, inclús dins d’un partit comunista que no sorgeix completament armat de la forja de la història, la lluita entre les tendències socialdemòcrates i el bolxevisme s’ha de manifestar de la forma més clara i oberta en el període revolucionari quan la qüestió del poder es planteja directament.
La tasca de la conquista del poder no es plantejà al partit fins el 4 d’abril, és a dir després de l’arribada de Lenin a Petrograd. Però, inclús a partir d’aqueix moment, la línia del partit no tingué un caràcter continu, indiscutible per a tots. Malgrat les decisions de la conferència d’abril de 1917, una resistència, ja sorda ja declarada, al curs revolucionari es manifestà tot al llarg del període de preparació.
L’estudi del desenvolupament dels divergents punts de vista entre febrer i la consolidació de la Revolució d’Octubre no presenten únicament un interès teòric excepcional sinó una importància pràctica incommensurable. Lenin, en 1910, havia qualificat d’anticipació els desacords que s’havien manifestat al Segon Congrés en 1903. Importa seguir aquests desacords a partir de la seua font, és a dir des de 1903, i, inclús, des de l’ “economicisme”. Però aquest estudi no té sentit si no és complet i abraça, igualment, el període en què les divergències de punts de vista foren sotmeses a la prova decisiva, és a dir Octubre.
No podem en aquestes pàgines emprendre un examen aprofundit de tots els estadis d’aquesta lluita. Però jutgem necessari d’omplir parcialment la llacuna inadmissible que existeix en la nostra literatura sobre el període més important del desenvolupament del partit.
Com ja hem dit, la qüestió del poder és el nus d’aquestes divergències de punts de vista. És el criteri suprem que permet determinar el caràcter d’un partit revolucionari (i inclús d’un partit no revolucionari). En el període que estudiem, la qüestió de la guerra es planteja i es resol en connexió estreta amb la qüestió del poder. Examinarem aquestes dues qüestions en ordre cronològic: posició del partit i la seua premsa en el primer període després de l’enderrocament del tsarisme, abans de l’arribada de Lenin; lluita al voltant de les tesis de Lenin; conferència d’abril; conseqüències de les jornades de juliol; alçament de Kornilov; conferència democràtica i Pre-parlament; qüestió de la insurrecció armada i de la crisi de poder (setembre-octubre); qüestió d’un govern socialista “homogeni”.
L’estudi d’aquestes divergències de punts de vista ens permetran, esperem, treure conclusions que podran servir als altres partits de la Internacional Comunista.
LA GUERRA A LA GUERRA I EL DEFENSISME
L’enderrocament del tsarisme en febrer de 1917 marcà, evidentment, un gegantí pas endavant. Però la revolució de febrer, vista aïlladament, únicament significava que Rússia s’apropava al tipus de república burgesa que existeix, com és ara, a França. Els partits revolucionaris petitburgesos no la consideraven, evidentment, com una revolució burgesa però menys encara la veien com una etapa envers la revolució socialista; la consideraren com una adquisició democràtica que tenia, per ella mateixa, un valor independent, en això fonamentaren la ideologia del defensisme revolucionari. Defensaren no la dominació de tal o tal altra classe sinó la revolució i la democràcia. Però en el nostre partit també la revolució de febrer ocasionà, en els primers moments, un desplaçament considerable de les perspectives revolucionàries. En març, la Pravda estava, en el fons, més a prop de la posició defensista revolucionària que no de la posició de Lenin.
En un article de la redacció es podia llegir: “Quan dos exèrcits s’enfronten, la política més estúpida seria la de proposar a un d’ells d’abaixar les armes i tornar a la llar. Aquesta política no seria una política de pau sinó d’esclavatge, una política que refusaria amb indignació un poble lliure. No, el poble continuarà ferm al seu lloc i respondrà a cada bala amb una altra bala, a cada projectil amb un altre projectil. No podem permetre cap desorganització de les forces militars de la revolució.” (“Cap diplomàcia secreta”, Pravda, 15 de març de 1917). Com hom pot veure, no es tracta ací de classes dominants o oprimides sinó del poble lliure; no són les classes que lluiten pel poder sinó el poble lliure que està “al seu lloc”. Les idees, i la seua formulació, són purament defensistes. En el mateix article podem llegir: “La nostra consigna no és la desorganització de l’exèrcit que és revolucionari, o que està revolucionant-se, ni la buida divisa: A baix la guerra! La nostra consigna és: pressió sobre el govern provisional per a forçar-lo a fer obertament, davant de la democràcia mundial, una temptativa per tal de dur els països bel·ligerants a entaular immediatament negociacions sobre els mitjans per a posar fi a aquesta guerra mundial. Fins aqueix moment, cadascú restarà al seu lloc de combat.” Aquest programa de pressió sobre el govern imperialista per a dur-lo a semblant temptativa era el de Kautsky i Ledebour en Alemanya, Longuet en França i Mac Donald en Anglaterra però no era el programa del bolxevisme. En aquest article la redacció no es contenta pas en aprovar el famós manifest del soviet de Petrograd Als pobles del món sencer (manifest impregnat per l’esperit del defensisme revolucionari); la redacció se solidaritza amb les resolucions netament defensistes adoptades a dos mítings fets en Petrograd i un dels quals declarava: “Si les democràcies alemanya i austríaca no escolten nostra veu [és a dir la veu del govern provisional i del soviet conciliador, LT] defensarem nostra pàtria fins l’última gota de nostra sang.”
Aquest article no és una excepció. Expressa exactament la posició de la Pravda fins el retorn de Lenin a Rússia. Així, en l’article “Sobre la guerra” (Pravda, 16 de març de 1917), que, amb tot, conté algunes consideracions crítiques sobre el manifest als pobles, es troba la següent declaració: “Hom no pot més que aplaudir la crida feta ahir pel soviet dels diputats obrers i de soldats de Petrograd que invita tots el pobles del món sencer a forçar els sues governs a cessar la carnisseria.” Com trobar una eixida a la guerra? El mateix article respon així: “L’eixida consisteix en una pressió sobre el govern provisional per tal de fer-li declarar que consent en obrir immediatament negociacions de pau.”
Es podrien fornir quantitat de cites anàlogues en caràcter defensiu i conciliador poc menys poc més emmascarat. En aquells moments, Lenin, que encara no havia pogut fugir de Zuric, s’alçava vigorosament en les seus Cartes des de lluny contra qualsevol concessió al defensisme i al conciliacionisme. “És absolutament inadmissible [escrivia el 8 de març] dissimular-se i dissimular al poble que aquest govern vol la continuació de la guerra imperialista, que és l’agent del capital anglès, que vol la restauració de la monarquia i la consolidació de la dominació dels propietaris grans terratinents i dels capitalistes.” Després, el 12 de març: “Demanar a aquest govern que concloga una pau democràtica equival a demanar virtut als amos dels bordells.” Mentre que la Pravda exhorta a fer pressió sobre el govern provisional per tal d’obligar-lo a intervenir en favor de la pau davant de “tota la democràcia mundial” Lenin escriu: “Dirigir-se al govern Gutchkov-Miliukov per a proposar-li concloure el més ràpidament possible una pau honorable, democràtica, és actuar com un rector de poble que proposés als grans terratinents i als mercaders viure d’acord amb la llei de Déu, amar al proïsme i posar la galta dreta quan hom els pega en l’esquerra.”
El 4 d’abril, a l’endemà de la seua arribada a Petrograd, Lenin s’enfrontà resoludament a la posició de la Pravda en la qüestió de la guerra i la pau: “No cal aportar cap recolzament al govern provisional [escrivia], cal explicar la mentida de totes les seus promeses, particularment la que concerneix la renúncia a les annexions. Cal desemmascarar aquest govern en comptes de demanar-li que deixe de ser imperialista (reivindicació pròpia únicament per a fer nàixer il·lusions).” Inútil dir que Lenin qualificà de “fosc” i “confús” la crida dels conciliadors del 14 de març, tan favorablement acollida per la Pravda. És una formidable hipocresia invitar els altres pobles a trencar amb els seus banquers i crear, al mateix temps, un govern de coalició amb els propis banquers. “Els homes del centre [diu Lenin en el seu projecte de plataforma] juren pels seus déus que ells són marxistes, internacionalistes, que ells són a favor de la pau mercès a tota mena de pressió sobre el seu govern a fi que aquest “manifeste la voluntat de pau del poble””.
¿Un partit revolucionari renuncia a exercir pressió sobre la burgesia i el seu govern? Podria objectar-se de primeres. Evidentment que no. La pressió sobre el govern burgès és la via de les reformes. Un partit marxista revolucionari no renuncia pas a les reformes, però les reformes tenen com a objectiu qüestions secundàries i no les qüestions essencials. Hom no pot fer-se amb el poder mitjançant les reformes. Hom no pot, mitjançant la pressió, forçar la burgesia a canviar la seua política en una qüestió de què depèn la seua sort. Va ser, precisament, perquè la burgesia no havia donat possibilitat d’una pressió reformista que la guerra havia creat una situació revolucionària: calia o bé seguir fins al final a la burgesia o bé revoltar les masses contra ella per tal d’arrancar-li el poder. En el primer cas, hom podia aconseguir de la burgesia certes concessions en política interior, amb la condició de sostenir sense reserves la política exterior de l’imperialisme. Per això és que el reformisme socialista es transformà, obertament, des del principi de la guerra en imperialisme socialista. És per això que els elements vertaderament revolucionaris es veieren obligats a crear una nova internacional. El punt de vista de la Pravda no és proletari-revolucionari sinó democràtic-defensista malgrat que equívoc en el seu defensisme. Hem enderrocat el tsarisme, es deia, exercim una pressió sobre el poder democràtic. Aquest últim ha de proposar la pau als pobles. Si la democràcia alemanya no pot exercir una pressió suficient sobre el seu govern, nosaltres defensarem la nostra “pàtria” fins l’última gota de la nostra sang. La realització de la pau no estava plantejada com la tasca exclusiva de la classe obrera, tasca a acomplir per dalt del cap del govern provisional, perquè la conquista del poder pel proletariat no estava plantejada com una tasca revolucionària pràctica. Tanmateix, les dues coses eren inseparables.
El discurs de Lenin a l’estació de Finlàndia sobre el caràcter socialista de la revolució russa fou, per a molts dirigents del Partit, com una bomba. La polèmica entre Lenin i els partidaris de “l’acabament de la revolució democràtica” començà des del primer dia.
La demostració armada d’abril, en què ressonà la consigna “A baix el govern provisional!”, ocasionà un agut conflicte. Forní, a determinats representants de la dreta, el pretext per a acusar Lenin de blanquisme: el govern provisional, recolzat aleshores per la majoria dels soviets, no podria ser enderrocat més que forçant la voluntat de la majoria dels treballadors. Formalment podia semblar que el retret no mancava de fonament. En realitat no havia la més mínima ombra de blanquisme en la política de Lenin en abril. Tota la qüestió consistia per a d’ell en saber en què mesura continuaven els soviets reflectint l’estat d’ànim de les masses i en determinar si el partit no s’equivocava orientant-se per ells. La manifestació d’abril, que havia estat “més esquerrana” del que convenia, era un reconeixement destinat a verificar l’estat d’esperit de les masses i les relacions entre aquestes i la majoria del soviet. Mostrà la necessitat d’un llarg treball de preparació. A principis de maig, Lenin blasmà severament els mariners de Kronstadt perquè, amb el seu ímpetu, havien anat massa lluny i havien declarat no reconèixer el govern provisional.
Els adversaris de la lluita pel poder abordaven la qüestió altrament. A la Conferència d’Abril del Partit, Kamenev exposà les seues queixes: “En el número 19 de la Pravda, alguns camarades [es tracta evidentment de Lenin, LT] havien proposat una resolució sobre l’enderrocament del govern provisional, resolució impresa abans de l’última crisi, però l’han retirada de seguida per susceptible d’introduir la desorganització i l’empremta de l’esperit d’aventura. Hom ho pot veure, els camarades en qüestió han après alguna cosa durant aquesta crisi. La resolució proposada [és a dir la resolució proposada per Lenin a la Conferència, LT] repeteix aquest error.” Aquesta forma de plantejar la qüestió és força significativa. Una vegada efectuat el reconeixement, Lenin retirà la consigna de l’enderrocament immediat del govern provisional però la retirà provisionalment, per dues setmanes o dos mesos, segons que la indignació de les masses contra els conciliadors cresqués més o menys ràpidament. L’oposició considerava la consigna com un error. El retrocés provisional de Lenin no comportava la més mínima modificació de la seua línia. Lenin es basava no sobre el fet que la revolució democràtica no estava encara acaba sinó, únicament, sobre el fet que les masses encara eren incapaces d’enderrocar el govern provisional i que calia fer-les, ràpidament, capaces de fer-ho.
Tota la Conferència d’Abril del partit estigué consagrada a aquesta qüestió essencial: ¿Anem a la conquista del poder per tal de realitzar la revolució socialista o ajudem a acabar la revolució democràtica? Dissortadament l’acta d’aquesta conferència no està encara impresa; no obstant, potser no hi haja en la història del nostre partit congrés amb una importància tan gran, tant directament com per a la sort de la revolució.
Lluita irreductible contra el defensisme i contra els defensistes, conquista de la majoria en els soviets, enderrocament del govern provisional mitjançant els soviets, política revolucionària de pau, programa de revolució socialista a l’interior i de revolució internacional a l’exterior: aqueixa és la plataforma de Lenin. Com és sabut, l’oposició estava a favor de l’acabament de la revolució democràtica mitjançant una pressió sobre el govern provisional, els soviets haurien, així, d’haver restat com a òrgans de “control” sobre el poder burgès. D’aquí una actitud força conciliadora davant del defensisme.
Un dels adversaris de Lenin declarava a la Conferència d’abril. “Parlem dels soviets d’obrers i soldats com de centres organitzadors de les nostres forces i del poder... El seu nom ja indica, per ell mateix, que són un bloc de forces petitburgeses i proletàries al que se li imposa la necessitat d’acabar les tasques democràtiques burgeses. Si la revolució democràtica burgesa és acabada, aquest bloc ja no existirà... i el proletariat menarà la lluita revolucionària contra ell... Tanmateix, nosaltres reconeguem aquests soviets com a centres d’organització de nostres forces... Així, la revolució burgesa no està encara acabada, no ha donat tota sa mesura i nosaltres hem de reconèixer que, si estigués enterament terminada, el poder passaria a les mans del proletariat.” (Discurs de Kamenev)
La inconsistència d’aquest raonament és evident: en efecte, la revolució no estarà mai acabada completament fins que el poder no passe a d’altres mans. L’autor del discurs ignora l’eix veritable de la revolució: no dedueix les tasques del partit del reagrupament real de les forces de classe sinó d’una definició formal de la revolució considerada com burgesa o democràtico-burgesa. Segons ell, cal fer bloc amb la petita burgesia i exercir un control sobre el poder burgès mentre la revolució burgesa no estiga acaba. Heus aquí netament un esquema menxevic. En limitar, doctrinàriament, les tasques de la revolució nomenant-la “burgesa” hom havia, fatalment, d’arribar a la política del control sobre el govern provisional, a la reivindicació d’un programa de pau sense annexions, etc. Per acabament de la revolució democràtica hom sobreentén la realització d’una sèrie de reformes mitjançant la Constituent, on el partit bolxevic havia de fer el paper d’ala esquerra. La consigna “Tot el poder als soviets” perdia, així, tot contingut real. És per això que Noguine, més lògic que els seus camarades d’oposició, declarava a la Conferència d’Abril. “En el curs de l’evolució, les atribucions més importants dels soviets desapareixen i una sèrie de les seues funcions administratives li són transmeses als ajuntaments, zemstvos, etc. Considerem el desenvolupament ulterior de l’organització estatal: no podem negar que hi haurà una assemblea constituent i, a continuació, un parlament. En resulta d’aquí que, progressivament, els soviets seran desproveïts de les seues principals funcions; però això no vol dir que aquests acabaran deshonrosament la seua existència. No faran més que transmetre les seues funcions. No serà pas amb els soviets del tipus actual que ens arribarà la república-comuna.”
En la Conferència d’abril tots els adversaris de Lenin no arribaven fins a les conclusions de Noguine però tots, per la lògica de les coses, es veieren forçats d’acceptar-les alguns mesos més tard, a la vespra d’octubre. Dirigir la revolució proletària o limitar-se al paper d’oposició al parlament burgès: tal era l’alternativa davant de què es trobava el nostre partit. La segona posició era menxevic o, més exactament, havia estat la posició que els menxevics es veieren forçats d’abandonar després de la revolució de febrer. En efecte, durant anys els líders menxevics havien afirmat que la futura revolució seria burgesa, que el govern d’una revolució burgesa no podia acomplir més que les tasques de la burgesia, que la socialdemocràcia no podia assumir les tasques de la democràcia burgesa i devia, “pressionant alhora la burgesia vers l’esquerra”, confinar-se al paper d’oposició. Martynov, en particular, no deixà de desenrotllar aquest tema. La revolució de febrer dugué molt prompte els menxevics a participar en el govern. De la seua posició de principi no en conservaren més que la tesi segons la qual el proletariat no havia de fer-se amb el poder. Així, aquells bolxevics que condemnaven el ministerialisme menxevic enfrontant-se, alhora, a la presa del poder pel proletariat, s’atrinxeraven en les posicions pre-revolucionàries dels menxevics.
La revolució provocà desplaçaments polítics en els dos sentits: les dretes esdevingueren cadets i els cadets republicans (desplaçament ver l’esquerra); els social revolucionaris i els menxevics esdevingueren partit burgès dirigent (desplaçament ver la dreta). És per aquests mitjans que la societat burgesa intenta crear un nou esquelet per al seu poder, la seua estabilitat i el seu ordre. Però quan els menxevics abandonaren el seu socialisme formal a canvi de la democràcia vulgar, la dreta dels bolxevics passà al socialisme formal, és a dir a la posició que ocupaven, el dia anterior, els menxevics.
El mateix reagrupament es produí en la qüestió de la guerra. A excepció d’alguns doctrinaris, la burgesia (que, per altra banda, no esperava pas la victòria militar) adoptà la formula “Ni annexió ni contribució”. Els menxevics i els social revolucionaris zimmerwaldians, que havien criticat als socialistes francesos perquè defensaven la seua pàtria republicana burgesa, esdevingueren defensistes des que es sentiren en una república burgesa: de la posició internacionalista passiva passaren al patriotisme actiu. Al mateix temps, la dreta bolxevic lliscà cap l’internacionalisme passiu, de “pressió”, sobre el govern provisional en vistes d’una pau democràtica “sense annexions ni contribucions”. Així és que la formula de la dictadura democràtica del proletariat i del camperolat es dislocà, teòricament i política, en la Conferència d’Abril i feu aparèixer dos punts de vista oposats: el punt de vista democràtic, dissimulat per restriccions socialistes formals, i el punt de vista socialista revolucionari o punt de vista bolxevic veritable.
LES JORNADES DE JULIOL, EL MOTÍ DE KORNILOV, LA CONFERÈNCIA DEMOCRÀTICA I EL PRE-PARLAMENT
Les decisions de la Conferència d’Abril donaren al partit una justa línia però no liquidaren les divergències al cim de la direcció. Pel contrari, aquestes divergències revestirien, en el curs dels esdeveniments, formes encara més concretes i assoliren la seua major agudesa en el moment més greu de la revolució en les jornades d’octubre.
La temptativa d’organitzar una demostració el 10 de juny, temptativa suggerida per Lenin, fou comdemnada com una aventura pels bolxevics que havien desaprovat el caràcter de la manifestació d’abril. La demostració del 10 de juny no es realitzà puix fou prohibida pel Congrés dels Soviets. Però el 18 de juny el partit tingué sa revenja: la demostració general de Petrograd, organitzada a iniciativa, per altra banda força imprudent, dels conciliadors s’efectua quasi enterament sota les consignes dels bolxevics. Tanmateix el govern intentà guanyar el capítol: encetà una estúpida ofensiva en el front. El moment era decisiu. Lenin posà el partit en guàrdia contra les imprudències: el 21 de juny escrivia en la Pravda “Camarades, en l’hora actual, una intervenció no seria racional. Ens cal franquejar una altra etapa en la nostra revolució.”
Vingueren les jornades de juliol que marcaren un moment important en la via de la revolució i del desenvolupament de les divergències de punts de vista en l’interior del partit. En aquestes jornades la pressió espontània de les masses de Petrograd feu un paper decisiu. Però és indubtable que Lenin es preguntà aleshores si no havia arribat ja el moment, si l’estat d’ànim de les masses no havia depassat la superestructura soviètica i si, hipnotitzats per la legalitat soviètica, no arriscàvem d’endarrerir-nos-en i separar-nos d’elles. És molt versemblant que determinades operacions, purament militars, durant les jornades de juliol resultaren de la iniciativa de camarades sincerament persuadits de què no estaven en desacord amb l’apreciació de la situació per Lenin. Més tard Lenin digué: “En juliol vàrem cometre força bestieses.” En realitat, també aquesta vegada, la qüestió es reduïa a un reconeixement però de més gran envergadura i en una etapa més avançada del moviment. Haguérem de batre’ns en retirada. Preparant-se per a la insurrecció i la presa del poder, Lenin i el partit no veieren en la intervenció de juliol més que un episodi en què havíem pagat molt car el reconeixement, en profunditat, entre les forces enemigues però que no podia desviar la línia general de nostra acció. Pel contrari, els camarades hostils a la política de la presa del poder veurien en l’episodi de juliol una nociva aventura. Els elements de dreta reforçaren la seua mobilització; la seua crítica esdevingué més categòrica i, conseqüentment, el to de la resposta canvià. Lenin escrivia: “Totes aquestes lamentacions, totes aquestes reflexions tendents a provar que no s’havia d’haver participat, o bé provenen de renegats, si emanen de bolxevics, o bé són manifestacions d’esglai i de l’habitual confusió dels petitburgesos.” Aquesta paraula de renegat, pronunciada en semblant moment, aclaria amb un força tràgica les divergències dels punts de vista en el partit. Seguidament esdevingué cada vegada més freqüent.
L’actitud oportunista en la qüestió del poder i de la guerra predeterminava, evidentment, una actitud anàloga envers la Internacional. Els dretans cercaren la forma de fer participar al partit en la Conferència d’Estocolm dels social-patriotes. Lenin escrivia el 16 d’agost: “El discurs de Kamenev en el Consell Central Executiu, el 6 d’agost, amb motiu de la Conferència d’Estocolm, ha de ser reprovat pels bolxevics fidels al seu partit i als seus principis.” Més avant, amb motiu d’una frase en què hom deia que la bandera revolucionària començava a flotar sobre Estocolm, Lenin escrivia: “És una declaració buida en l’esperit de Txernov i de Tseretelli. És una nauseabunda mentida. No és la bandera revolucionària sinó la bandera de les transaccions, dels acords, de l’amnistia dels social-imperialistes, de les negociacions dels banquers per al repartiment dels territoris annexats, que comença a flotar sobre Estocolm.
La via que duia a Estocolm menava, en realitat, a la II Internacional, al igual que la participació al pre-parlament menava a la república burgesa. Lenin estigué a favor del boicot a la Conferència d’Estocolm, com ho estigué més tard pel boicot al pre-parlament. En el moment àlgid de la lluita no oblidà, un sol instant, la tasca de la creació d’una nova internacional, d’una Internacional Comunista.
Ja el 10 d’abril Lenin intervé per demanar el canvi del nom del partit. Aprecià així les objeccions que li foren fetes: “Són els arguments de la rutina, la torpor i la passivitat.” Insisteix: “És el moment de tirar la nostra camisa bruta, és el moment de posar-nos roba neta.” Tanmateix, la resistència en les esferes dirigents fou tan forta que calgué esperar un any per a que el partit es decidís a canviar de nom, a retornar a les tradicions de Marx i Engels. Aquest episodi és característic del paper de Lenin al llarg de tot l’any 1917: en el tombant més brusc de la història ell no cessà de menar en el partit una acarnissada lluita contra l’ahir, pel demà. I la resistència de l’ahir que es manifesta sota la bandera de la tradició ateny per moments una agudesa extrema.
El motí de Kornilov, que comportà un gir sensible en favor nostre, atenuà temporalment però no feu desaparèixer els desacords. En un moment donat es manifestà entre la dreta una tendència a l’apropament del partit i de la majoria soviètica al terreny de la defensa de la revolució i, en part, de la pàtria. Lenin reaccionà al principi de setembre en la seua lletra al Comitè Central: “Admetre el punt de vista de la defensa nacional o (com alguns bolxevics) anar fins i tot a fer bloc amb els socialistes revolucionaris fins a sostenir el govern provisional, és, en tinc la profunda convicció, l’error més groller alhora que és donar prova d’una manca absoluta de principis. No esdevindrem defensistes més que després de la presa del poder pel proletariat...” Més avant: “Inclús ara, no hem de sostenir el govern Kerenski. Això seria faltar als principis. Però com és això, ens dirà algú, no cal combatre Kornilov? Certament sí. Però entre combatre Kornilov i sostenir Kerenski hi ha una diferència, hi ha un límit i aquest límit determinats bolxevics el franquegen caient en el ‘conciliacionisme’, deixant-se dur pel torrent dels esdeveniments.”
La Conferència democràtica (14-22 de setembre) i el pre-parlament que en nasqué, marcaren una nova etapa en el desenvolupament de les divergències de punts de vista. Menxevics i social revolucionaris cercaven nuar els bolxevics amb la legalitat burgesa. La dreta bolxevic simpatitzava amb aquesta tàctica. Ja hem vist abans com els dretans es representaven el desenvolupament de la revolució: els soviets remeten progressivament les seus funcions a les institucions qualificades: municipalitats, zemstvos, sindicats i, finalment, Assemblea Constituent i, per això mateix, deixen l’escena pública. La via del pre-parlament havia d’encaminar el pensament polític de les masses vers l’Assemblea Constituent, coronament de la revolució democràtica. Però els bolxevics tenien ja la majoria en els soviets de Petrograd i Moscou; la nostra influència en l’exèrcit creixia cada dia. No es tractava ja de prognosi ni de perspectives, es tractava d’escollir la via en què calia anar immediatament.
La conducta dels partits conciliadors en la Conferència Democràtica fou d’una baixesa lamentable. Així i tot, la nostra proposició d’abandonar ostensiblement aquesta conferència en què perillàvem de relliscar, topava amb una categòrica resistència dels elements dretans que disposaven encara d’una gran influència en la direcció del nostre partit. Les col·lisions amb motiu d’aquesta qüestió foren una introducció a la lluita sobre la qüestió del boicot al pre-parlament. El 24 de setembre, és a dir després de la Conferència Democràtica, Lenin escrivia: “Els bolxevics s’han d’anar en senyal de protesta i per tal de no caure en la trampa de la Conferència que cerca desviar l’atenció popular de les qüestions sèries.”
Els debats en la fracció bolxevic de la Conferència Democràtica sobre la qüestió del boicot al pre-parlament tingueren, malgrat el seu camp restringit, una importància excepcional. En realitat, era la temptativa més gran dels dretans d’agullonar el partit en la via de “l’acabament de la revolució democràtica”. L’acta estenogràfica d’aquests debats probablement no es va fer; en qualsevol cas, que jo sàpiga, ningú ha trobat fins ara una sola nota del secretari. La redacció d’aquest llibre m’ha fet descobrir entre els meus papers alguns material extremadament restringits sobre la qüestió. Kamenev desenrotlla l’argumentació que, més tard, sota una forma més violenta i neta, fou exposada en la carta de Kamenev i Zinoviev a les organitzacions del partit (11 d’octubre). Fou Noguine qui exposà de la forma més lògica la qüestió. El boicot al pre-parlament és en substància, deia, una crida a la insurrecció, és a dir a la repetició de les jornades de juliol. Ningú gosarà de boicotejar la mateixa institució únicament perquè porte el nom de pre-parlament.
La concepció essencial dels dretans era que la revolució menava inevitablement des dels soviets al parlamentarisme burgès, que el pre-parlament representava una etapa natural en aquesta via, que no havia raó per a que refusarem de participar-hi des del moment en què ens disposàvem a seure’ns en els bancs de l’esquerra del parlament. Calia, es sobreentén, acabar la revolució democràtica i “preparar-se” per a la revolució socialista. Però, com preparar-s’hi? Mercès a l’escola del parlamentarisme burgès; en efecte, els països avançats són per al país retardatari la imatge del seu desenvolupament. L’enderrocament del tsarisme es concebia revolucionàriament, com si s’hagués produït realment; però la conquista del poder pel proletariat es concebia parlamentàriament, sobre les bases de la democràcia acabada. Entre la revolució burgesa i la revolució proletària hi havien d’haver llargs anys de règim democràtic. La lluita per la participació en el pre-parlament era una lluita per “l’europeització” del moviment obrer, per la seua canalització, el més ràpidament possible, en el llit de la “lluita” democràtica “pel poder”, és a dir, en el llit de la socialdemocràcia. La nostra fracció en la Conferència Democràtica comptava més de cent membres i no es distingia gens, sobretot en aquella època, d’un Congrés del Partit. Bona part de la meitat d’aquesta fracció es pronuncià per la participació al pre-parlament. Per ell sols, aquest fet era de tal natura que havia de suscitar serioses inquietuds i, en efecte, Lenin, a partir d’aquell moment no cessà de fer sonar l’alarma.
En els dies de la Conferència Democràtica, Lenin escrivia: “Seria, per la nostra banda, un gran falta, una manifestació de cretinisme parlamentari sense parangó, comportar-nos front a la Conferència Democràtica igual que front a un parlament puix, àdhuc si ella proclama el parlament sobirà i la revolució, ella no decidirà res: la decisió està fora d’ella, en els barris obrers de Petrograd i Moscou.” L’opinió de Lenin sobre la participació al pre-parlament ens la mostra les seues nombroses declaracions i, particularment, la seua carta del 29 de setembre al Comitè Central, carta en què parla de “revoltants faltes dels bolxevics, com la vergonyant decisió de participar al pre-parlament.” Per a d’ell aquesta decisió era la manifestació de les il·lusions democràtiques i dels errors petitburgesos en la lluita que ell no havia deixat de combatre. No és veritat que la revolució burgesa haja d’estar separada de la revolució proletària per llargs anys. No és veritat que l’escola del parlamentarisme siga l’única escola, o l’escola principal, de preparació a la conquista del poder. No és veritat que la via que duu al poder passa necessàriament per la democràcia burgesa. Tot això no són més que abstraccions inconsistents, esquemes doctrinaris el resultat dels quals és únicament l’encadenament de l’avantguarda a fer, mitjançant el mecanisme estatal “democràtic” de l’oposició, d’ombra política de la burgesia; tot això són únicament manifestacions de la socialdemocràcia. Cal dirigir la política del proletariat no d’acord a esquemes escolar sinó pel corrent real de la lluita de classes. No cal anar al pre-parlament sinó organitzar la insurrecció i arrabassar el poder a l’adversari. La resta vindrà d’escreix. Lenin proposava inclús convocar un Congrés extraordinari del partit la plataforma del qual fóra el boicot al pre-parlament. A partir d’aquest moment, tots els seus articles i cartes desenrotllen exclusivament aquest pensament: no cal passar pel pre-parlament i anar a remolc dels conciliadors, el que cal és descendir al carrer per tal d’engegar la lluita pel poder.
PROP DE LA REVOLUCIÓ D’OCTUBRE
No calgué convocar un congrés extraordinari. La pressió de Lenin assegurà el desplaçament necessari de les forces vers l’esquerra en el Comitè Central com també en la fracció del pre-parlament, del que els bolxevics se n’anaren el 10 d’octubre.
A Petrograd, el conflicte del soviet amb el govern es desenrotllà sobre la qüestió de l’enviament al front de les unitats de la guarnició simpatitzant amb el bolxevisme. El 16 d’octubre es creà el Comitè Militar Revolucionari, òrgan soviètic legal de la insurrecció. La dreta del partit s’esforçà per frenar el curs dels esdeveniments. La lluita de tendències en el partit, i de classes en el país, entrà en una fase decisiva. La posició de la dreta fou presentada de forma més clara i motivada en la carta Sobre el moment present signada per Kamenev i Zinoviev. Escrita el 11 d’octubre, és a dir dues setmanes abans de la presa del poder, i enviada a les principals organitzacions del partit, aquesta carta s’enfronta categòricament a la decisió del Comitè Central concernint la insurrecció armada. Posant en guàrdia el partit contra el menyspreament de les forces de l’enemic, en realitat subestimava monstruosament les forces de la revolució i negava inclús l’existència de l’estat d’ànim combatiu entre les masses (dues setmanes abans del 25 d’octubre!), els autor declaraven: “Estem profundament convençuts que proclamar en aquest moment la insurrecció armada és posar en perill no únicament la sort del nostre partit sinó també la de la revolució russa i internacional”. Però, si hom no es decideix per la insurrecció i la presa del poder, que cal doncs fer? La carta respon molt clarament a aquesta pregunta: “Mitjançant l’exèrcit, mitjançant els obrers, tenim un revòlver posat a la templa de la burgesia”, que, sota aquesta amenaça no podrà evitar la convocació de l’Assemblea Constituent. “El nostre partit té moltes possibilitats de cara a les eleccions a l’Assemblea Constituent [...] La influència del bolxevisme augmenta [...] Amb una justa tàctica podem obtenir com a mínim el terç dels mandats a l’Assemblea Constituent.” Així, segons aquesta carta, el partit ha de fer el paper d’oposició “influent” en l’Assemblea Constituent burgesa. Aquesta concepció socialdemòcrata està amagada, en certa mesura, per les següents consideracions: “Els soviets, que han esdevingut un element constitutiu de la nostra vida, no poden ser abolits [...] Únicament sobre els soviets podrà recolzar-se l’Assemblea Constituent en el seu treball revolucionari. L’Assemblea Constituent i els soviets, heus aquí el tipus combinat d’institucions estatals a què anem.” Fet curiós que caracteritza molt bé la línia general dels dretans: la teoria del poder estatal “combinat”, aliant l’Assemblea Constituent als soviets, fou represa, any i mig o dos més tard, per Rudolf Hilferding que, ell també, lluitava contra la presa del poder pel proletariat. L’oportunisme austro-alemany no dubtava, aleshores, que plagiava.
La carta Sobre el moment present nega que nosaltres teníem al nostre favor a la majoria del poble en Rússia. No té en compte més que la majoria purament parlamentària. “En Rússia [afirma] tenim al nostra favor a la majoria dels obrers i a una part important dels soldats. Però la resta és dubtós. Estem persuadits, per exemple, que si les eleccions a l’Assemblea Constituent es fan, els pagesos votaran majoritàriament als socialistes revolucionaris. És això un fenomen fortuït?” Aquesta forma de plantejar la qüestió comporta un radical error: hom no compren que la pagesia pot tenir potents interessos revolucionaris i un desig intens de satisfer-los però que no pot tenir una posició política independent, o bé ha de votar, comtat i debatut, a la burgesia, donant els seus vots als socials revolucionaris, o bé aliar-se activament al proletariat. Ara bé: era de la nostra política que depenia la realització d’una o de l’altra eventualitat. Si anàvem al pre-parlament per a fer el paper d’oposició en l’Assemblea Constituent, posàvem, per aquest mateix fet, al camperolat en una situació en què havia de cercar la satisfacció dels seus interessos mitjançant l’Assemblea Constituent, partint de la seua majoria i no de l’oposició. Pel contrari, la presa del poder pel proletariat creava, immediatament, el marc revolucionari per a la lluita del pagesos contra els grans propietaris terratinents i els funcionaris. Per emprar les nostres expressions corrents jo diria que, en aquesta carta, hi havia alhora un menyspreament i una sobreestimació del camperolat; un menyspreament de les seues possibilitats revolucionàries (sota la direcció del proletariat) i una sobreestimació de la seua independència política. Aquest doble error prové, al seu torn, d’una concepció socialdemòcrata del proletariat. No hi ha res de sorprenent en això. Tots el matisos de l’oportunisme es fonen, en última instància, en una apreciació irracional de les forces revolucionaris i de les possibilitats del proletariat.
Combatent la idea de la presa del poder, els autors de la carta tracten d’atemorir el partit per les perspectives de la guerra revolucionària. “ Les masses de soldats ens recolzen no per la consigna de la guerra sinó per la consigna de la pau... Si, després d’haver pres el poder sols, i donada la situació mundial, arribem a la necessitat de menar una guerra revolucionària, la massa dels soldats se’ns allunyarà. Certament, l’élite dels joves soldats restarà amb nosaltres però la massa ens abandonarà.” Aquesta argumentació és instructiva al màxim. Hom hi trobarà les raons fonamentals que militarien més tard a favor de la pau de Brest-Litovsk però que, en aquell moment, estaven dirigides contra la presa del poder. És clar que la posició adoptada en aquesta carta afavoria singularment l’acceptació de la pau de Brest pels seus autors. Ens manca per repetir ací el mateix que hem dit abans: no és la capitulació temporal de Brest, aïlladament, el que caracteritza el geni polític de Lenin sinó l’aliança d’Octubre i de Brest. Heus aquí el que no cal oblidar.
La classe obrera lluita i creix amb la consciència que el seu adversari és més fort que ella. És això el que hom observa en la vida normal. L’adversari té la riquesa, el poder, tots els mitjans de pressió ideològica, tots els instruments de repressió. L’habituació al pensament que l’enemic ens és superior en força és part constitutiva de la vida i del treball d’un partit revolucionari a l’època de preparació. Per altra banda, les conseqüències dels actes imprudents o prematurs a què el partit pot deixar-se anar li recorden brutalment cada vegada la força del seu enemic. Però arriba un moment en què aquesta habitud de considerar l’adversari com més puixant esdevé el principal obstacle per a la victòria. La feblesa d’avui de la burgesia es dissimula, d’alguna mena, per l’ombra de sa força d’ahir. “Menyspreeu les forces de l’enemic!” Aquest és el punt de reunió de tots els elements hostils a la insurrecció armada. “Tots aquells que no volen, simplement, dissertar sobre la insurrecció [escrivien els dretans dues setmanes abans de la victòria] han de sospesar fredament les probabilitats. I nosaltres considerem un deure dir que, al present moment sobretot, seria molt nociu menysprear les forces de l’adversari i sobreestimar les pròpies. Les forces de l’enemic són més grans que no ho semblen pas. És Petrograd que decidirà la sort de la lluita; ara bé, a Petrograd els enemics del partit proletari han acumulat forces considerables: cinc mil junkers força ben armats, perfectament organitzats, desitjant ardidament i sabent batre’s; a continuació l’estat major, els destacaments de xoc, els cosacs, una considerable fracció de la guarnició, després una gran part de l’artilleria, disposada en ventall al voltant de Petrograd. A més a més, amb l’ajuda del Comitè Central Executiu, els nostres adversaris provaran, quasi segur, de fer retornar les tropes del front.” (Sobre el moment present)
Evidentment que en la guerra civil, quan no es tracta simplement de comptar els batallons sinó d’avaluar el seu grau de consciència, mai és possible d’arribar a una perfecta exactitud. Lenin mateix estimava que l’enemic tenia importants forces a Petrograd i proposava començar la insurrecció a Moscou on, segons ell, podia realitzar-se sense efusions de sang. Errades parcials d’aquesta mena en el domini de la previsió són inevitables, àdhuc en les condicions més favorables, i sempre és més racional preveure la hipòtesi menys favorable. Però allò que ens interessa ara és el fet de la formidable sobreestimació de les forces de l’enemic, la deformació completa de totes les proporcions quan l’enemic no tenia, en realitat, cap força armada.
Com ho ha demostrat l’experiència d’Alemanya, aquesta qüestió té una immensa importància. Mentre la consigna de la insurrecció era principalment, sinó exclusivament, un mitjà d’agitació per als dirigents del Partit Comunista Alemany aquests no tenien en compte les forces armades de l’enemic (Reichswehe, destacaments feixistes, policia). Els pareixia que el flux revolucionari, en augment sense interrupcions, resoldria per ell mateix la qüestió militar. Però, quan es veieren enfrontats directament amb el problema, aquests mateixos camarades que havien considerat, d’alguna manera, la força armada de l’enemic com inexistent, caigueren de colp en l’altre extrem: es dedicaren a admetre amb total confiança totes les xifres que hom els fornia sobre les forces armades de la burgesia, les sumaven curosament a les forces de la Reichswehr i de la policia, després arrodonien la suma (fins a mig milió de més) i, així, tingueren davant seu una massa compacta, armada fins els dents, suficient per tal de paralitzar els seus esforços. És incontestable que les forces de la contrarevolució alemanya eren més considerables, en qualsevol cas millor organitzades i preparades, que les dels nostres kornilovians i semikornilovians però les forces actives de la revolució alemanya són, igualment, diferents a les nostres. El proletariat representa la majoria aclaparadora de la població d’Alemanya. A casa nostra, almenys en el primer estadi, la qüestió fou decidida per Petrograd i Moscou. En Alemanya la insurrecció hauria tingut, d’un colp, una desena de puixants llars proletàries. Si els dirigents del PCA hagueren pensat en això, les forces de l’enemic els haurien semblat força menys importants que no en les seues avaluacions estadístiques desmesuradament inflades. En qualsevol cas, cal refusar categòricament les avaluacions tendencioses que hom ha fet, i que en continua fent, després del fracàs d’octubre en Alemanya a fi de justificar la política que ha menat a aquest fracàs. El nostre exemple rus té, amb motiu d’açò, una excepcional importància: dues setmanes abans de la nostra victòria sense efusions de sang en Petrograd (victòria que podríem haver obtingut també dues setmanes abans), polítics experimentats del partit veien alçar-se contra nosaltres una multitud d’enemics: els junkers desitjant i sabent batre’s, les tropes de xoc, els cosacs, una part considerable de la guarnició, l’artilleria disposada en ventall al voltant de Petrograd, les tropes portades des del front. Ara bé, en realitat no hi havia res, absolutament res. Suposem ara, per un instant, que els adversaris de la insurrecció hagueren vençut en el partit i en el Comitè Central. Aleshores la revolució hauria estat abocada a la ruïna si Lenin no hagués apel·lat al partit contra el Comitè Central, cosa que es disposava a fer i que hauria fet, certament, amb èxit. Però tots els partits no tindran un Lenin a la seua disposició quan es trobaran front a la mateixa situació. No és difícil imaginar-se la forma en què hauria estat escrita la història si la tendència a defugir la batalla hagués triomfat en el Comitè Central. Els historiadors oficials, sens dubte, haurien representat la situació de forma que mostrés que la insurrecció era una vertadera follia en octubre de 1917; haurien servit als lectors estadístiques fantàstiques sobre nombre de junkers, cosacs, destacaments de xoc, artilleria “disposada en ventall” i de cossos armats venint del front. No verificades per la insurrecció, aquestes forces haurien aparegut molt més amenaçadores del que, en realitat, eren. Heus aquí el que cal incrustar profundament en la consciència de cada revolucionari.
La pressió contant i incansable de Lenin sobre el Comitè Central durant els mesos de setembre i octubre estava motivada pel temor a deixar passar el moment. Bagatel·les! Responien els dretans, nostra influència no farà més que augmentar. Qui tenia raó? I què significa deixar passar el moment? Abordem ací la qüestió en què l’apreciació bolxevic activa, estratègica, de les vies i mètodes de la revolució xoca més netament amb l’apreciació socialdemòcrata, menxevic, impregnada de fatalisme. Què significa deixar passar el moment? La situació és, evidentment, més favorable per a la insurrecció quan la correlació de forces ens és més favorable. Es tracta ací, no cal dir-ho, de la correlació de forces en el domini de la consciència, és a dir de la superestructura política i no de la base, que hom pot considerar com constant, si fa o no fa, per a tota l’època de la revolució. Sobre una mateixa base econòmica, amb la mateixa diferenciació de classes en la societat, la correlació de forces varia en funció de l’estat d’ànim de les masses proletàries, de l’enfonsament de les seues il·lusions, de l’acumulació de la seua experiència política, de l’esquinçament de la confiança de les classes i grups intermedis en el poder estatal, en fi de l’afebliment de la confiança que aquest últim té en ell mateix. En temps de revolució aquest procés es produeix ràpidament. Tot l’art de la tàctica consisteix a copsar el moment en què la combinació de les condicions ens és més favorable. La insurrecció de Kornilov havia preparat definitivament aquestes condicions. Les masses, que havien perdut confiança en els partits de la majoria soviètica, havien vist pels seus mateixos ulls el perill de la contrarevolució. Consideraven que era el torn dels bolxevics per a cercar una sortida a la situació. Ni la desagregació del poder estatal ni l’afluència espontània de la confiança impacient i exigent de les masses en els bolxevics no podia ser de llarga durada; la crisi havia de resoldre’s d’una manera o altra. Ara o mai, repetia Lenin.
Els dretans replicaven a tot açò: “És un profund error històric plantejar la qüestió de la presa del poder en mans del partit proletari sota aquesta forma: o ara de seguida o mai: No, el partit del proletariat creixerà, el seu programa esdevindrà cada vegada més clar per a masses més i més nombroses... En prendre la iniciativa de la insurrecció en les actuals circumstàncies es podria interrompre el curs d’aquests èxits... Vos posem en guàrdia contra aquesta política funesta.” (Sobre el moment present)
Aquest optimisme fatalista exigeix un curós estudi, no hi ha res de nacional ni, menys, de personal. Sense anar-se’n més lluny, l’any passat vàrem observar la mateixa tendència en Alemanya. En el fons, sota aquest fatalisme expectatiu, es dissimulen la irresolució i la incapacitat d’acció però amagant-se a favor d’un pronòstic consolador: esdevindrem cada vegada més influents i la nostra força anirà en augment amb el temps. Groller error! La força d’un partit revolucionari no s’acreix més que fins a determinat moment, després del qual pot declinar a causa de la passivitat del partit, les esperances de les masses cedeixen el lloc a la desil·lusió i, durant aqueix temps, l’enemic es refà del seu pànic i trau partit d’aquesta desil·lusió. A un gir d’aquesta mena és al que assistirem en Alemanya en octubre de 1923. No estiguérem molt lluny de tal gir en la tardor de 1917, en Rússia. Per a que s’acomplís, potser hagués estat suficient de deixar passar encara algunes setmanes més. Lenin tenia raó: ara o mai!
“Però la qüestió decisiva [deien els adversaris de la insurrecció, fornint així el seu últim i més fort argument] és la següent: l’estat d’ànim dels obrers i soldats de la capital és vertaderament tal que aquests últims no veuen més salvació que la batalla en el carrer, que la desitgen a tot preu? No. Aquest estat d’ànim no existeix... La existència, entre les masses de la població pobre de la capital, d’un estat d’ànim combatiu que les incitaria a baixar al carrer seria una garantia que, si aquestes masses prenien la iniciativa de la intervenció, arrossegarien darrere d’elles les organitzacions més considerables i més importants (sindicat de ferroviaris, de carters i telègrafs, etc.) en què la influència del nostre partit és feble. Però com que aquest estat d’ànim no existeix inclús ni en el quarters i fàbriques, fer plans basant-se en ell seria una enganyifa.” (Sobre el moment present)
Aquestes línies, escrites el 11 d’octubre, adquireixen una importància d’actualitat excepcional si hom recorda que els camarades alemanys, que dirigien el partit, també al·legaren el raonament que les masses no volien batre’s per a explicar la seua retirada sense disparar ni un tret. Però cal entendre que la insurrecció victoriosa és en general més ben assegurada quan les masses tenen ja experiència per a no llançar-se desbaratadament a la batalla i esperen, exigeixen, una direcció combativa, resoluda i intel·ligent. En octubre de 1917, instruïdes per la intervenció d’abril, les jornades de juliol i el motí de Kornilov, les masses obreres, almenys les d’élite, comprenien perfectament que ja no es tractava de protestes espontànies parcials, ni de reconeixement, sinó de la insurrecció decisiva per a fer-se amb el poder. Conseqüentment, el seu estat d’ànim havia esdevingut més concentrat, més crític i raonat. El pas de l’espontaneïtat confiada, plena d’il·lusions, a una consciència més crítica engendra, inevitablement, una crisi revolucionària. Aquesta crisi progressiva en l’estat d’ànim de les masses no pot ser superada més que per una política apropiada per part del partit, és a dir abans que res pel seu desig i capacitat vertadera per a dirigir la insurrecció del proletariat. Pel contrari, un partit que durant molt de temps ha menat una agitació revolucionària arrencant poc a poc el proletariat de la influència dels conciliadors i que, una vegada enfrontat al fet dels esdeveniments per la confiança de les masses, comença a dubtar, i cercar el migdia a la tarda, a tergiversar i zigzaguejar, paralitza l’activitat de les masses, provoca en elles la decepció i la desorganització, perd la revolució però, per contra, s’assegura la possibilitat d’al·legar, després del fracàs, la manca d’activitat de les masses. En aquesta via posava a nostra organització la carta Sobre el moment present. Sortosament el partit, sota la direcció de Lenin, liquidà resoludament aquest estat d’ànim en les esferes dirigents i, únicament gràcies a això, realitzà victoriosament el colp d’estat.
Ara que hem caracteritzat l’essència de les qüestions polítiques relacionades amb la preparació de la Revolució d’Octubre i que hem assajat de fer llum sobre el sentit profund de les divergències dels punts de vista en el nostre partit, ens resta per examinar breument els moments més importants de la lluita que es produí en el partit en el curs de les darreres setmanes, durant les setmanes decisives.
La decisió d’emprendre la insurrecció armada fou adoptada pel Comitè Central el 10 d’octubre. El 11, la carta Sobre el moment present fou enviada a les principals organitzacions del partit. El 18, és a dir una setmana abans de la revolució, Kamenev publicà una carta en el Novaïa Jizn. “No sols Zinoviev i jo [deia] sinó un seguit de camarades troben que prendre la iniciativa de la insurrecció armada en el moment present, amb l’actual correlació de forces, independentment del Congrés dels soviets i alguns dies abans de la seua convocatòria, seria una acte inadmissible, funest, per al proletariat i la revolució.” (Novaïa Jizn, 18 d’octubre de 1917). El 25 d’octubre, es prengué el poder i es constituí a Sant Petesburg el govern soviètic. El 4 de novembre, nombrosos eminents militants dimitiren del Comitè Central i del Consell de Comissaris del poble exigint la creació d’un govern de coalició entre els partits dels soviets. “Sinó [escrivien] caldrà resignar-se al manteniment d’un govern purament bolxevic mitjançant l’exercici del terror polític.” I, en altre document, alhora “Nosaltres no podem assumir la responsabilitat política funesta menada pel Comitè Central contràriament a la voluntat d’una immensa part del proletariat i dels soldats que desitgen la cessació de l’efusió de sang entre les diferents fraccions de la democràcia el més ràpidament possible. És per això que demanem nostra dimissió com a membres del Comitè Central per tal de tenir dret a dir, sincerament, la nostra opinió a la massa d’obrers i soldats i a exhortar a sostenir nostra divisa: ‘Visca un govern dels partits soviètics! Acord immediat sobre aquesta base!” (El colp de força d’Octubre, Arxius de la Revolució, 1917).
Així, aquells que havien combatut la insurrecció armada i la presa del poder com una aventura intervingueren, després de la victòria de la insurrecció, per a fer restituir el poder als partits als que el proletariat els l’havia llevat. ¿Per quina raó el partit bolxevic victoriós hauria de tornar el poder (puix es tractava ben bé d’una restitució del poder) als menxevics i als social revolucionaris? Els membres de l’oposició responien: “Considerem que la creació d’un tal govern és necessari per a prevenir tota efusió de sang posterior, la fam amenaçadora, l’aixafament de la revolució pels partidaris de Kaledine, per a assegurar la convocatòria de l’Assemblea Constituent en la data fixada i la realització efectiva del programa de pau adoptat pel Congrés Panrus de Soviets de diputats obrers i soldats.”
En d’altres paraules, es tractava de trobar, per la porta soviètica, la via que menava al parlament burgès. Si la revolució havia refusat passar pel pre-parlament i s’havia obert camí a través d’Octubre, la tasca, segons l’oposició, consistia a salvar la revolució de la dictadura canalitzant-la en el regim burgès amb el concurs dels menxevics i dels social revolucionaris. Es tracta, ni més ni menys, que de la liquidació d’Octubre. No era qüestió d’arribar a un acord sobre condicions semblants.
A l’endemà, el 5 de novembre, aparegué encara una carta en què es reflectia la mateixa tendència: “No puc callar-me, en nom de la disciplina del partit, quan marxistes, contràriament al bon seny i en despit de la situació, no volen tenir compte de les condicions efectives que ens dicten imperiosament l’acord amb tots els partits socialistes... No puc, en nom de la disciplina del partit, abocar-me al culte a la personalitat, fer dependre de la participació de tal o tal altra persona en el ministeri un acord polític amb tots els partits socialistes, acord consolidant les nostres reivindicacions fonamentals, i prolongar, així, ni un instant més, l’efusió de sang.” (Gazette ouvrière, 5 novembre de 1917).
L’autor d’aquesta carta, Losovski, conclou proclamant la necessitat de lluitar pel Congrés del partit a fi de decidir: “Si el POSDR dels bolxevics continuarà sent el partit marxista de la classe obrera o si s’endinsarà en una via que no té res a veure amb el marxisme revolucionari.”
La situació, en efecte, semblava desesperada. No sols la burgesia i els grans propietaris terratinents, no sols la ‘democràcia revolucionària’ en les mans de la qual estaven encara nombroses organitzacions (Comitè Panrus dels ferroviaris, Comitès de l’exercit, funcionaris, etc.), sinó també els militants més influents del nostre propi partit, membres del Comitè Central i del Consell de Comissaris del Poble, condemnaven públicament la temptativa del partit de continuar en el poder per a realitzar el seu programa. En un examen superficial la situació podia semblar desesperada. Acceptar les reivindicacions de l’oposició era liquidar Octubre. Però, aleshores no pagava la pena haver acomplert la revolució. Sols es podia fer una cosa: anar endavant comptant amb la voluntat revolucionària de les masses. El 7 d’octubre, el Pravda publicà una declaració categòrica del Comitè Central escrita per Lenin, traspuant entusiasme revolucionari i contenint formules clares, simples, indiscutibles, destinades a la massa del partit. Aquesta crida dissipava definitivament tots els dubtes sobre la política ulterior del partit i del seu Comitè Central. “Vergonya per a tots els homes de poca fe, a tots els que hesiten i dubten, a tots els que s’han deixat atemorir per la burgesia o pels clams dels seus auxiliars directes o indirectes! No hi ha cap ombra d’hesitació en les masses dels obrers i dels soldats peterburgesos, moscovites i d’altres. El nostre partit, com un sol home, fa guàrdia als voltants del poder soviètic, vetlla pels interessos de tots els treballadors i, primer que res, dels obrers i dels camperols pobres.” (Pravda, 20 de novembre de 1917)
La crisi més aguda en el partit estava superada. Tanmateix, la lluita interior no havia cessat encara. Continuava desenrotllant-se en la mateixa línia. Però la seua importància política decreixia cada vegada més. Trobem un testimoni extremadament interessant en un informe fet per Ouritski, citat en la sessió del Comitè de Petrograd del nostre partit, el 12 de desembre, amb motiu de la convocatòria de l’Assemblea Constituent: “Les divergències dels punts de vista en el nostre partit no són noves. Continuen el mateix corrent que, precedentment, en la qüestió de la insurrecció. Ara, determinats camarades consideren l’Assemblea Constituent com el coronament de la revolució. Raonen com petitburgesos , demanen que no fem faltes de bon tacte, etc., no volen que els bolxevics membres de l’Assemblea Constituent controlen la convocatòria, la relació de forces, etc. Consideren les coses des d’un punt de vista purament formal, no comprenen que les dades d’aqueix control ens permeten veure què és el que passa al voltant de l’Assemblea Constituent i, per tant, determinar la nostra actitud envers aquesta... Lluitem ara pels interessos del proletariat i dels camperols pobres; ara bé, alguns camarades consideren que fem una revolució burgesa que ha d’acabar en l’Assemblea Constituent.”
La dissolució de l’Assemblea Constituent marcà la fi d’una etapa important en la història de Rússia i del nostre partit. Després d’haver superat les resistències interiors, el partit del proletariat no sols es va fer amb el poder sinó que l’havia conservat.
En setembre, durant els dies de la Conferència Democràtica, Lenin exigia la insurrecció immediata: “Per tal de tractar la insurrecció com a marxistes [escrivia], és a dir com un art, sense perdre temps hem d’organitzar un estat major dels destacaments insurreccionals i, alhora, repartir les nostres forces, llançar els regiments fidels sobre els punts més importants, encerclar el teatre Alexandra, ocupar la fortalesa Pere i Pau, arrestar el gran estat major i el govern, enviar contra els alumnes oficials i la ‘divisió salvatge’ destacaments preparats per a sacrificar-se fins a l’últim home abans de deixar que l’enemic penetre en el centre de la ciutat; hem de mobilitzar els obrers armats, convocar-los a la batalla suprema, ocupar simultàniament el telègraf i telèfons, instal·lar el nostre estat major insurreccional a la central de telèfons, enllaçar-la per telèfon amb totes les fàbriques, amb tots els regiments, amb tots els punts en què es desenrotlla la lluita armada. Tot açò, és clar, no és més que aproximatiu però insistisc en què, en l’actual moment, hom no sabrà restar fidel al marxisme, a la revolució, sense tractar la insurrecció com un art.”
Aquesta forma de veure les coses pressuposava la preparació i la realització de la insurrecció pel partit i sota la seua direcció, la victòria havia de ser sancionada, de seguida, pel Congrés dels Soviets. El Comitè Central no accepta aquesta preposició. La insurrecció fou canalitzada en la via soviètica i enllaçada amb el Segon Congrés dels soviets. Aquesta divergència de punts de vista exigeix una explicació especial; cau sota el marc no de les qüestions de principis sinó de les qüestions purament tècniques, encara que d’una gran importància pràctica.
Ja hem dit com Lenin temia deixar passar el moment de la insurrecció. En presència de dubtes que es manifestaven en els cimalls del partit, l’agitació enllaçant formalment la insurrecció a la convocatòria del Segon Congrés dels Soviets li semblava un retard inadmissible, una concessió a la irresolució i als irresolts, una pèrdua de temps, un vertader crim. Lenin manta vegades tornava sobre aquest pensament a partir de fins de setembre.
“Existeix en el Comitè Central i entre els dirigents del partit [escrivia el 29 de setembre] una tendència, un corrent, a favor d’esperar al Congrés dels Soviets i contra la immediata presa del poder, contra la insurrecció immediata. Cal combatre aquesta tendència, aquest corrent.” A principies d’octubre, Lenin escrivia: “Temporitzar és un crim, esperar al Congrés del Soviets és un formalisme infantil, absurd, una traïció a la revolució.” En les tesis per a la Conferència de Petrograd del 8 d’octubre, diu: “Cal lluitar contra les il·lusions constitucionalistes i les esperances en el Congrés del Soviets, cal renuncia a la intenció d’esperar coste el que coste a aquest Congrés.” Per fi, el 24 d’octubre, escrigué: “És clar que ara tot retard en la insurrecció equival a la mort”, i més avant: “La Història no perdonarà un retard als revolucionaris que poden vèncer (i venceran certament) avui però perillen de perdre-ho tot si esperen a demà.”
Totes aquestes cartes, en què cada frase està forjada sobre l’enclusa de la revolució, presenten un excepcional interès per les característiques de Lenin i l’apreciació del moment. El sentiment que les inspira és la indignació contra l’actitud fatalista, expectant, socialdemòcrata, menxevic, envers la revolució, considerada com una mena de film sense fi. Si el temps és, en general, un factor important de la política, la seua importància és centuplicada en temps de guerra i revolució. No és segur que hom puga fer demà el que pot fer hui. Avui és possible revoltar-se, abatre l’enemic, prendre el poder; demà potser serà impossible. Però fer-se amb el poder és modificar el curs de la història; és possible que semblant esdeveniment puga dependre d’un interval de 24 hores? Certament que sí. Quan es tracta de la insurrecció armada, els esdeveniments es mesuren no pel quilòmetre de la política sinó pel metre de la guerra. Deixar passar algunes setmanes, alguns dies, a vegades un sol dia, equival en determinades condicions a la rendició de la revolució, a la capitulació. Sense la pressió, crítica, malfiança revolucionària de Lenin, el partit, versemblantment, no hauria redreçat la seua línia en el moment decisiu doncs que la resistència en les altes esferes era molt forta i, en la guerra civil com en la guerra en general, l’estat major sempre fa un gran paper.
Però, al mateix temps, era clar que la preparació de la insurrecció sota cobert de la preparació del Segon Congrés dels Soviets, i la consigna de la defensa d’aquest congrés, ens conferia avantatges inestimables. Des que nosaltres, el Soviet de Petrograd, havíem anul·lat l’ordre de Kerenski concernint l’enviament de dos terços de la guarnició al front, estaven, efectivament, en estat d’insurrecció armada. Lenin, que estava aleshores fora de Petrograd, no aprecià aquest fet en tota la seua importància. Tant que jo recorde, ell no en parlà aleshores en les seues cartes. Tanmateix, la sortida de la insurrecció del 25 d’octubre estava ja predeterminada en les seues tres quartes parts almenys en el moment en què nosaltres ens oposarem a l’allunyament de la guarnició de Petrograd, crearem el Comitè Militar Revolucionari (7 d’octubre) nomenarem els nostres comissaris en totes les unitats i institucions militars i, per això mateix, aïllarem completament no sols l’estat major de la circumscripció militar de Petrograd sinó, també, el govern. En summa, teníem allí una insurrecció armada (encara que sense efusió de sang) dels regiments de Petrograd contra el govern provisional, sota la direcció del Comitè Militar Revolucionari i sota la consigna de la preparació de la defensa del Segon Congrés dels Soviets que havia de resoldre la qüestió del poder. Si Lenin aconsellà començar la insurrecció a Moscou on, segon ell, estava assegurat el triomf sense efusió de sang, era perquè, des del seu retir, no tenia la possibilitat d’adonar-se del canvi radical que s’havia produït, no sols en l’estat d’ànim sinó també en la relacions orgàniques, en tota la jerarquia militar, després de la revolta “pacífica” de la guarnició de la capital cap a mitjans d’octubre. Després que, sota l’ordre del Comitè Militar Revolucionari, els batallons havien refusat eixir de la ciutat, teníem en la capital una insurrecció victoriosa a penes velada (pels últims esquinçalls de l’estat democràtic burgès). La insurrecció del 25 d’octubre no tingué més que un caràcter complementari. És per això que fou indolora. Pel contrari, a Moscou, la lluita fou molt més llarga i sangonosa per bé que el poder del Consell dels Comissaris del poble ja havia estat instaurat en Petrograd. És evident que si la insurrecció h