EN DEFENSA DEL MARXISME
versió catalana feta per Alejo Martínez – alejomp@lycos.es – des de: http://www.marxists.org/espanol/trotsky/1940s/dm/indice.htm excepte els articles “L’URSS en guerra”, traduït i digitalitzat per la Secció Catalana del MIA i “Una vegada més: la Unió Soviètica i la seua defensa” i “Ni un estat obrer ni un estat burgès?” que s’han traduït des de: http://www.ceip.org.ar/escritos/Libro5/ContextHelp.Htm
contrastada tota la versió amb En defensa del marxismo, Editorial Fontamara, Barcelona, 1977.
Disponible en format .doc i .pdf.
Índex
LLETRA A JAMES CANNON (12 de setembre de 1939)
L’URRS EN GUERRA (25 de setembre de 1939)
El pacte germano-soviètic i el caràcter de l’URSS
Desavinences polítiques o terminològiques?
Els haurem d’examinar una vegada més
Tumor o nou cos?
La putrefacció primerenca de la burocràcia
Condicions de l’hegemonia i la caiguda de la burocràcia
I si no s’hi fes la revolució socialista?
La guerra actual i el destí de la societat moderna
La teoria del “col·lectivisme burocràtic”
El proletariat i la seua direcció
La dictadura totalitària condicionada per una breu crisis, per comptes de sistema estable
El ritme de la revolució internacional i la revifalla de l’URSS
La política exterior és la continuació de la interior
Defensa de l’URSS i la lluita de classes
La qüestió de les zones ocupades
No canviam el ritme
Conclusions
LLETRA A SHERMAN STANLEY (8 d’octubre de 1939)
NOVAMENT I UNA VEGADA MÉS SOBRE LA NATURALESA DE L’URSS (18 d’octubre de 1939)
Psicoanàlisi i marxisme
“Un estat obrer contrarevolucionari”
“Imperialisme”?
Continuació
de la política imperialista
dels tsars
Agents de l’imperialisme?
El mal menor
“Missioners armats”
Insurrecció en dos fronts
“Defensa incondicional de l’URSS”
La norma fonamental
“Revisió del marxisme”?
El dret a l’optimisme revolucionari
EL REFERÈNDUM I EL CENTRALISME DEMOCRÀTIC (21 d’octubre de 1939)
LLETRA A SHERMAN SATANLEY (22 d’octubre de 1939)
LLETRA A JAMES P. CANNON (28 d’octubre de 1939)
LLETRA A MAX SHACHTAMAN (6 de novembre de 1939)
LLETRA A JAMES P. CANNON (15 de desembre de 1939)
UNA OPOSICIÓ PETIT BURGESA EN EL SOCIALIST WORKERS PARTY (15 de desembre de 1939)
Escepticisme teòric i eclecticisme
Advertència i verificació
L’ABC del materialisme dialèctic
La naturalesa de l’URSS
Evolució i dialèctica
Defensa de l’URSS
La guerra entre Finlàndia i l’URSS
La qüestió organitzativa
LLETRA A JOHN G. WRIGHT (19 de desembre de 1939)
LLETRA A MAX SHACHTMAN (20 de desembre de 1939)
QUATRE LLETRES A LA MAJORIA DEL COMITÈ NACIONAL
26 de desembre de 1939
27 de desembre de 1939
3 de gener de 1940
4 de gener de 1940
LLETRA A JOSEPH HANSEN (5 de gener de 1940)
LLETRA OBERTA AL CAMARADA BURNHAM (7 gener 1940)
És lògic identificar la lògica amb la religió?
Que no està el revolucionari obligat a lluitar contra la religió?
Exemples instructius
Què proposa vostè a canvi?
El fals “realisme” polític
La dialèctica de la present discussió
“Ciència”
contra marxisme i “experiments”
Contra el programa.
Un dialèctic sense saber-ho
La dialèctica i el senyor Dies
“Qüestions polítiques concretes”
La petita burgesia i el centralisme
Conclusions
LLETRA A JAMES P. CANNON (9 de gener de 1940)
LLETRA A FARREL DOBBS (10 de gener de 1940)
LLETRA A JOHN G. WRIGHT (13 de gener de 19409
LLETRA JAMES CANNON (16 de gener de 1940)
LLETRA A WILLIAM F. WARDE (16 de gener de 1940)
LLETRA A JOSEPH HANSEN (18 de gener de 1940)
D’UNA ARRAPADA AL PERILL DE GANGRENA (24 de gener de 1940)
“Precedents”
El bloc filosòfic contra el marxisme
L’abstracte i el concret; economia i política
Shachtman s’alia... també amb Lenin
“Economia concentrada”
Comparació amb guerres burgeses
Derrotisme conjuntural o l’ou de Colom
La renúncia al criteri de classe
Una altra vegada Polònia
Una altra vegada Finlàndia
La teoria dels “blocs”
Les fraccions en lluita
Cal detenir-se!
LLETRA A MARTÍ ABERN (29 de gener de 1940)
DUES LLETRES A ALBERT GOLDMAN
10 de febrer de 1940
19 de febrer de 1940
DE TORNADA AL PARTIT! (21 de febrer de 1940)
CIÈNCIA I ESTIL (23 de febrer de 1940)
LLETRA A JAMES P. CANNON (27 de febrer de 1940)
LLETRA A JOSEPH HANSEN (29 de febrer de 1940)
TRES LLETRES A FARREL DOBBS
4 de març de 1940
4 d’abril de 1940
16 d’abril de 1940
ELS MORALISTES PETITBURGESOS I EL PARTIT PROLETARI (23 d’abril de 1940)
BALANÇ DELS ESDEVENIMENTS DE FINLÀNDIA (25 d’abril de 1940)
Les petites nacions en la guerra imperialista
Geòrgia i Finlàndia
“On està la guerra civil?”
La defensa de la Unió Soviètica
No
lliurem a l’enemic posicions
ja conquistades
LLETRA A CANNON (28 de maig de 1940)
LLETRA A ALBERT GOLDMAN (5 de juny de 1940)
SOBRE EL PARTIT “OBRER” (7 d’agost de 1940)
LLETRA A ALBERT GOLDMAN (9 d’agost de 1940)
LLETRA A CHRIS ANDREWS (17 d’agost de 1940)
UNA VEGADA MÉS: LA UNIÓ SOVIÈTICA I LA SEUA DEFENSA (4 de novembre de 1937)
Craipeau oblida els principals ensenyaments del marxisme
Però, és la burocràcia una classe?
És una classe el producte de causes econòmiques o de causes polítiques?
I, on està la dialèctica?
El social-patriotisme i la defensa de la Unió Soviètica
NI UN ESTAT OBRER NI UN ESTAT BURGÉS? (25 de novembre de 1937)
Forma política i contingut social
Norma i fet
Burocràcia burgesa d’un estat obrer?
Per la dialèctica!
Simultàniament una classe oprimida i una classe dirigent
LLETRA A JAMES CANNON
12 de setembre de 1939
Benvolgut Jim:
Estic escrivint un estudi sobre el caràcter social de l’URSS en relació amb el problema de la guerra. L’escrit i la seua traducció no estaran enllestits fins d’ací a una setmana. Les idees fonamentals són les següents:
1.- La nostra definició de l’URSS pot ésser correcta o no, però no veig cap raó perquè aqueixa definició depenga del pacte germanosoviètic.
2.- El caràcter social de l’URSS no està determinat per la seua amistat cap a les democràcies o el feixisme. Qui adopte aquest punt de vista està atrapat per la concepció stalinista del Front Popular.
3.- Qui diga que l’URSS ja no és un estat obrer degenerat, sinó un nou tipus de formació social, ha d’especificar clarament què afegeix a les nostres conclusions polítiques.
4.- No podem considerar el problema de l’URSS aïlladament, fora del procés històric actual, L’estat de Stalin és una formació transitòria, la deformació d’un estat obrer en un país aïllat i endarrerit, o un “col·lectivisme burocràtic” (Bruno R., La Bureaucratisation du Monde, París, 1939), un nou tipus de formació social que està reemplaçant el capitalisme en tot el món (stalinisme, feixisme, New Deal, etc.). Els experiments terminològics (estat obrer, o no; de classe o no de classe, etc.) únicament cobren sentit si tenim en compte el seu aspecte històric. Qui escull la segona alternativa admet, obertament o no, que s’ha extingit tot el potencial revolucionari del proletariat, a nivell mundial, que el moviment socialista està en fallida i que el vell capitalisme s’està autotransformant en “col·lectivisme burocràtic”, amb una nova classe dominant.
L’enorme importància d’aquesta conclusió s’explica per si mateixa. Implica, en el sentit més ampli, el destí de la humanitat i del proletariat mundial. ¿Tenim dret a implicar-nos, simplement per experiments terminològics, en una nova concepció històrica que està en contradicció absoluta amb el nostre programa, la nostra tàctica i estratègia? Un salt tan aventurat podria ésser doblement criminal en un moment de guerra mundial, quan la revolució socialista sembla imminent i quan el cas de l’URSS pot aparèixer als ulls de tot el món com un episodi transitori en el procés de la revolució socialista mundial.
Escric aquestes línies força ràpidament, el que explica la seua insuficiència, però confie poder enviar-te d’ací a una setmana unes tesis més completes.
Un salutació de camaraderia
V.T.O. (Lev Trotski)
L’URRS EN GUERRA
(Setembre del 1939)
Bjolleten'
Oppocic'ii (bol's'evikov-lenincev) N 79-80.
«CCCP
v vojne»,
a http:
// www.1917.com
EL PACTE GERMANO-SOVIÈTIC I EL CARÀCTER DE L'URSS.
És possible després de la conclusió del pacte germano-soviètic de reconèixer l'URSS com a estat obrer? La natura de l'estat soviètic provoca una vegada i una altra discussió en el nostre entorn. No és casual: tenim davant el primer estat obrer de la història. Enlloc més no s'ha investigat aquest fenomen. En la qüestió del caràcter social de l'URSS es comet habitualment l'error, com ja hem escrit abans, de substituir un fet històric per una norma programàtica. Els fets concrets s'han dut la norma. Això no vol dir, però, que haja trencat la norma; tot al contrari, l'ha confirmada.. La degeneració del primer estat obrer que hem descrita i explicada, únicament mostra de la forma més brillant com hauria d'ésser l'estat obrer i com pot ésser i serà sota una determinades condicions històriques. La contradicció entre els fets concrets i la norma ens força, no a refusar la norma, sinó al contrari a lluitar per ella en la línia revolucionària. El programa de la revolució permanent de l'URSS es defineix d'una banda per la nostra valoració de l'URSS, com a fet històric objectiu, i d'altra banda, per la norma de l'estat obrer. No diem: «tot s'ha perdut, cal començar de bell nou». Assenyalam clarament els elements de l'estat obrer que es poden rescatar, conservar i fer avançar en l'estadi actual.
Qui prova de demostrar ara que el pacte soviètico-germànic canvia la nostra valoració de l'estat soviètic, segueix en efecte la posició de la Comintern—o més aviat la posició d'ahir de la Comintern. La missió històrica de l'estat obrer apareix, d'acord amb aquesta lògica, com una lluita per la democràcia imperialista. La «traïció» a les democràcies en benefici del feixisme llevaria l'URSS el grau d'estat obrer. De fet la signatura del pacte amb Hitler únicament demostra de nou indicis d'un cert grau de descomposició de la burocràcia soviètica, i el seu menyspreu per la classe obrera internacional, que desactiva la Comintern, però que no forneix cap base per reconsiderar la valoració sociològica de l'URSS.
DESAVINENCES POLÍTIQUES O TERMINOLÒGIQUES?
Hauríem
de començar per fixar-nos en la qüestió de la
natura de l'estat soviètic no en un pla abstracte-sociològic
sinó en un pla de problemes concrets-polítics.
Reconeguem des del principi, que la burocràcia és una
nova «classe», i que el sistema actual de l'URSS és
una forma especial de funcionament de classes. Quines noves
conclusions polítiques hauríem d'extreure d'aquests
definicions? La Quarta Internacional ha reconegut des de fa temps la
necessitat d'enderrocar la burocràcia mitjançant una
revolta revolucionària dels obrers. Però això no
permet ni pot permetre declarar la burocràcia «classe»
explotadora. L'objectiu d'enderrocar la burocràcia és
de restaurar-los l'autoritat directiva, que ara els hi lleva la
burocràcia. Això i res més que això
(nota: Hauríem de recordar que els camarades inclinats a
considerar la burocràcia com una nova classe, parlen igualment
de burocràcia política). La contribució a la
revolució internacional i la construcció d'una societat
socialista seria una qüestió de recuperació del
poder. L'enderrocament de la burocràcia assum, per tant, la
preservació de la propietat estatal i de l'economia
planificada... Vet ací el nucli del problema.
Certament que la distribució de les forces productives entre les diferents branques de la indústria i la gestió general del pla canviaria fortament, tota vegada que el pla serà definit no pels interessos de la burocràcia, sinó dels treballadors. Però com que la qüestió és l'enderrocament de l'oligarquia parasitària del control de la propietat nacional (estatal) hem definida la futura revolució com a política. Part dels nostres crítics (Ciliga, Bruno, etc.) volen per tots els mitjans definir la futura revolució com a social. Acceptarem aquesta definició. Què hi canviaria en essència? Als problemes de la revolució que hem enumerat, no hi ha pas dubte que no hi afegeix res.
Els nostres crítics, com a norma general, examinen els fets que fa temps que hem establert. Certament, no han afegit res d'essencial en la valoració de la posició de la burocràcia en la societat soviètica, en les relacions mútues entre ella i els obrers, o el paper del Kremlin en l'escena internacional. En totes aquestes àrees no tan sols no qüestionen la nostra anàlisi, sinó que contràriament, s'hi basen completament, i àdhuc s'hi limiten del tot. Ens acusen tan sols de no treure'n les «conclusions» necessàries. A primer cop d'ull sembla, però, que aquestes conclusions tenen únicament un caràcter terminològic. Els nostres crítics refusen de designar l'estat obrer degenerat com a estat obrer. Demanen que se'l denomine classe dirigent burocràtica totalitària. Contra aquesta burocràcia suggereixen que cal no una revolució política, sinó social. Si els fessim aquestes concessions terminològiques, posaríem els nostres crítics en una posició ben galdosa ja que no sabrien què fer amb aquesta victòria exclusivament verbal.
ELS HAUREM D'EXAMINAR UNA VEGADA MÉS.
Seria, per tant, un absurd monstruós trencar amb camarades que respecte la natura sociològica de l'URSS mantenen una opinió diferent, mentre que en els problemes polítics ens són solidaris. Però seria ceguesa, d'altra banda, ignorar que desacords exclusivament teòrics, àdhuc terminològics, en el desenvolupament posterior es poden omplir amb carn i sang i dur a conclusions polítiques completament diferents. De la mateixa forma que a la mestressa polida no se li passa una teranyina, el partit revolucionari no pot patir cap ambigüitat, confusió, malentès. Cal mantindre neta la casa!
Recordaré, per aclarir idees, una qüestió del termidor. Fa temps afirmàvem quel el termidor a l'URSS tan sols era en preparació, però que encara no s'havia fet. Després, en haver dut l'analogia amb el termidor a un caràcter més exacte i profund, arribàrem a la conclusió que el termidor ja s'havia acomplert. Aquesta correcció oberta d'una nostra errada no ha provocat en els nostres rengles la més mínima confusió. Per què? Perquè en la Unió Soviètica tots copsàvem igual l'essència del procés, veient plegats com la reacció augmentava de dia en dia. La qüestió per nosaltres era tan sols d'aclarir l'analogia històrica, res més. Esper que ara, malgrat els intents de certs camarades de mostrar el llur desacord en la qüestió de la «defensa de l'URSS»—de la qual parlarem—serà possible amb la simple enumeració de les nostres pròpies idees, de mantindre la unanimitat de base del programa de la Quarta Internacional.
TUMOR O NOU COS?
Els nostres crítics es refereixen sovint al fet que la burocràcia soviètica actual és ben poc pareguda a la burocràcia obrera o burgesa d'una societat capitalista; que en una mesura més gran que la burocràcia feixista, representa una nova formació social extremadament poderosa. És ben cert, i mai no hi hem tancat els ulls. Però per reconèixer la burocràcia sociètica com a «classe» cal dir ara que aquesta classe no se sembla en absolut a cap de les classes propietàries que hem conegut en el passat: condició, per tant, gens fàcil. Designam força sovint la burocràcia soviètica com a casta, insistint en el seu aïllament, arbitrarietat i arrogància de cap dirigent que es considera originada dels llavis divins de Brahma mentre que les grans masses procedeixen de parts molt inferiors del seu cos. Però tampoc aquesta definició no té certament un caràcter estrictament científic. El seu avantatge relatiu consisteix en el fet que el caràcter etimològic del nom és força clar per tothom com perquè a ningú se li fique al cap d'identificar l'oligarquia moscovita amb la casta indiana dels brahmans. La vella terminologia sociològica no ha preparat ni podia el nom per un nou fenomen social que es troba en procés de desenvolupament (regeneració) i que no ha adoptat formes estables. Tots nosaltres, però, continuam a designar la burocràcia soviètica com a burocràcia, sense detindre'ns en els seus tres històrics. I, en la nostra opinió, ja va bé així.
Científicament i políticament—per comptes de tan sols terminològicament—la qüestió es presenta així: representa la burocràcia una excrescència temporal en l'organisme social o aquesta excrescència ha esdevingut ja un cos històricament necessari? La lletjor social pot ésser el resultat de combinacions «casuals» (és a dir temporal i excepcional) de circumstàncies històriques. El cos social (i cada classe explotadora ho és) tan sols es pot desenvolupar com a resultat de profundes necessitats internes de construcció. Si no responem aquesta qüestió tota disputa caurà en un joc infructuós de paraules.
LA PUTREFACCIÓ PRIMERENCA DE LA BUROCRÀCIA
La justificació històrica de qualsevol classe dirigent era que en encapçalar el sistema social elevava el desenvolupament de les forces productives a un nou pla. Sens dubte que el sistema soviètic ha impulsat enormement la indústria. Però una font d'aquest impuls fou la nacionalització dels mitjans de producció i l'inici de la planificació, i no tant el fet que la burocràcia usurpàs el comandament de la indústria. Al contrari, el burocratisme com a sistema esdevingué el pitjor fre del desenvolupament tècnic i cultural del país. Aquest fet emmascarat fins fa poc que la indústria soviètica s'esmerçà en la introducció i l'aprenentatge tècnic i organitzatiu de la indústria dels països capitalistes avançats durant dues dècades. El període de manlleus i imitacions de totes formes continuà amb l'automatisme burocràtic, i.e. l'ofegament de la iniciativa i la creativitat. Però quan la indústria s'elevà, quan les seues necessitats es feren més complexes, el sistema burocràtic esdevingué un obstacle especialment insuportable. Perseguits constantment per la contradicció això els du a contínues convulsions polítiques, a la destrucció regular dels elements creatius més destacats en totes les esferes de l'actvitat. Així, abans que la burocràcia pogués tindre temps per situar-se com a «classe dirigent», ha entrat en una contradicció irreconciliable amb les necessitats del desenvolupament. Això ens diu que la burocràcia no és cap nova necessitat, sinó que és un sistema industrial peculiar i impossible, i una excrescència parasitària de l'estat obrer.
CONDICIONS DE L'HEGEMONIA I LA CAIGUDA DE LA BUROCRÀCIA.
L'oligarquia soviètica té tots els defectes de les antigues classes dirigents, però no en té la missió històrica. La degeneració burocràtica de l'estat soviètica troba expressió no en les lleis generals d'una societat moderna en trànsit del capitalisme al socialisme, sinó una refracció especial, exclusiva i temporal d'aquestes lleis en les condicions d'endarreriment d'un país revolucionari en mig d'un ambient capitalista. La manca de béns de consum i la lluita general per posseir-los genera el gendarme que adopta les funcions de distribució. La pressió hostil des de fora assigna un paper de «defensor» al gendarme com a autoritat nacional, i li permet de saquejar el país per partida doble.
Totes dues condicions del poder de la burocràcia—i l'ambient imperialista—tenen, però, en dependre de l'endarreriment del país un caràcter temporal i transitiu i haurien de desaparèixer amb la victòria de la revolució internacional. Fins i tot els economistes burgesos han considerat que en una economia planificada seria possible elevar ràpidament la renda nacional dels Estats Units fins a dos-cents mil milions de dòlars l'any i fornir així a tota la població no tan sols la satisfacció de les necessitats bàsiques, sinó també comoditats. D'altra banda, la revolució internacional posaria fi al perill exterior, com a raó adicional de la burocratització. L'eliminació de la necessitat de gastar una gran porció de la renda nacional en armament elevaria fins i tot el nivell vital i cultural de les masses. Sota aquestes condicions desapareixeria la necessitat del gendarme-distribuidor. El govern seria substituït aviat per l'administració d'una gran societat cooperativa. No hi hauria lloc per cap nova classe dirigent ni pel nou sistema d'explotació situat entre el capitalisme i el socialisme.
I SI NO S'HI FES LA REVOLUCIÓ SOCIALISTA?
La desintegració del capitalisme ha arribat a límits extrems, així com la desintegració de l'antiga classe dirigent. Aquest sistema no pot persistir. Les forces productives s'han d'organitzar d'acord amb un pla. Però qui farà aquesta feina: el proletariat o una nova classe de «comissionats»: polítics, gestors i tècnics? L'experiència història ens testimonia, segons l'opinió de gent raonable, que és impossible confiar en el proletariat. Es mostrà «incapaç» d'impedir la guerra imperialista tot i que ja hi eren presents les precondicions per la revolució socialista. Els èxits del feixisme després de la guerra serien resultats col·laterals de la «incapacitat» del proletariat de superar una societat capitalista en crisi. La burocratització de l'estat soviètica seria, al seu torn, el resultat de la «incapacitat» del proletariat d'organitzar democràticament la societat. La revolució espanyol es mostrà escanyada pels feixistes i pels buròcrates d'Stalin als ulls del proletariat mundial. A la fi, la darrera mostra d'aquest cercle és la nova guerra imperialista, la preparació de la qual fou del tot oberta, davant la completa impotència del proletariat mundial. Si hom ha d'acceptar aquest concepte, és a dir reconèixer que el proletariat no pot fer una revolució socialista, la qüestió urgent de la nacionalització de les forces productives la realitzarà qualcú altre. Qui exactament? La nova burocràcia, que substituirà la decadent burgesia, com a nova classe dirigent, en una escala planetària. Comcençam doncs per cridar l'atenció a les qüestions «restants» que no se satisfan amb disputes terminològiques.
LA GUERRA ACTUAL I EL DESTÍ DE LA SOCIETAT MODERNA.
La qüestió es presenta ara amb una sèrie de fets ben particulars. La segona guerra mundial ha començat. Representa el reconeixement indestructible que la societat ja no pot viure damunt la base del capitalisme. Així potser sotmetrà el proletariat a un nou test decisiu.
Si aquesta guerra causàs, com fermament hi confiam, una revolució proletària, aquesta durà inevitablement a l'enderrocament de l'URSS i a la revifalla de la democràcia soviètica damunt una base econòmica i cultural molt superior a la del 1918. En aquest cas la qüestió de si hi havia una «classe» burocràtica estaliniana o una excrescència de l'estat obrer, es resoldrà tota sola. I a tothom li quedarà clar, que en el desenvolupament de la revolució internacional la burocràcia soviètica fou tan sols una recaiguda casual.
Si hom hagués d'admetre, però, que la guerra actual no provocarà cap revolció, sinó altrament el declivi del proletariat hi ha una altra alternativa: la continuació de la putrefacció del capitalisme monopolístic, la seua acreció continuada amb l'estat, i la substitució de la democràcia allà on fos encara viva per un sistema totalitari. La incapacitat del proletariat de prendre a les mans la gestió de la societat podria certament dur en aquests condicions a l'aparició d'una nova classe explotadora a partir de la burocràcia bonapartista i feixista. Seria, molt probablement, un sistema decadent que marcaria el declivi de la civilització.
Un resultat similar podria aparèixer en el cas que el proletariat dels països capitalistes avançats, una vegada conquerit el poder, es veiés incapaç de conservar-lo i en concedís l'exclusiva, com va fer a l'URSS, a la burocràcia. Aleshores hauríem de reconèixer que la raó de la caiguda en el burocratisme no es basa en l'endarreriment del país ni en el caràcter imperialista de l'entorn, sinó en una capacitat orgànica del proletariat per esdevindre la classe dirigent. Aleshores caldria establir retrospectivament que els trets bàsics de l'URSS actual apareixerien com els precursors d'un nou sistema explotador internacional.
Ens hem allunyat força de les disputes terminològiques quant al caràcter de l'estat soviètic. Però que els nostres crítics no protesten: tan sols des de la distància històrica necessària és possible de jutjar correctament una qüestió com la substitució d'un sistema social per una altra. L'alternativa històrica que hi ha al cap del camí és aquesta: o el sistema estalinià és una caiguda malaurada durant la transformació d'una societat burgesa en socialista, o el sistema estalinià és el primer estadi d'una nova societat explotadora. Si això és cert hi ha una segona predicció: que, certament, la burocràcia esdevé una nova classe explotadora. Davant aquesta segona perspectiva, si el proletariat mundial aparegués realment com del tot incapaç per executar la missió que li assignam en el procés, no ens restaria res més per fer que reconèixer obertament que el programa socialista construït damunt les contradiccions internes de la societat capitalista resultà ésser una utopia. Seria necessari, òbviament, un nou programa «de mínims»—per la protecció dels interessos dels esclaus d'una societat burocràtica totalitària.
Hi ha avui però dades objectives prou fermes o mínimament convincents que es forcen a refusar la perspectiva d'una revolució socialista? En això consisteix tota la qüestió.
LA TEORIA DEL «COL·LECTIVISME BUROCRÀTIC».
Poc després de l'arribada de Hitler al poder, el «comunista d'esquerres» alemany Gugo Urbans arribà a la conclusió que en substitució del capitalisme hi ha una nova era històrica de «capitalisme d'estat». Els primers exemples d'aquest sistema són Itàlia, l'URSS i Alemanya. De la teoria d'Urbans no s'han tret, però, conclusions polítiques. Fa poc el «comunista d'esquerres» italià Bruno R[izzi]., antic membre de la Quarta Internacional, va arribar a la conclusió que en substitució del capitalisme hi ha un «col·lectivisme burocràtic» (*1. Bruno R. La bureaucratisation du monde. Paris; 1939, 350 p.). La nova burocràcia és una classe, la seua relació amb els obrers és col·lectiva i els proletaris s'han convertit en esclaus de l'explotador totalitari.
Bruno R. considera plegades l'economia planificada de l'URSS, el feixisme, el nacional-socialisme i el «nou acord» de Roosevelt. Tots aquests sistemes, sens dubte, tenen trets generals que en darrer terme es defineixen per les tendències col·lectives de la indústria moderna. Lenin fins i tot abans de la revolució d'octubre formulà els trets generals del capitalisme imperialista: forta concentració de les forces productives, acreció monopolista del capital amb l'estat, la tendència orgànica a la dictadura, com a resultat d'aquesta acreció. Els trets de centralització i col·lectivització defineixen alhora una política revolucionària i una de contrarevolucionària; però això no vol dri de cap manera que entre la revolució, el termidorisme, el feixisme i el «reformisme» americà siga possible de posar un signe igual. Bruno ha copsat el fet que les tendències de la col·lectivització prenen, degut a la prostració política de la classe obrera, la forma d'un «col·lectivisme burocràtic». El fenomen és en si indiscutible. Però quins són els límits, i quina és la seua importància històrica? Per nosaltres és una deformació transitòria, resultat del desenvolupament desigual dels diferents factors del procés social, mentre que Bruno R. li atribueix una formació social independent on la burocràcia és classe dirigent. Bruno R. té, amb tot, el mèrit de provar de traslladar la qüestió d'un cercle viciós de filosofades terminològiques a un pla de grans generalitzacions històriques. Per tant és més fàcil de veure el seu error.
Com molts ultraesquerranosos, Bruno R. identifica en essència l'estalinisme i el feixisme. D'una banda, la burocràcia soviètica ha adoptat els mètodes polítiques del feixisme; de l'altra, la burocràcia feixista si bé es limita a mesures «parcials» d'intervenció estatal, es dirigeix i aviat arribarà a una plena nacionalització de la indústria. La primera premisa és perfecta. La premisa de Bruno que és errònia és que l'«anti-capitalisme» feixista és capaç d'arribar a l'expropiació de la burgesia. Les mesures «parcials» d'intervenció estatal i de la nacionalització difereixen, de fet, d'una planificació estatal de la mateixa forma que les reformes difereixen de la revolució. Mussolini i Hitler únicament «coordinen» els interessos dels propietaris i «ajusten» les empreses capitalistes, a banda que ho fan bàsicament per objectius militars. Tot altre que l'oligarquia del Kremlin: té l'oportunitat de supervisar la indústria com un tot únic, precisament perquè la classe obrera de Rússia ha fet la revolució més gran de la història en les relacions de propietat. Aquesta diferència no es pot obviar.
Però encara que haguessem d'admetre que l'estalinisme i el feixisme des d'objectius diferents arribarien en un futur al mateix tipus de societat explotadora («col·lectivisme burocràtic» en la terminologia de Bruno R.), això no eludiria l'impàs de la humanitat. La crisi del sistema capitalista no la causa tan sols el paper reaccionari de la propietat privada, sinó no pas menys el paper reaccionari de l'estat nacional. Si els diferents governs feixistes també aconseguissen de crear-se un sistema d'economia planificada, a banda dels moviments revolucionaris eventualment inevitables del proletariat que no han entrat en cap pla, restaria encara l'augment extrem de la lluita entre els estats totalitaris per la supremacia mundial. Les guerres devorarien els fruits d'una economia planificada i destruirien les bases de la civilització. Bertrand Russell creu que en realitat qualsevol estat victoriós podria unir, com a resultat de la guerra, en un vici totalitari tot el món. Però si encara es descartassen aquestes hipòtesis, fóra molt més que dubtós que l'«associació» militar tingués una estabilitat més gran que el món de Versalles. Les revoltes i repressions nacionals acabarien amb una nova guerra mundial que podria esdevindre la tomba de la civilització. No són els nostres desitjos subjectius, sinó el testimoni de la validesa objectiva que l'única eixida per la humanitat és la revolució socialista internacional. La seua alternativa és el retorn en la barbàrie.
EL PROLETARIAT I LA SEUA DIRECCIÓ.
Entre una classe i la seua direcció ens hauríem de dedicar a la qüestió de les relacions mútues amb una atenció especial. Ens hi limitarem als aspectes més essencials. Tan sols els «marxistes» vulgars que creuen que la política és el «reflexe» purament directe de l'economia, són capaços de pensar que la direcció reflecteix d'una forma purament directa una classe. De fet, la direcció en haver-se aixecat per damunt de la classe oprimida, cau inevitablement sota la pressió de la classe dirigent. La direcció dels sindicats americans, per exemple, «reflecteix» no tant el proletariat com la burgesia. La selecció i l'educació de la direcció realment revolucionària, capaç de resistir a la pressió de la burgesia, és un problema extremadament difícil. La dialèctica del procés històrica s'expressà de la forma més brillant en el proletariat del país més endarrerit, Rússia, en presentar la direcció més intel·ligent i coratjosa en aquelles condicions històriques. Contràriament, el proletariat del país de la més antiga cultura capitalista, Gran Bretanya, ha tingut i té encara la direcció més estúpida i servil.
La crisi de la societat capitalista que prengué el juliol del 1914 un caràcter obert, des del primer dia ha provocat greus crisis en la direcció proletària. En els vint anys que s'hi han escolat, el proletariat dels països capitalistes avançats no ha creat encara una direcció que es trobe al nivell dels problemes de la nostra època. L'experiència de Rússia ens diu, però, que aquesta direcció es pot crear (això no vol dir, és clar, que tinga garanties contra la degeneració). La qüestió s'hi posa doncs així: la necessitat històrica objectiva tota sola fornirà eventualment el camí de la consciència de l'avantguarda de la classe obrera, és a dir es desenvoluparà durant aquesta guerra i dels profunds sotracts que produirà, la direcció revolucionària genuïna capaç de dirigir el proletariat en la presa del poder?
La Quarta Internacional ha respost aquesta qüestió afirmativament no tan sols en el text del programa, sinó també en el fet de la seua existència. Al contrari, tota mena de representants decebuts i intimidats del pseudomarxisme reconeixen que la fallida de la direcció únicament «reflecteix» la incapacitat del proletariat per realitzar la missió revolucionària. No tots els nostres oponents expressen clarament aquesta idea. Però tots ells—ultraesquerranosos, centristes, anarquistes, per no dir els estalinians i els socialdemòcrates—s'espolsen la responsabilitat de la derrota i l'atribueixen al proletariat. Ningú d'ells assenyala sota quines condicions el proletariat esdevé capaç de fer la revolució socialista.
Si hem d'acceptar que les raons de les derrotes són les qualitats socials del proletariat aleshores la posició de la societat moderna s'hauria de declarar insoluble. En les condicions del capitalisme decadent el proletariat no creix ni numèricament ni cultural. No hi hauria per tant base per esperar que arribe mai a aixecar-se fins a posar-se al nivell del problema revolucionari. Tot una altra representació es fa qui ha entès el profund antagonisme entre l'aspiració orgànica, profunda i insuperable de les masses obreres de defugir el sagnant caos capitalista i el caràcter conservador, patriòtic induït per la burgesia en la llur direcció. Cal triar entre aquestes dues concepcions irreconciliables.
LA DICTADURA TOTALITÀRIA—CONDICIONADA PER UNA GREU CRISI, PER COMPTES DE SISTEMA ESTABLE.
La revolució d'octubre no és cap accident. Havia sigut esperada des de molt abans. Els fets han confirmat una predicció. La degeneració no nega en cap pensament marxista la predicció que un estat obrer aïllat a Rússia no pot continuar indefinidament. Per dir la veritat, consideram més probable l'ensulsiada de l'estat obrer que la seua regeneració; i per dir-la més encara, no dissociam estrictament aquestes dues possibilitats. Ja que no es contradiuen del tot. La degeneració arribaria a la fi a un determinat estadi de l'ensulsiada.
El sistema totalitari, de caire estalinià o feixista, tan sols pot ésser un sistema temporal, transitori. La dictadura en la història era en general el resultat i la característica d'una crisi social especialment forta, no mai un sistema estable. La crisi forta no pot ésser una condició permanent de la societat. L'estat totalitari és capaç durant un temps de reprimir les contradiccions socials, però no és capaç d'immortalitzar-se. Les monstruoses purgues de l'URSS són la prova que la societat soviètica aspira íntegrament a lliurar-se de la burocràcia.
És curiós que, de la mateixa forma que en les purgues d'Stalin Bruno R. veu la prova que la burocràcia esdevingué una classe dirigent ja que tan sols una classe dirigent és capaç, en la seua opinió, de prendre mesures tan àmplies (Per dir la veritat, en la darrera part del llibre, que consisteix en fantàstiques contradiccions, Bruno R., de forma ben raonada i articulada nega la seua pròpia teoria del «col·lectivisme burocràtic», exposada en la primera part del llibre, i declara que l'estalinisme, el feixisme i el nazisme són formacions parasitàries transitòries, un càstic històric de la impotència del proletariat. En altres mots, després d'haver sotmès les idees de la Quarta Internacional a la crítica més forta, Bruno R. inesperadament torna a aquestes idees, però únicament per inicia una nova sèrie de vacil·lacions. No tenim cap raó per seguir de prop un autor que es troba tan fora d'equilibri. Ens interessen les raons amb les quals prova de demostrar la idea de la burocràcia com a classe). S'oblida, però, que el tsarisme que no era cap «classe», també es permeté de fer accions àmplies de purga, fins i tot durant el període on s'apropava a la destrucció. Les dimensions i les monstruoses falsedats de les purgues d'Stalin demostren que no hi ha cap millor aliat que la incapacitat de la burocràcia de convertir-se en una classe dirigent estable i són símptomes de la seua propera agonia. Caurem en la posició ridícula d'atorgar a les oligarquies bonapartistes el nom de nova classe dirigent uns anys o fins i tot uns mesos abans de la seua terrible caiguda? Tan sols una exposició clara de la qüestió hauria de preservar en la nostra opinió els camarades d'experiments terminològics i de generalitzacions massa apresades.
EL RITME DE LA REVOLUCIÓ INTERNACIONAL I LA REVIFALLA DE L'URSS.
Un quart de segle semblava un termini massa curt per la reconstrucció revolucionària de l'avantguarda proletària internacional i un termini massa llarg per la preservació del sistema soviètic en un país endarrerit i aïllat. Per això la humanitat paga ara amb una nova guerra imperialista. Però l'objectiu principal de la nostra època no ha canviat, per la simple raó que no s'ha resolt. Un enorme actiu del quart de segle que s'acaba i un compromís invaluable de futur és el fet que un dels grups del proletariat mundial ha aconseguit de mostrar a la pràctica com es pot resoldre el problema.
La segona guerra imperialista posa el problema del poder en un estadi històric superior. No tan sols amenaça l'estabilitat dels sistemes existents, sinó també la capacitat del proletariat d'assaltar-los. Els resultats d'aquesta amenaça tindra, sens dubte, una importància crucial en la nostra valoració de l'època moderna, com a època de la revolució proletària. Si, contra tots els indicis, durant l'actual guerra o en els temps immediatament posteriors la revolució d'octubre no troba continuació en un dels països avançats; si, al contrari, el proletariat és refusat allà on s'alce;—aleshores sens dubte hauríem de qüestionar-nos una revisió del nostre concepte de l'època actual i de les seues forces motrius. La qüestió no versaria aleshores de quina etiqueta acadèmica cal enganxar a l'URSS o a la colla d'Stalin, sinó en com valorar la perspectiva històrica mundial de les properes dècades, si no de segles: ens apropam a una època de revolució social i de societat socialista o a una època de societat decadent de burocràcia totalitària?
El doble error bàsic d'autors com Gugo Urbans i Bruno R., seria que ells, de primer proclamen aquest darrer sistema com a consolidat; de segon, el declaren la llarga condició intermèdia d'una societat entre el capitalisme i el socialisme. De totes formes és prou clar que si el proletariat internacional, com a resultat de l'experiència de tota la nostra època i de la nova guerra actual, apareix incapaç d'esdevindre el senyor de la societat això suposaria l'ensulsiada de tota esperança d'una revolució socialista ja que és impossible esperar unes altres condicions més favorables; amb tot ningú no pot esperar-se això.
Cap marxista en l'actualitat té el més petit dret (llevat del «dret» a la decepció i la impotència) a treure la conclusió que el proletariat ha exhaurit les oportunitats revolucionàries i que hauria de deixar de queixar-se de la dominació durant l'època immediata. Vint-i-cinc anys en la immensitat de la història quan es tracta del canvi més profund en els sistemes econòmics i culturals, no és més que una hora en la vida humana. Quina persona degut a fracassos empírics d'una hora o d'un dia rebutja l'objectiu que s'ha traçat en base a l'experiència i l'estudi de tota la seua vida anterior? En mig d'una paorosa reacció russa (1907-1917) començàrem amb les oportunitats revolucionàries que havia deixat el proletariat rus el 1905. En mig de la reacció mundial hauríem de començar amb les oportunitats deixades pel proletariat rus el 1917. La Quarta Internacional ho s'ha denominat casualment el partit mundial de la revolució socialista. El nostre camí és constant. Som per la revolució internacional i, per tant, per la revifalla de l'URSS com a estat obrer.
LA POLÍTICA EXTERIOR ÉS LA CONTINUACIÓ DE LA INTERIOR.
Què defensam a l'URSS? No res que s'assemble als països capitalista, i sí allò que hi difereix. A Alemanya també predicam la revolta contra la burocràcia dirigent però únicament per enderrocar immediatament la propietat capitalista. A l'URSS l'enderrocament de la burocràcia és necessària per mantindre la propietat estatal. Tan sols en aquest sentit som per la defensa de l'URSS.
Ningú del nostre entorn dubta que els obrers soviètics haurien de defensar la propietat estatal no tan sols de la burocràcia parasitària, sinó també de les tendències cap al sistema de propietat privada, per exemple per part de l'aristocràcia de les granges col·lectives. Però de fet la política exterior és la continuació de la interna. Si en política interna relacionam la protecció de les conquestes de la revolució d'octubre a la lluita sense compromisos contra la burocràcia hauríem de fer igual en la política exterior. Per dir la veritat, Bruno R., en reconèixer que ja ha guanyat el «col·lectivisme burocràtica» en tota regla, ens assegura que ningú no amenaça una propietat estatal, ja que Hitler (i Chamberlain?) hi són tan interessats com Stalin. Malauradament, les afirmació de Bruno R. no són gens raonades. En cas d'una victòria, Hitler començaria probablement per respondre a la demanda dels capitalistes alemanys que se'ls retornen les propietats llevades; després atorgarà la mateixa restauració a la propietat dels anglesos, francesos, belgues, amb la idea d'arribar a acords amb ells pel que fa a l'URSS; a la fi, farà d'Alemanya l'accionista de les principals empreses estatals de l'URSS en interès de la maquinària militar alemany. Ara Hitler és l'aliat i amic d'Stalin; però si Hitler mitjançant Stalin esdevé el vencedor del front occidental, demà girarà les armes contra l'URSS. I a la fi, Chamberlain actuaria en el cas respectiu d'una forma ben poc diferent de Hitler.
DEFENSA DE L'URSS I LA LLUITA DE CLASSES.
Els errors en la qüestió de la defensa de l'URSS es deriven molt sovint d'una comprensió errada dels mètodes de «defensa». La defensa de l'URSS no suposa de cap manera un apropament a la burocràcia del Kremlin, l'acceptació de la seua política o la reconciliació amb la política dels seus aliats. En aquesta qüestió, com en les altres, romanem completament damunt la base de la lluita internacional de classe.
El diari francès «Què faire?» va escriure fa poc: en la mesura que els «trotskistes» són derrotistes en relació a França i Anglaterra són també derrotistes en relació a l'URSS. En altres mots: si voleu defensar l'URSS, hauríeu d'abandonar el derrotisme en relació a l'imperialisme dels aliats. «Què faire?» esperava que els aliats de l'URSS serien les «democràcies». Que pensen ara aquests intel·ligents homes, no ens ho diuen clarament. Però això no té importància, ja que és el mètode qui falla. Refusar el derrotisme en relació a l'imperialisme del camp al que avui o demà se sume l'URSS, suposaria llençar els obrers del camp oposat al partit dels llurs governs; suposaria refusar el derrotisme en general. El refús del derrotisme en situacions de guerra imperialista equival al refús de la revolució socialista. El refús de la revolució—en nom de la «defensa de l'URSS»—condemnaria l'URSS a la putrefacció i destrucció finals.
La «defensa de l'URSS», en la interpretació de la Comintern, així com la «lluita contra el feixisme» d'ahir, es basa en el refús d'una política independent de classe. El proletariat es transforma—en ocasions diferents, en condicions diferents, però sempre i de forma invariable—en força auxiliar d'un camp burgès contra l'altre. Com a contrapès part dels nostres camarades diuen: com que no volem convertir-nos en instrument d'Stalin i dels seus aliats refusam la defensa de l'URSS. En això, però, mostren únicament que la llur concepció de la «defensa» coincideix bàsicament amb la concepció dels oportunistes; no pensen en una política independent del proletariat. De fet defensam l'URSS com defensam les colònies i resolem tots els nostres problemes, sense donar suport a uns governs imperialistes contra uns altres, i com a mètode de la lluita internacional de classe en les colònies, alhora que en les metròpolis.
No som un partit governamental, som un partit d'oposició irreconciliable, no tan sols en els països capitalistes, sinó també a l'URSS. Els nostres problemes que inclouen la «defensa de l'URSS» no els realitzam a través dels governs burgesos ni tan sols del govern de l'URSS, sinó en la profunda i extrema educació de les masses, mitjançant la propaganda, a través d'una exposició a l'obrer quant a què cal defensar i què cal subvertir. Aital «defensa» no pot donar resultats directes miraculosos. Però tampoc no els cercam. A banda, som una minoria revolucionària. La nostra feina s'hauria de dirigir als obrers en els qui tenim influència, i amb l'estimació correcta dels esdeveniments no deixar-nos prendre per sorpresa i fer avançar l'opinió pública de la classe a la solució revolucionària dels problemes que encaram.
La defensa de l'URSS coincideix per nosaltres amb la preparació de la revolució internacional. Sols ens són permesos els mètodes que no contradiguen els interessos de la revolució. La defensa de l'URSS es relaciona amb la revolució socialista internacional com un problema tàctic a un d'estratègic. La tàctica se subordina a l'objectiu estratègic i en cap cas no pot contradir-la.
LA QÜESTIÓ DE LES ZONES OCUPADES.
Ara bé, quan escrivim aquestes línies, la qüestió del destí de les àrees ocupades per l'Exèrcit Vermell roman encara poc clar. Les dades per cable són incoherents, ja que totes dues parts menteixen força; i les atituds reals en un lloc, sens dubte, encara no són extremadament segures. La part coneguda de les terres ocupades entrarà sens dubte en l'estructura de l'URSS. En quina forma?
Admetem per un moment que, sota l'acord amb Hitler, el govern de Moscou deixa intactes en les àrees ocupades els drets a la propietat privada i que es limita a un «control» de caire feixista. Aquesta concessió tindria un caràcter profundament bàsic i podria esdevindre el punt inicial del nou capítol del sistema soviètic, i en conseqüència també una nova valoració, per part del nostre partit, de la natura de l'estat soviètic.
És més probable, però, que en les àrees que hagen d'entrar en l'estructura de l'URSS, el govern de Moscou duga a terme mesures expropiadores dels grans propietaris i la nacionalització dels mitjans de producció. Aquesta línia és més probable no perquè la burocràcia siga fidel al programa socialista sinó per què no vol ni pot compartir l'autoritat i els privilegis relacionats amb ella amb les antigues classes dirigents de les àrees ocupades. Ací l'analogia surt tota sola. El primer Bonaparte ha suspès la revolució mitjançant una dictadura miliar. Amb tot, quan els exèrcits francesos envaixen Polònia, Napoléon signa el decret: «la servitud és abolida». Aquesta mesura no la dicten les simpaties de Napoléon envers la pagesia ni als principis democràtics, sinó al simple fet que la dictadura bonapartista recolzava no en la propietat feudal sinó en la burgesa. Com que la dictadura bonapartista d'Stalin no es basa en la propietat privada, la invasió estatal de l'Exèrcit Vermell a Polònia hauria de comportar la liquidació de la propietat capitalista privada de tal forma que dugués als territoris ocupats un sistema en relació al de l'URSS.
La mesura revolucionària en el sentit d'«expropiau els expropiadors» es du a terme en aquest cas d'una forma militar-burocràtica. La crida a l'expressió amater de les masses dels nous territoris—i sense aquesta crida, assenyada i ben prudent, és impossible d'establir un nou sistema—serà sens dubte reprimida demà amb mesures polítiques implacables per garantir l'hegemonia de la burocràcia damunt els espontanis en les masses revolucionàries. Un part de la qüestió és aquesta. Però n'hi ha una altra. En crear una oportunitat d'ocupació de Polònia mitjançant la unió militar amb Hitler, el Kremlin ha decebut profundament i continua a decebre les masses de l'URSS i això ha dut a la plena descomposició dels rengles de la pròpia Comintern. El principi criteri polític per nosaltres no són les transformacions de la propietat en tal o tal territori per importants que puguen ésser per si mateixos, sinó el canvi en la consciència i organització del proletariat mundial, l'augment de la seua capacitat de defensar les antigues conquestes i fer-ne de noves. Aquest és l'únic punt decisiu de mira d'una política de Moscou considerada en general, que n'amaga el caràcter reaccionari i que roman el principal obstacle en el camí de la revolució internacional.
La nostra estimació general del Kremlin i la Comintern no canvia, però, el fet individual que la nacionalització de les relacions de propietat en les àrees ocupades és en si una mesura progressiva. És necessari reconèixer-ho obertament. Si Hitler demà gira els exèrcits cap a orient per restaurar l'«ordre» en la Polònia Oriental, els obrers avançants defensarien contra Hitler els noves relacions de propietat establertes bonapartísticament per la burocràcia soviètica.
NO CANVIAM EL RITME.
La nacionalització dels mitjans de producció, hem dit, és una mesura progressiva. Però el seu caràcter progressiu és relatiu, el seu pes depèn de tot un seguit d'altres factors. Així, primer que tot, cal establir quina expansió del territori de l'autocràcia i parasitisme burocràtics, cobert de mesures «socialistes», pot augmentar el prestigi del Kremlin, generar il·lusions quant a l'oportunitat de substituir la revolució proletària amb maniobres burocràtiques, etc. Això supera fortament el caràcter progressiu de les reformes d'Stalin a Polònia. Per tal que la nacionalització de la propietat en les àrees ocupades, així com en l'URSS, esdevinga una base realment progressiva, és a dir desenvolupament socialista, cal enderrocar la burocràcia moscovita. El nostre programa manté, per tant, plena força. Els esdeveniments no ens agafen desprevinguts. Tan sols cal interpretar-los correctament. Cal entendre clarament que en el caràcter de l'URSS i en la seua situació mundial s'hi contenen fortes contradiccions. És impossible d'alliberar-los d'aquestes contradiccions mitjançant enfocament terminològics («estat obrer», «no estat obrer»). Cal prendre els fets com són. Cal construir una política, a partir de les relacions i contradiccions reals.
No atribuïm al Kremlin cap missió història. Èrem i som contraris a la conquesta de noves àrees pel Kremlin. Som per la independència de la Ucraïna soviètica i si els bielorussos volen, de la Bielorrússia soviètica. Alhora en les zones de Polònia ocupades per l'Exèrcit Vermell, els partidaris de la Quarta Internacional accepten la participació més decidida entre els terratinents i capitalistes expropiats, en les inversions dels pagesos propietaris, en la creació de consells i comitès obrers, etc. Matenen per tant la independència política, la lluita durant les eleccions als consells i comitès de fàbrica per la llur plena independència de la burocràcia, realitzen una agitació revolucionària en la línia de la desconfiança envers el Kremlin i les seues agències locals.
Hauríem de tindre present, però, que Hitler pot girar les armes cap a orient i interferir en les àrees ocupades per l'Exèrcit Vermell. En aquestes condicions els partidaris de la Quarta Internacional, no n'hi ha prou amb no canviar d'atitud envers l'oligarquia del Kremlin, sinó que cal presentar com a problema urgent del moment, el rebuig militar a Hitler. Els obrers ens diran: «no podem concedir a Hitler l'enderrocament d'Stalin, és el nostre problema». Durant la lluita militar contra Hitler, els obrers revolucionaris provaran d'establir amb els combatents de base de l'Exèrcit Vermell relacions d'estreta companyonia. Amb forts cops amb les armes a la mà contra Hitler, els bolxevics-leninistes realitzaren alhora una agitació revolucionària contra Stalin, i, en l'estadi adient possiblement pel seu enderrocament.
Aquesta «defensa de l'URSS» distaria com el cel de la terra de la defensa oficial que es realiza ara sota la consigna: «per la mare pàtria, per Stalin!». La nostra defensa de l'URSS es realitza sota la consigna: «pel socialisme, per la revolució internacional, contra Stalin!». Perquè en la consciència de les masses aquestes dues menes de «defenses de l'URSS» no es barregen, cal ésse capaços de formular clarament i precisa les consignes adients a les condicions concretes. Però primer que tot cal establir clarament què protegim exactament així com contra qui ho protegim. Les nostres consignes no provocaran confusió en les masses únicament si veiem clarament els problemes.
CONCLUSIONS.
No tenim de moment cap base per canviar la nostra posició de principi en relació a l'URSS.
La guerra accelera els diferents processos polítics. Pot accelerar el procés de revifalla revolucionària de l'URSS. Però pot accelerar el procés de la seua degeneració final. Cal, per tant, observar estretament i gens esbiaixada els canvis que la guerra comporten en la vida interna de l'URSS amb prou temps per reportar-los.
Els nostres problemes en les àrees ocupades són fonamentalment els mateixos que en l'URSS; però com que els esdeveniments s'hi presenten d'una forma més clara, ens ajuden a il·luminar millor els nostres problemes generals en relació a l'URSS.
Cal formular les nostres consignes de forma que els obrers vegen clarament què defensam exactament a l'URSS (una propietat estatal i una economia planificada) i contra què lluitam implacablement (la burocràcia parasitària i la seua Comintern).
No cal oblidar ni un moment que la qüestió de l'enderrocament de la burocràcia soviètica se subordina per nosaltres a la qüestió de la preservació de la propietat estatal dels mitjans de producció a l'URSS; que la qüestió de preservació d'una propietat estatal dels mitjans de producció de l'URSS se subordina per nosaltres a la qüestió de la revolució proletària internacional.
L. Trockij.
Coyoacán,
25 de setembre del 1939.
LLETRA A SHERMAN STANLEY
(8 octubre 1939)
8 d’octubre de 1939
Volgut camarada Stanley:
Rebí la seua lletra a O’Brien en vista de la seua marxa. La lletra em produí una estranya impressió perquè, al contrari del que succeeix amb els seus excel·lents articles, estava plena de contradiccions.
No he rebut encara cap material sobre el pla ni conec el text de la resolució majoritària ni de la de M. S., però puc assegurar-li que no hi ha oposició irreconciliable entre els dos textos. Afirma vostè que el partit està a la vora del desastre, per què? Encara que hi hagués hagut dues posicions irreconciliables, no seria un “desastre”, sinó la necessitat de portar la lluita política fins al final. Però si les dues postures no són més que matisos del mateix punt de vista expressat en el programa de la IV Internacional, ¿com pot anomenar catàstrofe una divergència “sense fonament” (segons les seues pròpies paraules)? Que la majoria preferís el seu propi matís (si és només un matís) és natural. Però el que és absolutament antinatural és que la minoria diga: “perquè vosaltres, la majoria, preferiu la vostra pròpia interpretació i no la nostra, nosaltres, la minoria, pronostiquem una catàstrofe”. Per part de qui? Vostè diu: “veig les coses objectivament, per damunt de les distintes faccions”. La meua impressió no és aqueixa, en absolut.
Escriu,
per exemple, que al meu article “per un o altre motiu,
li mancava una pàgina”. Expressa d’aquesta manera
una sospita verinosa envers els camarades responsables. La pàgina
hi mancava a causa d’un error en l’oficina d’ací,
i ja he enviat un text complet perquè el traduïsquen
El
seu argument sobre l’“imperi obrer” em
sembla una idea desafortunada. Hom acusà els bolxevics de
tenir un “programa d’expansió tsarista” des
del primer dia de la Revolució d’Octubre. Fins a un
estat obrer pur tendeix a l’expansió i les seues línies
geogràfiques coincidiran necessàriament amb les de
l’expansió tsarista, perquè una revolució
no sol canviar la geografia. Allò que critiquem a la banda del
Kremlin no és l’expansió ni la direcció de
l’expansió, sinó els mètodes burocràtics
i contrarevolucionaris de l’expansió. Però, al
mateix temps, i ja que com a marxistes hem de veure objectivament els
fets històrics, hem de reconèixer que ni el tsar, ni
Hitler, ni Chamberlain, han tingut el costum d’abolir la
propietat privada en els països ocupats i aquest fet, tan
progressiu, depèn d’un altre: que la Revolució
d’Octubre encara no ha estat totalment aixafada per la
burocràcia, que en últim terme es veu obligada a
prendre mesures que hem de recolzar en determinades situacions contra
els enemics imperialistes. Aquestes mesures progressistes són,
naturalment, molt menors que l’activitat contrarevolucionària
generalitzada que porta a terme la burocràcia; per això
és pel que considerem necessari destruir-la...
Els camarades estan indignats pel pacte Hitler-Stalin. És natural. Volen prendre’s la revenja amb Stalin. Molt bé. Però avui encara no estem preparats per a destruir el Kremlin immediatament. Alguns camarades es conformen amb una satisfacció purament voluntarista: li lleven a l’URSS el títol d’Estat Obrer, com li lleva Stalin a un funcionari caigut en desgràcia l’Ordre de Lenin. A mi açò em sembla, benvolgut amic, un poc infantil. La sociologia marxista i la histèria són absolutament irreconciliables.
Salutacions
del camarada,
Crux (Lev Trotski)
NOVAMENT I UNA VEGADA MÉS SOBRE LA NATURALESA DE L’URSS
(18 octubre 1939)
Psicoanàlisi i marxisme
Alguns
camarades, o antics camarades, com Bruno R., obliden passades
discussions i decisions de la IV Internacional i intenten explicar
psicoanalíticament la meua estimació personal envers
l’URSS. “Com Trotski participà en la Revolució
Russa, li resulta difícil renunciar al concepte d’estat
obrer que implica per a ell la raó de la seua vida”,
etcètera. Crec que el vell Freud, que era molt perspicaç,
hauria tirat ben bé les orelles a aquesta mena de
psicoanàlisi. Naturalment que mai gosaria fer-ho jo. Almenys,
puc assegurar als meus crítics que subjectivament i
sentimental estic de la seua part.
La conducta de Moscou, que ha sobrepassat tots els límits de l’abjecció i el cinisme, provoca fàcilment la rebel·lió en cada revolucionari proletari. La rebel·lió engendra necessitat de rebuig. Quan no disposen de força per a l’acció immediata, els revolucionaris impacients solen recórrer a mètodes artificials. Així neix, per exemple, la tàctica del terrorisme individual. Més sovint es recorre als embolics, els insults i les imprecacions. En el cas que ens ocupa, alguns dels nostres camarades s’inclinen manifestament pel terrorisme “terminològic”. No obstant, i àdhuc des d’aquest punt de vista, el mer fet de qualificar de “classe” la burocràcia és inútil. Si la canalla bonapartista és una classe, resulta que no és, un avortament, sinó un fill de la història. Si el seu saqueig parasitari és “explotació” en el sentit científic del terme, significa que la burocràcia té un futur com a classe indispensable per a determinat mode de producció. Heus aquí el final feliç amb què es troben els rebels impacients que s’allunyen de la disciplina marxista!
Quan un mecànic sentimental examina un cotxe en què, posem per cas, uns gàngsters han escapat de la policia per una mala carretera, i s’hi troba amb els pneumàtics rebentats, el xassís trencat i el motor mig engripat, pot exclamar: “Açò no és un cotxe, ves a saber què és açò!”. Una estimació d’aquest tipus no tindrà caràcter tècnic o científic, però expressarà força bé la legítima reacció del mecànic davant de l’obra dels gàngsters. Suposem que el mecànic ha de reconstruir aqueix objecte que ha denominat “ves a saber què és açò”. En aqueix cas, haurà de començar per reconèixer que allò que té davant és un cotxe espatllat. Determinarà quines parts estan encara bé i quines cal reparar, per a decidir per on començar el treball. El treballador amb consciència de classe ha d’adoptar una actitud semblant envers l’URSS. Té perfecte dret a dir que els gàngsters de la burocràcia han transformat l’estat obrer en un “ves a saber que és açò”. Però quan supera la primera reacció i s’enfronta políticament amb el problema, es veu obligat a reconèixer que té davant de si un estat obrer espatllat, amb el motor de l’economia engripat, però que encara camina i que pot arreglar-se només canviant algunes peces. Clar que açò és només una analogia. Però no la pitjor que es pot fer.
“Un estat obrer contrarevolucionari”
Diuen
alguns: “Si continuem considerant l’URSS com un estat
obrer, haurem de crear una nova categoria: l’“estat obrer
contrarevolucionari”. Aquest argument intenta excitar la nostra
imaginació contraposant una bona norma programàtica a
una realitat miserable i, fins i tot, repugnant. ¿No estem
farts de veure com, des de 1923, l’URSS exerceix un paper cada
vegada més contrarevolucionari en l’arena internacional?
¿Hem oblidat l’experiència de la Revolució
xinesa, de la vaga general anglesa de 1926 o la tan recent de la
Revolució Espanyola? Hi ha dues Internacionals obreres
completament contrarevolucionàries. Alguns semblen haver-ho
oblidat. Els sindicats francesos, anglesos i nord-americans recolzen
totalment la política contrarevolucionària de les seues
burgesies respectives. Açò no ens impedeix anomenar-los
“sindicats”, recolzar els seus avanços i
defensar-los contra la burgesia. ¿Per què no podem
utilitzar el mateix mètode amb el “estat obrer
contrarevolucionari”? En últim terme, un estat obrer és
un sindicat que ha assolit el poder. La diferència d’actitud
entre ambdós casos és que els sindicats tenen una
llarga història, i ja ens hem acostumat a considerar-los com a
realitats, no com a “categories” del nostre programa. En
allò que fa a l’estat obrer, però, s’ha
demostrat que hi ha una incapacitat d’aprendre i apropar-s’hi
considerant-lo com a un fet històric real que no està
subordinat la nostre programa.
“Imperialisme”?
Hem
d’anomenar “imperialisme” l’actual expansió
del Kremlin? Primer, hem d’establir el contingut social
d’aquest terme. La història ha conegut l’“imperialisme”
romà basat en l’esclavisme, l’imperialisme de la
propietat feudal de la terra, el del capital industrial i comercial,
l’imperialisme de la monarquia tsarista... La força
motora de l’oligarquia de Moscou és indubtablement
l’ànsia d’augmentar el seu poder, el seu prestigi,
els seus guanys. Aquest és un element de l’“imperialisme”,
en l’ampli sentit de la paraula, que caracteritzà les
monarquies, oligarquies, castes dominants, estaments medievals i
classes en el passat. No obstant, en la literatura contemporània,
almenys en la marxista, l’imperialisme es defineix com una
política expansionista per a finançar el capital, amb
un contingut econòmic molt determinat. Emprar el terme
“imperialisme” per a la política exterior del
Kremlin, sense especificar clarament què significa, equival a
equiparar la política de la burocràcia bonapartista amb
la del capital monopolista, sobre la base que ambdós utilitzen
la força militar com a mitjà d’expansió.
Semblant identificació, que només pot crear confusió,
és molt més pròpia de socialdemòcrates
petitburgesos que no de marxistes.
Continuació
de la política imperialista
dels tsars
El
Kremlin participa en un nova partició de Polònia, el
Kremlin s’apodera dels països bàltics, el Kremlin
es gira sobre els Balcans, Pèrsia i Afganistan; amb d’altres
paraules, el Kremlin continua la política imperialista dels
tsars. ¿No tenim dret, doncs, a qualificar d’imperialista
la política del Kremlin? Però aquest argument
historicogeogràfic no és més convincent que els
altres. La revolució proletària, nascuda en l’imperi
dels tsars, intentà des del principi, i ho assolí
durant un temps, conquistar els països bàltics; intentà
penetrar en Romania i Pèrsia i una vegada arribà amb
els seus exèrcits fins a Varsòvia (1920). Les línies
d’expansió de la Revolució foren les mateixes que
les del tsarisme, perquè la revolució no canvià
les condicions geogràfiques. Precisament per açò,
els menxevics d’aleshores parlaren de l’“imperialisme
bolxevic”, calcat de la diplomàcia tsarista. Els
demòcrates petitburgesos repeteixen avui aquest argument.
Repetisc: no tenim cap raó per a imitar-los.
Agents de l’imperialisme?
No
obstant, junt amb el problema de com denominar la política
expansionista de l’URSS, està el del suport que el
Kremlin està prestant a l’imperialisme de Berlín.
Primer que res, cal establir ací que (sota determinades
condicions, fins a un cert punt i de determinada forma) fins a un
estat obrer completament sa hauria de recolzar inevitablement un o
altre imperialisme, perquè li seria completament impossible
trencar les cadenes de relacions d’un món imperialista.
El pacte de Brest-Litovsk indubtablement reforçà
temporalment Alemanya contra França i Gran Bretanya. Un estat
obrer aïllat no té més remei que maniobrar entre
els camps imperialistes hostils. Maniobrar implica recolzar
temporalment un contra l’altre. Saber en cada moment a qui pot
resultar més profitós o menys perillós recolzar,
no és una qüestió de principi, sinó de
càlcul pràctic i de visió de conjunt. Els
inevitables desavantatges de prestar suport a un estat burgés
contra un altre s’equilibren a bastament pel fet que açò
permet l’estat obrer aïllat continuar existint.
Però
hi ha maniobres i maniobres. En Brest-Litovsk el govern
soviètic sacrificà la independència nacional
d’Ucraïna a canvi de salvar l’estat obrer. Ningú
podia parlar de traïció a Ucraïna, perquè
tots els obrers conscients comprengueren el seu caràcter
forçós d’aquest sacrifici. El cas de Polònia
és completament diferent. El Kremlin no ha plantejat mai la
qüestió que estigués obligat a sacrificar Polònia.
Es jacta cínicament, per contra, de la seua astúcia,
cosa que atenta contra els més elementals sentiments
democràtics de les classes oprimides de tot el món i
afebleix enormement la situació internacional de la Unió
Soviètica. La transformació econòmica dels
països ocupats no compensa açò ni en la desena
part!
Tota la política exterior del Kremlin es basa, generalment, en un guilopo adorn de l’imperialisme “amic”, i açò significa sacrificar els interessos fonamentals del moviment obrer mundial a canvi d’avantatges secundaris i inestables. Després d’haver drogat durant cinc anys els treballadors amb eslògans com la “defensa de les democràcies”, Moscou és avui còmplice de la política de pillatge de Hitler, Açò no converteix l’URSS en un estat imperialista, però Stalin i la seua Comintern són, sens dubte, els agents més valuosos amb què compta l’imperialisme.
Si
volem definir exactament la política exterior del Kremlin, hem
de dir que és la política de la burocràcia
bonapartista d’un estat obrer degenerat, en un entorn
imperialista. Aquesta definició no és tan curta ni tan
sonora com “política imperialista”, però,
per contra, és més precisa.
El mal menor
L’ocupació
de la Polònia Oriental per l’Exèrcit Roig és
segurament un mal menor en comparació amb l’ocupació
d’altres territoris pels nazis. Però aquest “mal
menor” s’obtingué perquè Hitler s’assegurà
prèviament un mal molt major. Si algú incendia, o ajuda
a incendiar una casa i després salva cinc dels seus deu
ocupants per a convertir-los en els seus propis semiesclaus, es
produeix un “mal menor” en relació a si
s’haguessen cremat els deu. Però no està clar que
aquest piròman meresca una medalla pel rescat. I si, malgrat
tot, se la donaren, caldria afusellar-lo immediatament, com l’heroi
d’una novel·la de Víctor Hugo.
“Missioners armats”
Robespierre
digué una vegada que a la gent no li agraden els missioners
amb baionetes. Però el que volia dir és que és
impossible imposar a un poble idees o institucions revolucionàries
per la força de les armes. Açò no significa, no
obstant, que siga inadmissible intervenir militarment en un país
per tal de cooperar amb la revolució. Però una
intervenció d’aquest tipus, derivada d’una
política revolucionària internacional, ha d’ésser
entesa pel proletariat internacional i ha de correspondre als desigs
de les masses treballadores del territori on s’endinsen les
tropes revolucionàries. La teoria del socialisme en un sol
país no pot crear aquesta solidaritat internacional activa,
l’única capaç de justificar i preparar la
intervenció armada. El Kremlin planteja i resol el problema de
la intervenció militar com fa tota la seua política;
completament al marge de les idees i sentiments de la classe
treballadora internacional. Per això, els darrers “èxits
diplomàtics” del Kremlin el comprometen monstruosament i
han creat la confusió en els rengles del proletariat de tot el
món.
Insurrecció en dos fronts
Però,
si hom planteja així la qüestió (diuen alguns
camarades) ¿és adequat parlar de la defensa de l’URSS
i de les províncies ocupades? ¿No seria més
correcte cridar els obrers i camperols de tota Polònia a
lluitar, tant contra Hitler, com contra Stalin? Naturalment, això
és força atractiu. Si sorgeix simultàniament la
revolució en Alemanya i a l’URSS, incloent-hi les noves
províncies ocupades, es resoldrien molts problemes d’un
sol colp. Però no podem basar la nostra política
únicament en allò més favorable, en la millor
combinació de circumstàncies. El problema és:
¿què fem si Hitler, abans de ser aixafat per la
revolució, ataca Ucraïna abans que la revolució
haja destruït Stalin? ¿Hauran de lluitar en aquest cas
els partidaris de la IV Internacional contra Hitler, el mateix que
lluitaren en les files de l’Espanya republicana contra Franco?
Estem totalment, i en el més ampli sentit, a favor d’una
Ucraïna lliure, tant de Hitler, com de Stalin. Però, ¿què
fer si, abans d’haver obtingut aqueixa independència,
Hitler intenta apoderar-se d’aqueixa Ucraïna que està
davall el domini de la burocràcia stalinista? La IV
Internacional contesta: defensarem de Hitler la Ucraïna
esclavitzada per Stalin.
“Defensa incondicional de l’URSS”
Què
significa defensa “incondicional” de l’URSS?
Significa que no li posem condicions a la burocràcia.
Significa que, independentment dels motius o causes de la guerra,
defensem les bases socials de l’URSS, si es veuen amenaçades
per l’imperialisme. Alguns camarades pregunten: i si demà
l’Exèrcit Roig envaeix l’Índia i comença
a ofegar-hi un moviment revolucionari, ¿el recolzarem en
aquest cas? Aquesta pregunta no és del tot coherent. En primer
lloc, no està clar per què implicar l’Índia.
És més senzill preguntar: i si l’Exèrcit
Roig amenaça els obrers i camperols de l’URSS que es
posen en vaga contra la burocràcia, el recolzarem o no? La
política exterior és una continuació de la
interna. Mai hem promès recolzar totes les accions de
l’Exèrcit Roig, que és un instrument a mans de la
burocràcia bonapartista. Hem promès defensar l’URSS
en tant que estat obrer, i només el que hi ha dins d’ella,
que és característic d’un estat obrer.
Un hàbil casuista pot argumentar: Si l’Exèrcit Roig, independentment de la classe de “treball” que estiga realitzant a l’Índia, és derrotat pels insurgents indis, açò debilitaria l’URSS. Li respondríem: La derrota d’un moviment revolucionari a l’Índia, amb la cooperació de l’Exèrcit Roig, significaria un perill molt major per a les bases socials de l’URSS que un contratemps episòdic d’un destacament contrarevolucionari de l’Exèrcit Roig a l’Índia. La IV Internacional ha de distingir en cada cas quan l’Exèrcit Roig no és més que una arma a mans de la reacció bonapartista i quan està defensant les bases socials de l’URSS.
Un sindicat dirigit per reaccionaris organitza una vaga per a impedir l’accés dels negres a una determinada branca de la indústria, ¿recolzaríem una vaga tan vergonyosa? Naturalment, no. Però imaginem que els amos, aprofitant-se d’aquesta vaga, tracten d’aixafar els sindicats i d’impedir tota defensa organitzada dels treballadors. En aquest cas, defensarem els sindicats com a qüestió de principi, malgrat el caràcter reaccionari de la seua direcció. ¿Per què no podem aplicar a l’URSS aquesta mateixa política?
La norma fonamental
La
IV Internacional ha establert definitivament que, en tots els països
imperialistes, estiguen aliats o en contra de l’URSS, els
partits proletaris han de desenvolupar durant la guerra la lluita de
classes amb el propòsit de fer-se amb el poder. Al mateix
temps, el proletariat no ha de perdre de vista els inte