La revolució traïda




lev trotski


XI. On va l'URSS

El bonapartisme en règim de crisi

La lluita de la burocràcia contra 'l'enemic de classe'

Una nova revolució és ineludible


el bonapartisme règim de crisi


El problema que li vam plantejar al lector: ¿com és possible que el grup dirigent, malgrat llurs errors innumerables, haja pogut adquirir un poder il·limitat?, o amb d’altres paraules: ¿com explicar el contrast entre la mediocritat ideològica dels termidorians i la seua puixança material? permet, ara sí, que li donem una resposta més concreta i categòrica. La societat soviètica no és harmoniosa. Allò que es vici per a una classe o capa social, és virtut per a l’altra. Si, des del punt de vista de les formes socialistes de la societat, la política de la burocràcia sorprèn per les seues contradiccions i les seues discordances, apareix, no obstant, molt conseqüent des del punt de vista de la consolidació dels nous dirigents.

El recolzament de la pagesia acomodada (1923-1928) implicava un perill mortal de cara al pervenir del socialisme. En revenja, la burocràcia, recolzada per la petita burgesia, va aconseguir d’emmanillar a l’avantguarda proletària i aclaparar l’oposició bolxevic. El que era un ‘error’ des del punt de vista socialista, era un clar benefici des del punt de vista dels interessos de la burocràcia. Quan el kulak es tornà amenaçador per a d’ella, però, la burocràcia es tornà contra el kulak. L’extermini pànic dels camperols acomodats, allargat també sobre el camperols mitjans, no va costar pas menys al país que una invasió estrangera: la burocràcia, però, va servar llurs posicions. Una volta derrotat el seu aliat d’ahir, es dedicà a formar, amb tota l’energia, una nova aristocràcia. Sabotatge del socialisme? Evidentment; però també consolidació de la casta governant. La burocràcia s’asembla a totes les castes dirigents en que està disposada a tancar els ulls davant les faltes més grolleres dels seus caps en política general si, a canvi, aquests li són absolutament fidels en la defensa dels seus privilegis. Mentre els nous amos estan més inquiets, més aprecien la repressió sens pietat de la més minsa amenaça a llurs ben adquirits drets. Açò és el que una casta d’advinguts té en compte per tal d’escollir els seus caps. I aquest és el secret de Stalin.

La puixança i la independència de la burocràcia, però, no poden créixer indefinidament. Hi han factors històrics més forts que els mariscals i encara més que els secretaris generals. La racionalització de l’economia no pot concebre’s sense un inventari precís; i l’inventari és incompatible amb l’arbitrarietat burocràtica. La preocupació per restablir un ruble estable, és a dir independent dels ‘caps’, se la inspira a la burocràcia la contradicció cada vegada més accentuada entre el poder absolut d’aquesta i el desenvolupament de les forces productives del país. La monarquia absoluta va ser incompatible, en igual manera, amb el desenvolupament del mercat burgès. El càlcul monetari ha de donar una forma més oberta a la lluita de les diverses capes de la població per la distribució de la renda nacional. La tarifa dels salaris, quasi indiferent per a l’obrer en l’època de les cartilles de racionament, adquireix per a aquest una importància capital; i, des d’aqueix moment es planteja el problema dels sindicats. El nomenament dels funcionaris sindicals, fet des de dalt, ensopegarà amb una resistència cada volta mes ferma. Fet i fet, el treball per peces fa que l’obrer s’interesse per la bona direcció de les fàbriques. Els stakhanovistes es queixen cada volta més dels defectes de l’organització i de la producció. El nepotisme burocràtic en la designació dels directors, dels enginyers i del personal industrial en general, es torna cada vegada més intolerable. La cooperació i el comerç estatitzats han descendit molt més que sota la dependència dels consumidors. Els kolkhozs i llurs membres aprenen a traduir les seues relacions amb l’estat a l’idioma de les xifres i no sempre sofriran que se’ls designen administradors el mèrit dels quals no és, freqüentment, un altre que el de convenir als buròcrates. El ruble promet fer llum sobre el domini més secret: el dels ingressos lícits i il·lícits de la burocràcia. I la circulació monetària, en transformar-se, en un país políticament ofegat, en el mitjà més poderós de la mobilització de les forces d’oposició, anuncia la decadència del absolutisme ‘il·lustrat’.

Al mateix temps, el creixement de la indústria i l’entrada de l’agricultura en l’esfera del pla, compliquen extremadament la tasca de la direcció posant en primer pla el problema de la qualitat, la burocràcia mata la iniciativa creadora i el sentiment de responsabilitat, sense el quals no pot haver progrés qualitatiu. Les nafres del sistema són, probablement, menys visibles en la indústria pesant, tanmateix la roseguen alhora que a la cooperació, a la indústria lleugera i alimentària, als kolkhozs, a les indústries locals, és a dir, a totes les branques de la producció pròximes al consumidor.

El paper progressista de la burocràcia soviètica coincideix amb el període d’assimilació. El gran treball d’imitació, d’empeltament, de transferència, d’aclimatacions, s’ha fet sobre el terreny preparat per la revolució. Fins ara no s’ha tractat d’innovar en el domini de les ciències, de la tècnica o de l’art. Es poden construir fàbriques gegantines segons els models importats de l’estranger per mandat burocràtic, i pagant-les, per cert, al triple del seu preu. Però mentre més lluny es vaja, més s’ensopegarà amb el problema de la qualitat, que s’escapoleix de la burocràcia com una ombra. Sembla que la producció està marcada amb el segell gris de la indiferència. En l’economia nacionalitzada, la qualitat suposa la democràcia dels productors i dels consumidors, la llibertat de crítica i d’iniciativa, coses incompatibles amb el règim totalitari de la por, la mentida i l’adulació.

Al costat del problema de la qualitat es plantegen uns altres, més grandiosos i complexes, que es poden abastar sota la rubrica de l’acció creadora tècnica i cultural. Un filòsof antic sostingué que la discussió era la mare de totes les coses. Allà on el xoc entre les idees es impossible no es poden crear pas nous valors. La dictadura revolucionària, ho admetem, constitueix per ella mateixa una severa limitació a la llibertat. Justament per això mateix les èpoques revolucionàries no han estat mai propicies a la creació cultural per a la que preparen el terreny. La dictadura del proletariat obre al geni humà un horitzó més vast quan més deixe de ser una dictadura. La civilització socialista sols es desenvoluparà amb l’agonia de l’estat. Aquesta llei, simple i inflexible, implica la condemnació, sense recurs possible, de l’actual règim polític de l’URSS. La democràcia soviètica no és pas en absolut una reivindicació política abstracta o moral. Ha arribat a ser qüestió de vida o mort per al país.

Si el nou Estat sols tingués en compte els interessos de la societat, l’agonia de les seues funcions de coerció fóra gradual i indolora. L’Estat, però, no està descarnat. Les funcions específiques han creat llurs òrgans. La burocràcia, considerada en conjunt, es preocupa menys de la funció que no pas de l’atribut que aquesta li’n proporciona. La casta governant tracta de perpetuar i de consolidar els òrgans de la coerció: no respecta res ni ningú per tal de mantindre’s al poder i servar els seus ingressos. Mentre el curs de les coses li és més contrari més implacable es mostra front als elements avançats del poble. La burocràcia, com l’Església, ha formulat llur dogma de la infal·libilitat després que començà la seua decadència. De seguida, però, l’ha col·locat a una altura que el Papa no pot ni somiar.

La divinització cada volta més imprudent de Stalin és, malgrat tot el que té de caricaturesc, necessària per al règim. La burocràcia necessita un àrbitre suprem inviolable, primer cònsol a falta d’emperador, i eleva al seu coll a l’home que respon millor a les seues pretensions de dominació. La ‘fermesa’ del cap, tan admirada pels dilettanti literaris d’Occident, sols és la resultant de la pressió col·lectiva d’una casta disposada a tot per tal de defendre’s. Cadascun dels funcionaris professa que “l’estat és ell’ Cadascun es veu fàcilment en Stalin. Stalin descobreix en cadascun l’exhalació del seu esperit. Stalin personifica la burocràcia, allò que li dóna la seua personalitat política.

El cesarisme o la seua forma burgesa, el bonapartisme, fa aparició a l’escena de la història quan l’aspra lluita de dos adversaris sembla elevar el poder sobre la nació i assegura als governants una independència aparent front a les classes; en realitat sols els deixa la llibertat que necessiten per a defendre als privilegiats. En elevar-se a sobre d’una societat políticament atomitzada, recolzada sobre la policia i el cos d’oficials, sense tolerar cap control, el règim stalinista constitueix una varietat manifesta del bonapartisme, d’un nou tipus, sense semblança per ara. El cesarisme nasqué en una societat fundada sobre l’esclavitud i trastornada per les lluites intestines. El bonapartisme fou un dels instruments del règim capitalista en els seus períodes crítics. El stalinisme és una de les seues varietats, però sobre les bases de l’Estat obrer, esquinçat pels antagonismes entre la burocràcia soviètica organitzada i armada i les masses laborioses desarmades.

El bonapartisme s’acomoda molt bé, i la història o corrobora, amb el sufragi universal i àdhuc amb el vot secret. El plebiscit és un dels seus atributs democràtics. Els ciutadans són invitats de quan en quan a pronunciar-se per o contra el cap; i els votants noten en la seua templa el glaç lleuger d’un canó de revòlver. Des de Napoleó III, que hui en dia faria de dilettanti provincià, la tècnica plebiscitària ha assolit perfeccionaments extraordinaris. La nova constitució soviètica en instituir un bonapartisme plebiscitari, n’és la coronació del sistema.

El bonapartisme soviètic es deu, en última instància, a l’endarreriment de la revolució mundial. La mateixa causa ha engendrat el feixisme en els països capitalistes. Arribem a una conclusió a primera vista inesperada però en realitat irreprotxable; que l’escanyament de la democràcia soviètica per la burocràcia totpoderosa i les derrotes infligides a la democràcia en altres països, es deu a la lentitud amb què el proletariat mundial duu a terme la missió que li ha assignat la història. Malgrat la profunda diferència de les seues bases socials, l’estalinisme i el feixisme són fenòmens simètrics; en molts dels seus trets tenen una semblança sorprenent. Un moviment revolucionari victoriós en Europa, crebantaria el feixisme i el bonapartisme soviètic. La burocràcia estalinista té raó quan torna l’esquena a la revolució internacional; en fer-ho no fa més que obeir l’instint de conservació.



la lluita de la burocràcia contra ‘l’enemic de classe’


Al principi del règim soviètic, el partit va fer de contrapès de la burocràcia; aquesta administrava l’Estat, el partit el controlava. Vigilant amb zel, per tal que la desigualtat no sobrepassés els límits del que era necessari, el partit sempre estava en lluita oberta o velada contra la burocràcia. El paper històric de la fracció estalinista fou el de suprimir aqueixa dualitat, subordinant el partit a les seues pròpies oficines i fusionant les oficines del partit i de l’Estat. Així va crear l’actual règim totalitari. La victòria de Stalin va ser assegurada pel servei definitiu que feia a la burocràcia.

Al llarg dels deu primers anys, l’oposició d’esquerres tractà de conquistar ideològicament el partit sense llançar-se contra d’ell a la conquista del poder. La consigna era: “Reforma i no pas revolució”. No obstant, la burocràcia estava disposada, des d’aleshores, a qualsevol colp d’estat per defendre’s contra una reforma democràtica. Quan en 1927 el conflicte es tornà massa agut, Stalin, tornant-se vers l’oposició en el comitè central, exclamà: “Aquests quadres no els desfareu més que per la guerra civil”. Les derrotes del proletariat europeu han fet d’aquesta amenaça una realitat històrica. El camí de la derrota s’ha transformat en el de la revolució.

Les incessants depuracions del partit i de les organitzacions soviètiques tenen com a objectiu impedir la manifestació de descontent de les masses. Les repressions, però, no maten el pensament, no fan més que submergir-lo. Comunistes i sense partit tenen dos conviccions: l’oficial i la secreta. La delació i la inquisició devoren la societat. La burocràcia qualifica invariablement a llurs adversaris com a enemics del socialisme. Usant fraus judicials, a tal grau que aquest hàbit ha entrat en els costums corrents, els imputa els pitjors crims. Sota amenaces de mort arrenca als acusats confessions que els dicta i de les que se’n serveix de seguida per acusar els més ferms.

‘Pravda’, comentant la Constitució “més democràtica del món”, escrivia, el 5 de juny de 1936, que “fóra imperdonablement graponer [creure que, malgrat la liquidació de les classes] les forces de les classes hostils al socialisme s’hagen resignat a llur derrota… La lluita continua”. Quines són aquestes forces hostils? Heu-les ací: “Les restes dels grups contrarevolucionaris, dels guàrdies blancs i tota mena i, sobretot, de la varietat trotskista-zinovienista..” Després de la inevitable menció de “l’espionatge i de l’acció terrorista i destructiva” (dels trotskistes i dels zinovievistes), l’òrgan de Stalin promet: “Continuarem aclaparant amb mà ferma els enemics del poble, els rèptils i les fúries trotskistes, qualsevol que siga llur hàbil disfressa.” Aquestes amenaces, repetides diàriament per la premsa, no fan més que acompanyar el treball de la GPU.

Un tal Petrov, membre del partit des de 1918, combatent de la guerra civil, agrònom soviètic posteriorment i opositor de dretes, s’evadí en 1936 de la deportació i en arribar a l’estranger va escriure, en un periòdic de l’emigració liberal, sobre els trotskistes: “Elements d’esquerra? Psicològicament són els darrers revolucionaris. Autèntics, ardents. Res de compromisos. Homes admirables, Idees idiotes… L’incendi del món i tot eixe gènere de visions…” Deixem l’assumpte de les ‘idees’. El judici moral que dels elements d’esquerra fan els seus adversaris de dreta, és d’una eloqüència espontània. Justament a aquests “darrers revolucionaris, autèntics i ardents”, són als qui acusen el generals i coronels de la GPU de contrarevolucionaris en interès de l’imperialisme.

La història burocràtica, rancuniosament atiada contra l’oposició bolxevic, adquireix un significat polític claríssim davant la derogació de les restriccions dictades contra les persones d’origen burgès. Els decrets conciliadors que els faciliten l’accés als càrrecs i als estudis superiors, procedeixen de la idea que la resistència de les classes dominants cessa, mentre el nou ordre es mostra indestructible. “Aquestes restriccions s’han tornat supèrflues”, explicava Molotov en la sessió de l’Executiu de gener de 1936. En el mateix moment es descobreix que els pitjors ‘enemics de classe’ es recluten d’entre els homes que han combatut tota la seua vida pel socialisme, començant pels col·laboradors més propers de Lenin, com ara Zinoviez i Kamenev. A diferència de la burgesia, els ‘trotskistes’, si hem de creure a “Pravda”, es senten tant més “exasperats” com més lluminosament es “dibuixen els contorns de la societat sense classes”. Aquesta filosofia delirant, nascuda de la necessitat de justificar noves situacions mitjançant fórmules velles, no pot enganyar, naturalment, respecte al desplaçament real dels antagonismes socials. Per una banda, la creació de ‘notables’ obre les portes als plançons més ambiciosos de la burgesia, doncs que res s’arrisca en concedir-los la igualtat de drets. Per l’altra, el mateix fet provoca el descontent agut i perillosíssim de les masses i, principalment, de la joventut obrera. Així s’explica la campanya contra “els rèptils i les fúries trotskistes”.

L’espasa de la dictadura, antany feridora dels partidaris de la restauració burgesa, s’abat ara sobre els que es rebel·len contra la burocràcia. Fereix l’avantguarda del proletariat i no pas els seus enemics de classe. En relació amb la modificació capital de les seues funcions, la policia política, formada abans pels bolxevics més zelosos i disposats al sacrifici, es transforma en l’element més gangrenat de la burocràcia.

Per tal de proscriure als revolucionaris, el termidorians posen tot l’odi que els inspiren homes que els recorden el passat i que els fan témer el pervenir. Els bolxevics més ferms i fidels, la flor del partit, són enviats a les presons, als racons perduts de Sibèria i d’Àsia Central, als nombrosos camps de concentració. En les mateixes presons i en els llocs de deportació, els opositors continuen essent víctimes dels registres, del bloqueig postal, de la fam. Les dones són arrancades dels seus marits, amb l’objectiu de crebantar a ambdós i d’obligar-los a abjurar. Fora d’això, l’abjuració no els salva; a la primera sospita o a la primera renúncia, el penedit es doblement castigat. L’auxili proporcionat als deportats, àdhuc pels seus parents, és considerat com un crim. L’ajuda, com un complot. En aquestes condicions la vaga de fam és l’únic mitjà de defensa que els queda als perseguits. La GPU respon a aquesta amb l’alimentació forçada, tret que deixe als seus presoners la llibertat de morir. Centenars de revolucionaris russos i estrangers han estat impulsats, durant els darrers anys, a vagues de fam mortals, se’ls ha afusellat o dut al suïcidi. En dotze anys, el govern ha anunciat diverses voltes l’extirpació definitiva de l’oposició. Durant la depuració dels darrers mesos de 1935 i del primer semestre de 1936, centenars de milers de comunistes han estat exclosos novament del partit, entre els que se’n compten diverses desenes de milers de ‘trotskistes’. Els més actius han estat arrestats immediatament, empresonats o enviats als camps de concentració. Pel que fa als altres, Stalin ordenà a les autoritats locals, mitjançant el “Pravda”, que no se’ls donara treball. En un país on l’estat és l’únic patró, una mesura d’aquest gènere equival a una sentència a morir de fam. L’antic principi: “qui no treballa no menja”, és reemplaçat per aquest altre: “qui no es sotmet no menja”. No sabrem quants bolxevics han estat exclosos, arrestats, deportats i exterminats, a partit de 1923 -any en què es va obrir l’era del bonapartisme-, fins el dia que s’obriguen els arxius de la policia política de Stalin. No sabrem quants romanen en la il·legalitat fins que no comence l’ensorrament del règim burocràtic.

¿Quina importància poden tindre vint o trenta mil opositors en un partit de dos milions de membres? La ximple confrontació de les xifres no diu res en aquest cas. Amb una atmosfera sobrecarregada en son prou amb una desena de revolucionaris en un regiment per fer-lo passar-se al costat del poble. No sens raó els estats majors senten una por cerval cap els petits grups clandestins i fins i tot vers els militants aïllats. Aquesta por que fa tremolar a la burocràcia stalinista, explica la crueltat de llurs proscripcions i la depravació de les seues calumnies. Victor Serge, que ha passat en l’URSS per totes les etapes de la repressió, dugué a l’Occident el terrible missatge dels que són torturats per la seua fidelitat a la revolució i la resistència als seus enterramorts. Escriu:

No exagere pas res, pese les meues paraules, puc recolzar cadascuna d’elles amb proves tràgiques i noms…

Entre aquesta massa de víctimes i d’objectors, silenciosos la major part, sentisc pròxim a mi, sobretot, a una heroica minoria, preciosa per llur energia, per llur clarividència, per llur estoïcisme, per llur fidelitat al bolxevisme de la gran època. Són alguns milers de comunistes, companys de Lenin i de Trotski, constructors de les repúbliques soviètiques quan existien els soviets, els que invoquen, contra la decadència interior del règim, els principis del socialisme; que defenen com poden (i sols poden admetent tots els sacrificis) els drets de la classe obrera…

Els allà empresonats, es sostindran fins que siga necessari, malgrat que no puguen veure la nova aurora de la revolució. Els revolucionaris d’Occident poden comptar amb d’ells: la flama serà mantinguda, tot i que siga en les presons. Ells també compten amb vosaltres. Degueu defensar-los, tots hem de defensar-los, per tal de defensar la democràcia obrera del món, per tal de restituir a la dictadura del proletariat llur rostre alliberador, per tal de tornar a l’URSS, algun dia, llur grandesa moral i la confiança dels treballadors…



una nova revolució és ineludible


Reflexionant sobre l’agonia de l’estat, Lenin va escriure que l’hàbit d’observar les regles de la comunitat és susceptible d’allunyar qualsevulla necessitat de coerció “si res suscita la indignació, la protesta i la rebel·lia, i no implica, així, la necessitat de repressió”. Tot consisteix en eixe si. L’actual règim de l’URSS suscita a cada volta protestes, tant més doloroses com més són ofegades. La burocràcia no sols és una aparell de coerció, sinó una causa permanent de provocació. La mateixa existència d’una àvida casta d’amos, mentidera i cínica, no pot menys que suscitar una rebel·lió oculta. La milloria de la situació dels obrers no els reconcilia pas amb el poder; lluny d’això, en elevar la seua dignitat i en obrir el seu pensament a problemes de política general els prepara el seu conflicte amb els dirigents.

Els ‘caps’ inamovibles repeteixen que és necessari ‘aprendre’, ‘assimilar la tècnica’, ‘cultivar-se’, i altres coses més. Però els mateixos amos són ignorants, poc cultivats, no aprenen res seriosament, continuen essent grollers i deslleials. La seua pretensió a la tutela total de la societat, així es tracte de manar sobre els gerents de cooperatives o sobre els compositors de música, es fa intolerable. La població no podrà assolir una cultura més elevada sense treure’s de sobre la seua humiliant subjecció a aquesta casta d’usurpadors.

¿El funcionari acabarà per devorar a la classe obrera, o la classe obrera el farà impotent per a perjudicar? D’aquesta disjuntiva depèn la sort de l’URSS. La immensa majoria dels obrers ja és hostil a la burocràcia; les masses camperoles li professen un vigorós odi plebeu. Si, a la inversa dels camperols, els obrers quasi no lluiten això no sols es deu a la repressió sinó a la por que tenen a una restauració capitalista. Les relacions de reciprocitat entre l’Estat i la classe obrera són molt més complexes del que s’imaginen els ‘demòcrates’ vulgars. Sense economia planificada, l’URSS retrocediria deu anys. En mantenir aqueixa economia, la burocràcia continua exercint una funció necessària. Ho fa de tal forma, però, que prepara el naufragi del sistema i amenaça totes les conquistes de la revolució. Els obrers són realistes. Sense fer-se il·lusions sobre la casta dirigent, com a mínim sobre les capes d’aquesta casta a les que coneixen un poc de prop, la consideren, per ara, com la guardiana d’una part de les seues pròpies conquistes. No deixaran d’expulsar a la guardiana deshonesta, insolent i sospitosa, quan siga possible passar-se sense d’ella. Per a d’això és necessari que esclate una revolució en Occident o en Orient.

La suspensió de tota lluita política visible es presentada pels agents i els amics del Kremlin com una ‘estabilització’ del règim. En realitat no significa més que una estabilització momentània de la burocràcia. La generació jove, sobretot, pateix amb el jou de ‘l’absolutisme il·lustrat’, molt més absolut que il·lustrat… La vigilància cada vegada més temible que exerceix la burocràcia davant tota espurna de pensament, també la insuportable adulació del ‘cap’ providencial, donen testimoni del divorci entre l’estat i la societat així com de l’agreujament de les contradiccions interiors, que en fer pressió a sobre les parets de l’Estat cerquen una eixida i la trobaran inevitablement.

Els atemptats comesos en contra dels representants del poder tenen amb freqüència una gran importància simptomàtica que permet jutjar la situació d’un país. El més sonat fou l’assassinat de Kirov, dictador hàbil i sense escrúpols de Leningrad, personalitat típica de la seua corporació. Els actes terroristes són incapaços, per ells mateixos, de derrocar a l’oligarquia burocràtica. El buròcrata, considerat individualment, pot témer el revòlver; el conjunt de la burocràcia, però, explota amb d’èxit el terrorisme per justificar les seues pròpies violències, no sense acusar-ne als seus adversaris polítics (l’assumpte Zinoviez, Kamenev i demés). El terrorisme individual és l’arma dels aïllats, impacients o desesperats, especialment de la jove generació de la burocràcia. Com va succeir sota l’autocràcia, però, els crims polítics anuncien que l’aire es carrega d’electricitat i fan pressentir una crisi.

En promulgar la nova Constitució, la burocràcia demostra que ha ensumat el perill i que tracta de defensar-se’n. Tanmateix, més d’una volta ha succeït que la dictadura burocràtica, cercant la salvació en reformes amb pretensions ‘liberals’, no ha fet més que debilitar-se. La nova Constitució, en revelar el bonapartisme, ofereix alhora un arma semilegal per combatre’l. La rivalitat electoral de les camarilles pot ser el punt de partida de les lluites polítiques. El fuet dirigit contra els “òrgans del poder que funcionen mal”, pot transformar-se en un fuet contra el bonapartisme. Tots els indicis ens fan creure que els esdeveniments provocaran infal·liblement un conflicte entre les forces populars i desenvolupades pel creixement de la cultura, i l’oligarquia burocràtica. Aquesta crisi no accepta cap solució pacífica. Mai no ha estat vist que el diable es talle ell mateix de bon grat les seus pròpies urpes. La burocràcia soviètica no abandonarà les seues posicions sens combat; el país s’encamina evidentment vers una revolució. Front a una pressió enèrgica de les masses, atesa la diferenciació social dels funcionaris, la resistència dels dirigents pot ser molt menys dèbil del que sembla. És indubtable que en aquest assumpte sols podem fer que conjectures. Siga com siga, la burocràcia sols podrà ésser suprimida revolucionàriament i, com sempre succeeix, açò exigirà menys sacrificis quant més audaç i enèrgicament hom es pose a l’obra. Preparar aquesta acció i col·locar-se al capdavant de les masses en una situació històrica favorable, és la missió de la secció soviètica de la IV Internacional, encara dèbil i reduïda a l’existència clandestina. La il·legalitat d’un partit no equival a la seua inexistència, tant sols a una forma penosa d’existència. La repressió pot tindre magnífics resultats aplicada contra una classe que abandona l’escena i la dictadura revolucionària de 1917-1923 ho demostrà plenament; recórrer, però, a la violència contra l’avantguarda revolucionària, no salvarà una casta que es sobreviu, si és que l’URSS té pervindre.

La revolució que la burocràcia prepara contra si mateixa no serà social com la d’Octubre de 1917 ja que no tractarà de canviar les bases econòmiques de la societat ni de reemplaçar una forma de propietat per un altra. La història ha conegut, a més de les revolucions socials que substituïren el règim feudal pel burgès, revolucions polítiques que, sens ni tocar els fonaments econòmics de la societat, enderrocaren a les velles formacions dirigents (1830 i 1848, en França; febrer de 1917, en Rússia). La subversió de la casta bonapartista tindrà, naturalment, profundes conseqüències socials; no eixirà, però, del marc d’una transformació política.

Per primer vagada en la història existeix un Estat fruït de la revolució obrera. Les etapes que ha de recórrer no estan escrites enlloc. Els teòrics i els constructors de l’URSS esperaven, certament, que el sistema lleuger i clar dels soviets permetria a l’Estat transformar-se pacíficament, dissoldre’s i morir a mesura que la societat realitzés la seua evolució econòmica i cultural. La vida s’ha mostrat més complexa que la teoria. El proletariat d’un país endarrerit fou qui hagué de fer la primera revolució socialista; i molt probablement haurà de pagar aquest privilegi amb una segona revolució contra l’absolutisme burocràtic. El programa d’aquesta revolució dependrà del moment en què esclate, del nivell que haja assolit el país i, en una mesura molt apreciable, de la situació internacional. Llurs elements essencials, bastant definits fins ara, s’han indicat al llarg de les pàgines d’aquest llibre: són les conclusions objectives de l’anàlisi de les contradiccions del règim soviètic.

No es tracta pas de reemplaçar un grup dirigent per un altre, sinó de canviar els mateixos mètodes de la direcció econòmica i cultural. L’arbitrarietat burocràtica haurà de cedir el lloc a la democràcia soviètica. El restabliment del dret de crítica i d’una llibertat electoral autèntica, són condicions necessàries per al desenvolupament del país. El restabliment de la llibertat dels partits soviètics i el renaixement dels sindicats hi són implicats en aquest procés. La democràcia provocarà, en l’economia, la revisió radical dels plans en benefici dels treballadors. La lliure discussió dels problemes econòmics disminuirà les despeses generals imposades pels errors i les ziga-zaga de la burocràcia. Les empreses sumptuàries, Palaus dels Soviets, nous teatres, ‘metro’, construïts per fer ostentació, deixaran el lloc a les habitacions obreres. Les “normes burgeses de repartiment” seran reduïdes a les proporcions estrictament exigides per la necessitat i retrocediran a mesura que la riquesa social cresca, davant la igualtat socialista. Els graus seran abolits immediatament, i les condecoracions tornades al vestuari. La joventut podrà respirar lliurement, criticar, equivocar-se, madurar. La ciència i l’art trencaran les cadenes. La política exterior renovarà la tradició de l’internacionalisme revolucionari.

Els destins de la Revolució d’Octubre estan, ara més que mai, lligats als d’Europa i del món. Els problemes de l’URSS es resolen en la Península Ibèrica, França, Bèlgica. Quan aparega aquest llibre, la situació serà indubtablement més clara que en aquests dies de guerra civil a Madrid. Si la burocràcia soviètica aconsegueix, amb la seua pèrfida política dels ‘fronts populars’, assegurar la victòria de la reacció a França i Espanya, (i la Internacional Comunista fa tot el que pot en aquest sentit), l’URSS es trobarà al caire de l’abisme i la contrarevolució burgesa estarà més a l’ordre del dia que l’alçament dels obrers contra la burocràcia. Si, pel contrari, malgrat el sabotatge dels reformistes i dels caps ‘comunistes’, el proletariat d’Occident s’obre camí cap al poder, s’inaugurarà un nou capítol en la història de l’URSS. La primera victòria revolucionària en Europa farà a les masses soviètiques l’efecte d’una descàrrega d’electricitat, les despertarà, alçarà el seu esperit d’independència, reanimarà les tradicions de 1905 i 1917, debilitarà les posicions de la burocràcia i no tindrà menys importància per a la IV Internacional que la que tingué per a la III la victòria de la Revolució d’Octubre. El primer Estat obrer sols es salvarà, per al pervindre del socialisme, per aquest camí.


Apèndix