El proletariat i la revolució
1930-1940
L’ÚNIC CAMÍ 1
Prefaci
La decadència del capitalisme promet ésser encara més turbulenta, dramàtica i sagnant que el seu ascens. El capitalisme alemany no en serà, segurament, cap excepció. Si la seua agonia es perllonga massa, la culpa resideix (hem de dir la veritat) en els partits del proletariat.
El capitalisme alemany entrà en joc tard, i fou privat dels privilegis del primogènit. El desenvolupament de Rússia la situà en algun lloc entre Anglaterra i l’Índia; Alemanya, en un esquema semblant, hauria d’ocupar el lloc entre Anglaterra i Rússia, no obstant, sense les enormes colònies ultramarines de Gran Bretanya ni les “colònies interiors” de la Rússia tsarista, Alemanya, comprimida en el cor d’Europa, es veié enfrontada (en una època en què el món sencer ja havia estat repartit) a la necessitat de conquistar mercats exteriors i de tornar a repartir colònies que ja havien estat repartides.
El capitalisme alemany fou destinat a nedar contra corrent, a lliurar-se al lliure joc de les forces. Només Gran Bretanya pogué permetre’s aquest luxe, i únicament durant un període històric limitat, que ha finalitzat recentment davant dels nostres ulls. El capitalisme alemany no pogué ni tan sols permetre’s el “sentit de la moderació” del capitalisme francès, atrinxerat dins dels seus límits i proveït, a més a més, de riques possessions colonials com a reserva.
La burgesia alemanya, oportunista de cap a peus en el terreny de la política interior, hagué d’elevar-se al súmmum de l’audàcia i de la lleugeresa en el de l’economia i la política mundial; hagué d’expandir incommensurablement la seua producció per tal d’encalçar les nacions més antigues, brandar l’espasa i llançar-se a la guerra. L’extrema racionalització de la indústria alemanya després de la guerra en resultà, així mateix, de la necessitat de superar les condicions desfavorables d’endarreriment històric, de situació geogràfica i de derrota militar.
Si els mals econòmics de la nostra època són el resultat, en última anàlisi, del fet que les forces productives de la humanitat són incompatibles amb la propietat privada dels mitjans de producció així com també amb les fronteres nacionals, el capitalisme alemany està travessant les convulsions més doloroses precisament perquè és el capitalisme més modern, més avançat i més dinàmic del continent europeu.
Els metges del capitalisme alemany es divideixen en tres escoles: liberalisme, economia planificada i autarquia.
El liberalisme voldria restaurar les lleis “naturals” del mercat. Però l’infeliç destí polític del liberalisme només reflecteix el fet que el capitalisme alemany mai pogué basar-se en el manchesterisme, sinó que anà, a través del proteccionisme, fins als trusts i els monopolis. L’economia alemanya no pot ésser retornada a un passat “saludable” que mai existí.
El “nacionalsocialisme” promet revisar, a la seua manera, la tasca de Versalles, és a dir, portar més lluny l’ofensiva de l’imperialisme dels Hohenzollern. Al mateix temps, vol portar Alemanya a l’autarquia, és a dir, al camí del localisme i de la restricció voluntària. El rugit del lleó oculta en aquest cas la psicologia del gos assotat. Adaptar el capitalisme alemany a les seues fronteres nacionals és gairebé el mateix que guarir un malalt tallant-li la mà dreta, el peu esquerre i part del seu crani.
Guarir el capitalisme mitjançant l’economia planificada significaria eliminar la competència. En aquest cas, hem de començar per l’abolició de la propietat privada dels mitjans de producció. Els reformadors burocraticoprofessorals no s’atreveixen ni a pensar-ho. L’economia alemanya és, menys que res, purament alemanya: és un element integrant de l’economia mundial. Un pla alemany únicament és concebible en la perspectiva d’un pla econòmic internacional. Un sistema planificat a l’interior de les estretes fronteres nacionals significaria l’abandó de l’economia mundial, és a dir, l’intent de tornar al sistema de l’autarquia.
Aquests tres sistemes, amb les seues dissensions mútues, en realitat s’assemblen doncs que tots estan tancats dins del cercle viciós de l’utopisme reaccionari. Allò que cal salvar no és el capitalisme alemany, sinó Alemanya del seu capitalisme.
En els anys de la crisi, la burgesia alemanya, o almenys els seus teòrics, han pronunciat discursos de penediment; sí, havien portat una política massa arriscada, havien recorregut amb molta lleugeresa a l’ajuda de crèdits estrangers, havien empentat massa ràpidament la modernització de l’equipament fabril etc. En el futur, caldrà ésser més curosos! En realitat, no obstant, a mesura que es manifesta el programa de Papen i l’actitud del capital financer envers ell, els dirigents de la burgesia alemanya s’inclinen avui més que mai a l’aventurisme econòmic.
Als primers signes de reactivació industrial, el capitalisme alemany es mostrarà tal com el seu passat històric l’ha conformat, i no com els agradaria configurar-lo als moralistes liberals. Els empresaris, àvids de beneficis, faran pujar novament la pressió del vapor sense prestar atenció al manòmetre. La persecució dels crèdits estrangers tornarà a prendre un caràcter febril. Són escasses les possibilitats d’expansió? Tant més necessari, doncs, monopolitzar-les. El món aterrit veurà novament el quadro del període precedent, però en forma de convulsions encara més violentes. Al mateix temps, el renaixement del militarisme alemany avançarà com si els anys 1914-1918 mai haguessen existit. La burgesia alemanya torna a situar els barons de l’est de l’Elba al capdavant de la nació. Davall els auspicis bonapartistes, estan encara més inclinats a arriscar el cap de la nació que sota els de la monarquia legítima.
En els seus moments lúcids, els dirigents de la socialdemocràcia alemanya han de preguntar-se per quin miracle el seu partit, després de tot el dany que ha fet, encara dirigeix milions d’obrers. Certament, ha de donar-se una gran importància al conservadorisme innat a tota organització de masses. Diverses generacions del proletariat han passat per la socialdemocràcia com a escola política; això ha creat una gran tradició. No obstant, aqueixa no és la raó principal de la vitalitat del reformisme. Els obrers no poden abandonar simplement la socialdemocràcia, malgrat tots els crims d’aqueix partit; han de poder reemplaçar-lo per un altre partit. Mentre, el Partit Comunista alemany, en la persona dels seus dirigents, ha fet tot el que estava al seu abast per tal d’allunyar les masses, o almenys per a impedir-les que s’agrupassen al voltant del Partit Comunista.
La política de capitulació de Stalin-Brandler l’any 1923; el zig-zag ultraesquerrà de Maslow-Ruth Fischer, Thaelmann en 1924-1925; l’arrossegament oportunista davant de la socialdemocràcia en 1926-1928; l’aventurisme del “tercer període” en 1928-1930; la teoria i pràctica del “socialfeixisme” i de l’“alliberament nacional” en 1930-1932, aqueixes són les partides de la factura. El total dóna: Hindenburg-Papen-Schelicher i companyia.
Pel camí capitalista, no hi ha cap sortida per al poble alemany. Aquí rau la font de fortalesa més important del Partit Comunista. L’exemple de la Unió Soviètica mostra, per mitjà de l’experiència, que hi ha una sortida pel camí socialista. En això resideix la segona font de fortalesa del Partit Comunista.
Però, gràcies a les condicions de desenvolupament de l’estat proletari aïllat, allí ha pres la direcció de la Unió Soviètica una burocràcia nacional-oportunista, que no creu en la revolució mundial, que defensa la seua independència de la revolució mundial i manté al mateix temps una dominació il·limitada sobre la Internacional Comunista. I aqueixa és en l’actualitat la major desgràcia per al proletariat alemany i internacional.
La situació en Alemanya està feta com a propòsit per a possibilitar al Partit Comunista guanyar la majoria dels obrers en un curt espai de temps. El Partit Comunista ha de comprendre només que no obstant, en l’actualitat, representa a la minoria del proletariat, i ha de caminar fermament pel camí de la tàctica de front únic. En el seu lloc, el Partit Comunista ha fet seua una tàctica que pot resumir-se en les paraules següents: no donar als obrers alemanys la possibilitat de portar avant lluites econòmiques ni de presentar resistència al feixisme, ni d’empunyar la ferramenta de la vaga general, ni de crear soviets, abans que el proletariat mundial reconega, per endavant, la direcció del Partit Comunista. La tasca política es converteix en un ultimàtum.
D’on ha pogut provenir aquest destructiu mètode? La resposta està en la política de la fracció stalinista en la Unió Soviètica. Allí, l’aparell ha convertit la direcció política en una autoritat administrativa. En negar-se a permetre que els obrers discutisquen, o critiquen, o voten, la burocràcia stalinista no els parla en un altre llenguatge que en el de l’ultimàtum. La política de Thaelmann és un intent de traduir el stalinisme a un mal alemany. Però la diferència rau en el fet que la burocràcia de l’URSS té a disposició de la seua política de comandament el poder estatal, que rebé de les mans de la revolució d’octubre. Thaelmann, per contra, només té per a reforçar els seus ultimàtums l’autoritat formal de la Unió Soviètica. Aquesta és una gran font d’ajuda moral, però, sota les condicions donades, només basta per a tancar la boca dels obrers comunistes, però no per a guanyar-se els obrers socialdemòcrates. No obstant, el problema de la revolució alemanya es redueix ara a aquesta última tasca.
Seguint les obres anteriors de l’autor dedicades a la política del proletariat alemany, aquest pamflet intenta investigar les qüestions de la política revolucionària alemanya en una nova fase.
1.- Bonapartisme i feixisme
Tractem d’analitzar breument què ha passat i on ens trobem.
Gràcies a la socialdemocràcia, el govern Brüning ha disposat del suport parlamentari per a governar amb l’ajuda dels decrets d’emergència. Els dirigents socialdemòcrates digueren: “D’aquesta manera bloquejarem el camí del feixisme al poder.” La burocràcia stalinista digué: “No, el feixisme ja ha triomfat; el règim de Brüning és el feixisme.” Ambdues afirmacions eren falses. Els socialdemòcrates feren passar una retirada passiva davant del feixisme com la lluita contra el feixisme. Els stalinistes presentaren l’assumpte com si la victòria del feixisme ja s’hagués produït. La força de combat del proletariat fou minada per ambdues bandes i es facilità i aproximà el triomf de l’enemic.
En el seu temps, caracteritzàrem el govern Brüning com a bonapartisme (“una caricatura de bonapartisme”), és a dir, com a un règim de dictadura politicomilitar. En el moment en què la lluita de dos estrats socials (els que tenen i els que no tenen, els explotadors i els explotats) assoleix la seua tensió més elevada, s’han creat les condicions per a la dominació de la burocràcia, la policia i la tropa. El govern esdevé “independent” de la societat. Recordem una vegada més: si es claven simètricament dos ganxos en un suro, aquest pot mantenir l’equilibri fins i tot sobre el cap d’un agulla de cap. Aqueix és precisament l’esquema del bonapartisme. Podem tenir per segur que semblant govern no deixa d’ésser l’empleat dels propietaris. No obstant, l’empleat se situa a coll de l’amo, li refrega el bescoll en carn viva i no titubeja, a vegades, en netejar-se les sabates en la seua cara.
Pot haver-se donat per assentat que Brüning prosseguiria fins a la solució final. No obstant, en el transcurs dels esdeveniments, s’ha afegit un altra anella: el govern Papen. Per a ésser exactes, hauríem de fer una rectificació en la nostra anterior caracterització: el govern Brüning era un govern prebonapartista. Brüning era només un precursor. En una forma perfecta, el bonapartisme entrà en escena amb el govern Papen-Schleicher.
En què consisteix la diferència? Brüning assegurava que no coneixia major felicitat que “servir” Hindenburg i al paràgraf 48. Hitler “recolzava” amb el seu puny el flanc dret de Brüning. Però, amb el colze esquerre, Brüning descansava sobre el muscle de Wels. En el Reichstag, Brüning hi trobà una majoria que l’eximia de comptar amb el Reichstag.
Com més creixia la independència de Brüning respecte al parlament, més independents se sentien les cimes de la burocràcia respecte a Brüning i als grups polítics que es trobaven al seu darrere. Finalment, només faltava trencar els lligams amb el Reichstag. El govern Papen sorgí d’una concepció burocràtica immaculada. Amb el colze dret, descansa sobre el muscle de Hitler. Amb el puny de la policia, es protegeix del proletariat per l’esquerra. En això resideixen el secret de la seua “estabilitat”, és a dir, que no s’enfonse en el moment mateix de la seua formació.
El govern Brüning assumia un caràcter clerical-burocràtic-policíac. La Reichswher encara romania en reserva. El “Front de Ferro” servia com un suport directe de l’ordre. L’essència del colp d’estat de Hindenburg-Papen consisteix precisament en eliminar la seua dependència del “Front de Ferro”. Els generals passaren automàticament al primer lloc.
Els dirigents socialdemòcrates resultaren ésser completament encerats. I això és més del que els espera en períodes de crisi social. Aqueixos intrigants petitburgesos semblen intel·ligents només sota aquelles condicions en què la intel·ligència no és necessària. Ara, es tapen el cap a la nit, suen, i esperen un miracle: tal vegada al final podem encara no sols salvar els nostres caps sinó també el mobiliari arxiatibacat i els petits estalvis innocents. Però ja no hi haurà més miracles...
Malauradament, no obstant, el Partit Comunista també ha estat completament pres per sorpresa pels esdeveniments. La burocràcia stalinista fou incapaç de preveure res. Ara, Thaelmann, Remmele i d’altres parlen a cada moment del “colp d’estat del 20 de juliol”. Com ha estat això? Al principi, afirmaven que el feixisme ja havia arribat i que només els “trotskistes contrarevolucionaris” podien parlar-ne como quelcom de futur. Ara resulta que per a passar de Brüning a Papen (de moment no a Hitler, sinó només a Papen) ha calgut tot un “colp d’estat”. No obstant, el contingut de classe de Severing, Brüning i Hitler, segons ens havien ensenyat aqueixos savis, és “un i el mateix”. Llavors, de què i per a què el colp d’estat?
Però la confusió no acaba ací. Fins i tot encara que la diferència entre feixisme i bonapartisme estiga ara prou clara, Thaelmann, Remmele i la resta parlen del colp d’estat feixista del 20 de juliol. Al mateix temps, alerten els obrers contra el perill imminent d’un enderrocament hitlerià, és a dir, igualment feixista. Finalment, es caracteritza la socialdemocràcia, precisament igual que abans, com socialfeixista. D’aquesta manera, els esdeveniments que se succeeixen es redueixen a què diferents classes de feixisme prenguen el poder una d’una altra amb l’ajuda de colps d’estat “feixistes”. ¿No està clar que tota la teoria stalinista fou elaborada únicament amb la finalitat d’engarrotar el cervell humà?
Com menys preparats estaven els obrers, més destinada estava l’arribada del govern Papen a produir la impressió de fortalesa: ignorància completa dels partits, nous decrets d’emergència, dissolució del Reichstag, represàlies, estat de setge en la capital, abolició de la “democràcia” prussiana. I amb quina facilitat! A un lleó hom el mata d’un tret, a la puça hom l’aixafa entre les ungles; amb els ministres socialdemòcrates s’acaba d’una polzada.
No obstant, tanmateix l’aparença de forces concentrades, el govern Papen com a tal és més feble encara que el seu predecessor. El règim bonapartista pot assolir un caràcter comparativament estable i durador només en el cas que pose fi a una època revolucionària; quan la relació de forces ja ha estat posada a prova en batalles; quan les classes revolucionàries ja estan esgotades, però les classes posseïdores fins i tot ni s’han alliberat del terror: no portarà demà noves convulsions? Sense aquesta condició bàsica, és a dir, sense un exhauriment anterior de les energies de les masses en combats, el règim bonapartista no està en posició d’avançar.
A través del govern Papen, els barons, els magnats del capital i els banquers han realitzat un intent de salvaguardar els seus interessos mitjançant la policia i l’exèrcit regular. La idea de lliurar tot el poder a Hitler, que es recolza en les bandes voraces i desbocades de la petita burgesia, està lluny d’agradar-los. Ells, per descomptat, no dubten que a la llarga Hitler serà un instrument submís de la seua dominació. No obstant, açò és inseparable de convulsions, del risc d’una guerra civil llarga i fatigosa i de despeses enormes. El feixisme, sens dubte, com mostra l’exemple italià, mena al final a una dictadura burocraticomilitar de tipus bonapartista. Però per a això es requereixen una sèrie d’anys, fins i tot en el cas d’una victòria total: un termini encara més llarg en Alemanya que a Itàlia. Està clar que les classes posseïdores preferirien un camí més econòmic, és a dir, el camí de Schleicher i no el de Hitler, per no parlar que el mateix Schleicher ho prefereix d’aqueixa forma.
El que la base per a l’existència del govern Papen radique en la neutralització dels camps irreconciliables no significa de cap manera, per descomptat, que les forces del proletariat revolucionari i de la petita burgesia reaccionària pesen el mateix en la balança de la història. Tota la qüestió es desplaça ací al terreny de la política. Per mitjà del mecanisme del Front de Ferro, la socialdemocràcia paralitza el proletariat. Amb la política d’ultimatisme insensat, la burocràcia stalinista bloqueja als obrers el camí revolucionari. Amb una correcta direcció del proletariat, el feixisme seria exterminat sense dificultat i no quedaria oberta ni una esquerda per al bonapartisme. Desgraciadament, aqueixa no és la situació. La fortalesa paralitzada del proletariat ha adoptat la forma enganyosa de la “fortalesa” de la camarilla bonapartista. En això resideix la fórmula política de l’actualitat.
El govern Papen és el punt invisible d’intersecció de grans forces històriques. El seu pes independent és quasi nul. Per tant, no pot fer una altra cosa que sentir pànic de les seues pròpies gesticulacions i tenir vertigen del buit que li rodeja per tot arreu. Així, i només així, pot explicar-se que en els actes del govern hi haja hagut fins avui dues parts de timidesa per una d’audàcia. A Prússia, és a dir, amb la socialdemocràcia, el govern jugava a guanyar: sabia que aqueixos senyors no oferirien resistència. Però després d’haver dissolt el Reichstag, anuncià noves eleccions i no s’atreví a posposar-les. Després de proclamar la llei marcial, s’atipà d’explicar: açò únicament és per a facilitar la capitulació sense lluita dels dirigents socialdemòcrates.
No obstant no hi ha una Reichswher? No som donats a oblidar-ho. Engels definia l’estat com a organisme d’homes armats, amb accessoris materials en forma de presons, etc. Respecte a l’actual poder governamental, pot dir-se fins i tot que només la Reichswher existeix realment. Però la Reichswher no sembla de cap manera un instrument submís i fiable a mans del grup de persones al capdavant de les quals es troba Papen. En realitat, el govern és més bé una espècie de comissió política de la Reichswher.
Però malgrat tota la seua preponderància sobre el govern, la Reichswher no pot, no obstant, pretendre cap paper polític independent. Cent mil soldats, no importa com de cohesius i aguerrits puguen ésser (cosa que encara està per provar), no poden manar una nació de seixanta-cinc milions esparracada pels més profunds antagonismes socials. La Reichswher només representa un element en l’acció de les forces, i no el decisiu.
A la seua manera, el nou Reichstag reflecteix força millor la situació política del país que ha portat a l’experiment bonapartista. El parlament sense una majoria, amb ales irreconciliables, ofereix un argument obvi i irrefutable a favor de la dictadura. Una vegada més, els límits de la democràcia apareixen en tota la seua evidència. On s’hi tracta de les bases mateixes de la societat, l’aritmètica parlamentària no és la que decideix. Allò que decideix és la lluita.
No intentarem opinar des de lluny quin camí seguiran en els pròxims dies els esforços per a formar govern. Les nostres hipòtesis no arribarien de totes maneres a hora i, a més a més, no són les possibles formes i combinacions transitòries les que resolen el problema. Un bloc de l’ala dreta amb el Centre significaria la “legalització” de la presa del poder pels nacionalsocialistes, és a dir, la cobertura més apropiada per al colp d’estat feixista. Quines relacions es desenvoluparan al principi entre Hitler, Schleicher i els dirigents del Centre és més important per a ells que no per al poble alemany. Políticament, totes les combinacions que hom puga pensar amb Hitler signifiquen la dissolució de la burocràcia, els tribunals, la policia i l’exèrcit a l’interior del feixisme.
Si s’admet que el Centre no acceptarà una coalició en què hauria de pagar amb la ruptura amb els seus propis obrers el paper de fre a la locomotora de Hitler, en aqueix cas només queda obert el camí extraparlamentari. Una combinació sense el Centre garantiria més fàcilment i ràpida el predomini dels nacionalsocialistes. Si aquests no s’uneixen immediatament amb Papen i passen alhora immediatament a l’assalt, el caràcter bonapartista del govern es palesarà més agudament: Schleicher tindria els seus “cent dies”... sense els anys napoleònics anteriors.
Cent dies (no, estem calculant massa generosament). La Reichswher no decideix. Schleicher no basta. La dictadura extraparlamentària dels junkers i els magnats del capital financer només pot garantir-se mitjançant una guerra civil fatigosa i implacable. Podrà Hitler realitzar aquesta tasca? Això no sols depèn de la mala voluntat del feixisme, sinó també de la voluntat revolucionària del proletariat.
2.- Burgesia, petita burgesia i proletariat
Tota anàlisi seriosa de la situació política ha de prendre com a punt de partença les relacions mútues entre les tres classes: la burgesia, la petita burgesia (incloent-hi els camperols) i el proletariat.
La gran burgesia, econòmicament poderosa, constitueix, per si mateixa, una ínfima minoria de la nació. Per a imposar la seua dominació, ha de fer complir una determinada relació mútua amb la petita burgesia i, per la seua mediació, amb el proletariat.
Per tal de comprendre la dialèctica d’aqueixes interrelacions, hem de distingir tres fases històriques: el començament del desenvolupament capitalista, en què la burgesia precisava mètodes revolucionaris per a resoldre les seues tasques; el període de floriment i maduresa del règim capitalista, en què la burgesia dotà la seua dominació de formes democràtiques, ordenades, pacífiques, conservadores; finalment, la decadència del capitalisme, en què la burgesia està obligada a recórrer als mètodes de la guerra civil contra el proletariat per a protegir el seu dret a l’explotació.
Els programes polítics característics d’aqueixes tres fases, jacobinisme, democràcia reformista (incloent-hi la socialdemocràcia) i feixisme, són essencialment programes de corrents petitburgesos. Aquesta sola dada, més que cap altra cosa, mostra que enorme (mes fins i tot: com de decisiva) importància té l’autodeterminació de les masses petitburgeses del poble per a tot el destí de la societat burgesa.
Tanmateix, la relació entre la burgesia i la seua base social fonamental, la petita burgesia, no descansa de cap mode en la confiança recíproca i en la col·laboració pacifica. El gros de la petita burgesia és una classe explotada i oprimida. Mira a la burgesia amb enveja i, sovint, amb odi. La burgesia, per la seua banda, encara que utilitza el suport de la petita burgesia, en desconfia, perquè tem, amb raó, la seua tendència a derrocar les barreres imposades des de dalt.
Encara que estaven arreglant i aclarint el camí al desenvolupament burgès, els jacobins xocaren a cada moment amb la burgesia. La serviren en un lluita intransigent contra ella. Després de realitzar el seu limitat paper històric, els jacobins caigueren perquè la dominació del capital estava predeterminada.
Per a tota una sèrie de fases, la burgesia afirmà el seu poder davall la forma de la democràcia parlamentària. Però de nou, no pacíficament ni voluntària. La burgesia temia mortalment el sufragi universal. Però a la llarga, amb l’ajuda d’una combinació de repressió i concessions, amb l’amenaça de la fam unida a les reformes, assolí subordinar en el marc de la democràcia formal no sols a la vella petita burgesia, sinó, en gran manera, també al proletariat, per mitjà de la nova petita burgesia, la burocràcia obrera. A l’agost de 1914, la burgesia imperialista pogué, mitjançant la democràcia parlamentària, menar milions d’obrers i camperols a la carnisseria.
Però precisament amb la guerra comença la clara decadència del capitalisme i, sobretot, de la seua forma democràtica de dominació. En avant ja no es tracta de noves reformes i almoines, sinó de reduir i suprimir les antigues. Amb això, la burgesia entra en conflicte no sols amb les institucions de la democràcia proletària (sindicats i partits polítics), sinó també amb la democràcia parlamentària, en el marc de la qual sorgiren les organitzacions obreres. D’aquí, la campanya contra el “marxisme”, d’una banda, i contra el parlamentarisme democràtic per l’altra.
Però igual que les cimes de la burgesia liberal foren incapaces en la seua època, sols amb la seua pròpia força, de desprendre’s del feudalisme, la monarquia i l’església, igualment els magnats del capital financer són incapaços, sols amb la seua força, d’enfrontar-se amb el proletariat. Necessiten el suport de la petita burgesia. Per a aquest fi, n’ha d’ésser guanyada, posada en peu, mobilitzada i armada. Però aquest mètode té els seus riscos. Encara que utilitza el feixisme, la burgesia no obstant li té por. Pilsudski fou obligat, al maig de 1926, a salvar la societat burgesa per mitjà d’un colp d’estat dirigit contra els partits tradicionals de la burgesia polonesa. La cosa arribà tan lluny, que el dirigent oficial del Partit Comunista polonès, Warski, que passà de Rosa Luxemburg a Stalin, i no a Lenin, prengué el colp d’estat de Pilsudski com el camí de la “dictadura democràtica revolucionària” i cridà els obrers a recolzar Pilsudski.
En la sessió de la comissió polonesa del Comitè Executiu de la Comintern del 2 de juliol de 1926, l’autor d’aquestes línies digué sobre els esdeveniments de Polònia:
“ ...el moviment que [Pilsudski] encapçalà era petitburgès, una forma “plebea” de resoldre els apressants problemes de la societat capitalista en procés de decadència i destrucció. Es tracta d’un paral·lel directe amb el feixisme italià...
Aqueixos dos corrents tenen indubtablement trets comuns: les seues tropes de xoc es recluten... entre la petita burgesia; tant Pilsudski com Mussolini han emprat mitjans extraparlamentaris, clarament violents, mètodes de guerra civil; ambdós es proposaven salvar la societat burgesa, no llençar-la a baix. Després de posar dempeus les masses petit burgeses, ambdós xocaren obertament amb la gran burgesia després d’arribar al poder. Involuntàriament, una generalització històrica ve a la ment: forçós és recordar la definició de Marx del jacobinisme com una forma plebea d’enfrontar-se amb els enemics feudals de la burgesia. Això fou en l’època de l’auge de la burgesia. Cal dir que ara, en l’època de la decadència de la societat burgesa, la burgesia necessita novament una forma “plebea” de resoldre els seus problemes (que ja no són progressius, sinó, més bé, completament reaccionaris). En aquest sentit, doncs, el feixisme amaga una caricatura reaccionària del jacobinisme.
La burgesia decadent és incapaç de mantenir-se al poder amb els mètodes i mitjans creats per ella mateixa (l’estat parlamentari). Necessita el feixisme com a instrument d’autodefensa, almenys en els moments més crítics. A la burgesia no li agrada la forma “plebea” de resoldre els seus problemes. Tingué una actitud extremadament hostil envers el jacobinisme, que aclarí en sang el camí per al desenvolupament de la societat burgesa. Els feixistes estan infinitament més a prop de la burgesia decadent que els jacobins de la burgesia ascendent. Però a la burgesia assentada no li agrada tampoc la forma feixista de resoldre els seus problemes, perquè els xocs i disturbis, encara que en interès de la societat burgesa, també n’impliquen riscos. Aquest és l’origen de l’antagonisme entre el feixisme i els partits tradicionals de la burgesia...
A la gran burgesia li disgusta aquest mètode, gairebé igual que a un home amb la mandíbula tumefacta li disgusta que li netegen les dents. Els cercles respectables de la societat burgesa veien amb odi els serveis del dentista Pilsudski, però al final han cedit davant de l’inevitable, certament amb amenaces de resistència i porfidiejant i regatejant el preu. I heus aquí l’ídol d’ahir de la petita burgesia convertit en gendarme del capital!”
A aquest intent de definir el lloc històric del feixisme com a substitut polític de la socialdemocràcia, hom li contraposà la teoria del socialfeixisme. Al principi, podia semblar una estupidesa presumptuosa i desagradable, però inofensiva. Els esdeveniments subsegüents han mostrat què perniciosa influència exercí de fet la teoria stalinista sobre tot el desenvolupament de la Internacional Comunista2.
¿Es dedueix del paper històric del jacobinisme, de la democràcia i del feixisme que la petita burgesia està condemnada a continuar essent un instrument a mans del capital fins a la fi dels seus dies? Si fóra així, la dictadura del proletariat seria impossible en una sèrie de països en què la petita burgesia constitueix la majoria de la nació; i més encara, la faria extremadament difícil en altres països en què la petita burgesia representa una important minoria. Afortunadament, no és així. L’experiència de la Comuna de París mostrà per primera vegada, almenys en els límits d’una ciutat, igual que l’experiència de la revolució d’octubre ho ha mostrat després a una escala molt major i durant un període incomparablement més llarg, que l’aliança de la petita burgesia i la gran burgesia no és indissoluble. Ja que la petita burgesia és incapaç d’una política independent (també per això la “dictadura democràtica” petit burgesa és irrealitzable) no li queda més que optar entre la burgesia i el proletariat.
En l’època d’ascens, del creixement i floriment del capitalisme, la petita burgesia, malgrat agudes explosions de descontentament, marxà generalment obedientment aparellada al capitalista. No podia fer una altra cosa. Però sota les condicions de desintegració capitalista i el compromís de la situació econòmica, la petita burgesia procura, intenta i s’esforça per alliberar-se dels lligams dels antics amos i dirigents de la societat. És totalment capaç d’unir el seu destí al del proletariat. Per a això només es necessita una cosa: la petita burgesia ha d’adquirir confiança en la capacitat del proletariat de portar a la societat per un nou camí. El proletariat només pot inspirar aqueixa confiança per la seua fortalesa, per la fermesa de les seues accions, per una hàbil ofensiva contra l’enemic, per l’èxit de la seua política revolucionària.
Però ai si el partit revolucionari no està a l’altura de la situació! La lluita diària del proletariat aguditza la inestabilitat de la societat burgesa. Les vagues i els disturbis polítics agreugen la situació econòmica del país. La petita burgesia podria resignar-se temporalment a privacions creixents si a través de la seua experiència arriba a la convicció que el proletariat està en condicions de portar-la per un nou camí. Però si el partit revolucionari, tanmateix que la lluita de classes s’accentua incessantment, es mostra una vegada i una altra incapaç d’unificar la classe obrera al seu darrere, si vacil·la, esdevé confús, es contradiu, llavors la petita burgesia perd la paciència i comença a considerar els obrers revolucionaris com els responsables de la seua pròpia misèria. Tots els partits burgesos, incloent-hi la socialdemocràcia, pensen en això. Quan la crisi social assumeix una agudesa intolerable, apareix en escena un determinat partit amb l’objectiu declarat d’agitar la petita burgesia cap a un blanc d’ira, i de dirigir el seu odi i la seua desesperació contra el proletariat. En Alemanya, aquesta funció històrica la realitza el nacionalsocialisme ampli corrent la ideologia del qual està formada per tots els tufs pútrids de la societat burgesa en descomposició.
La responsabilitat política fonamental del creixement del feixisme recau, per descomptat, sobre la socialdemocràcia. Des de la guerra imperialista, la tasca d’aquest partit s’ha reduït a desarrelar de la consciència del proletariat la idea d’una política independent, per a inculcar-li la creença en l’eternitat del capitalisme, i per a fer-lo agenollar-se una vegada i una altra davant la burgesia decadent. La petita burgesia pot seguir els obrers només si hi veu al nou senyor. La socialdemocràcia ensenya l’obrer a ésser un lacai. La petita burgesia no seguirà un lacai. La política del reformisme priva el proletariat de la possibilitat de dirigir les masses plebees de la petita burgesia i, per tant, la converteix en carn de canó per al feixisme.
La qüestió política, no obstant, no se salda per a nosaltres amb la responsabilitat de la socialdemocràcia. Des del començament de la guerra, denunciem aquest partit com l’agència de la burgesia imperialista en les files del proletariat. D’aquesta nova orientació dels marxistes revolucionaris en sorgí la Tercera Internacional. La seua tasca consistí en unificar el proletariat davall la bandera de la revolució i, per tant, de garantir-li la influència dirigent sobre les masses oprimides de la petita burgesia de les ciutats i del camp.
El període de postguerra, en Alemanya més que en cap altra banda, fou una època de desesperança econòmica i de guerra civil. Les condicions internacionals, així com les interiors, empentaren imperiosament el país pel camí del socialisme. Cada pas de la socialdemocràcia descobria la seua decadència i la seua impotència, el significat reaccionari de la seua política, la banalitat dels seus dirigents. ¿Quines altres condicions es necessitaven per al desenvolupament del Partit Comunista? I no obstant, després dels primers anys d’èxits significatius, el comunisme alemany s’endinsà en un període de vacil·lacions, de zig-zags, de viratges alternatius cap a l’oportunisme i vers l’aventurisme. La burocràcia centrista ha debilitat sistemàticament l’avantguarda proletària i li ha llevat al proletariat en el seu conjunt la possibilitat de dirigir darrere d’ell les masses oprimides de la petita burgesia. La burocràcia stalinista carrega amb la responsabilitat directa i immediata pel creixement del feixisme davant de l’avantguarda proletària.
3.- Aliança de la socialdemocràcia amb el feixisme o lluita entre ells?
Comprendre la interrelació de les classes en forma d’esquema, fixat d’una vegada per sempre, és relativament senzill. La valoració de les relacions concretes entre les classes en cada situació determinada és infinitament més difícil.
La gran burgesia alemanya actualment vacil·la (situació que la burgesia, en general, experimenta força rarament). Una part s’ha convençut definitivament de la inevitabilitat del camí feixista i li agradaria accelerar l’operació. L’altra part espera fer-se ama de la situació amb l’ajuda d’una dictadura policíaca-militar bonapartista. Ningú en aquest camp desitja tornar a la “democràcia” de Weimar.
La petita burgesia està dividida. El nacionalsocialisme, que ha reunit sota la seua bandera la majoria aclaparadora de les classes intermèdies, vol prendre en les seues mans tot el poder. L’ala democràtica de la petita burgesia, que encara té al darrere milions d’obrers, vol tornar a la democràcia segons el model ebertià. Mentre, es prepara per a recolzar la dictadura bonapartista, almenys passivament. Els càlculs de la socialdemocràcia són els següents: sota la pressió dels nazis, el govern Papen-Schleicher es veurà obligat a establir un equilibri reforçant la seua ala esquerra; a tot açò, tal vegada amaine la crisi; la petita burgesia potser es tranquil·litze; la burgesia tal vegada disminuïsca la seua frenètica pressió sobre la classe obrera; i, amb l’ajuda de Déu, tot tornarà a estar novament en ordre.
La camarilla bonapartista no vol, efectivament, la victòria total del feixisme. No s’oposaria, de cap mode, a explotar el suport de la socialdemocràcia dins de certs límits. Però per a això, hauria de “tolerar” les organitzacions obreres, cosa únicament concebible si, almenys fins a cert punt, es permet l’existència legal del Partit Comunista. No obstant, el suport de la socialdemocràcia a la dictadura militar empentaria irresistiblement els obrers als rengles del comunisme. Cercant una forma de suport enfront de la pesta bruna, el govern aviat esdevindria el blanc dels colps dels diables rojos.
La premsa comunista oficial afirma que la tolerància de Brüning envers la socialdemocràcia facilità el camí a Papen, i que la semitolerància de Papen accelerarà l’arribada de Hitler. Això és totalment correcte. Dins d’aquests límits, no hi ha diferències d’opinió entre nosaltres i els stalinistes. Però açò significa precisament que en èpoques de crisi social la política del reformisme no sols es gira contra les masses, sinó també contra el reformisme. En aquest procés, acaba d’arribar el moment crític.
Hitler tolera Schleicher. La socialdemocràcia no s’oposa a Papen. Si aquesta situació pogués consolidar-se realment durant un llarg període de temps, la socialdemocràcia esdevindria l’ala esquerra del bonapartisme, i deixaria al feixisme el paper d’ala dreta. Teòricament, no està per descomptat exclòs que l’actual crisi sense precedents del capitalisme alemany no porte a una solució concloent, és a dir, que no acabe ni amb la victòria del proletariat ni amb el triomf de la contrarevolució feixista. Si el Partit Comunista prossegueix la seua política d’ultimatisme estúpid i per tant salva la socialdemocràcia de l’enfonsament inevitable; si Hitler no es decideix en el futur immediat, a donar un colp d’estat i, així, inicia la desintegració inevitable dins de les seues pròpies files; si la conjuntura econòmica coneix un ascens abans que caiga Schleicher, llavors la combinació bonapartista del paràgraf 48 de la Constitució de Weimar, de la Reichswher, de la socialdemocràcia semiopositora i del semiopositor feixisme, tal vegada podria mantenir-se (fins a un nou esclat, que, en tot cas, cal esperar).
Però sobre la marxa, encara estem lluny de semblant feliç compliment de les condicions que constitueixen el tema dels somnis desperts de la socialdemocràcia. Tal cosa no està de cap manera assegurada. Àdhuc els stalinistes difícilment creuen en la durabilitat o en la força de resistència del règim Papen-Schleicher. Tots els indicis apunten a la ruptura del triangle Wels-Schleicher-Hitler inclús abans que prenga forma.
Però, potser serà substituït per una combinació Hitler-Wels? Segons Stalin, són “bessons, no antípodes”. Admetem que la socialdemocràcia, sense témer els seus propis obrers, voldria vendre la seua tolerància a Hitler. Però Hitler no necessita aquesta mercaderia: no necessita la tolerància, sinó l’abolició de la socialdemocràcia. El govern Hitler només pot realitzar la seua tasca aixafant la resistència del proletariat i eliminant tots els possibles òrgans de la seua resistència. Aquí rau el paper històric del feixisme.
Els stalinistes es limiten a una valoració purament psicològica, o més exactament, purament moral dels petitburgès covards i mesquins que dirigeixen la socialdemocràcia. ¿Podem admetre realment que aqueixos inveterats traïdors s’apartaran de la burgesia i s’enfrontaran a ella? Semblant mètode idealista té molt poc en comú amb el marxisme, que parteix no d’allò que la gent pensa de si mateixa o del que desitja, sinó de les condicions en què s’hi troben i dels canvis que pateixen aqueixes condicions.
La socialdemocràcia recolza el règim burgès, no pels beneficis dels magnats del carbó o de l’acer, sinó a causa dels avantatges que pot obtenir com a partit, en la forma del seu poderós i nombrosíssim aparell. Podem estar-ne segurs que el feixisme no amenaça en cap forma al règim burgès, per a la defensa del qual hi ha la socialdemocràcia. Però el feixisme posa en perill el paper que compleix la socialdemocràcia en el règim burgès i la renda que obté per exercir el seu paper. Encara que els stalinistes obliden aquest aspecte de l’assumpte, la socialdemocràcia no perd de vista, ni per un moment, el perill mortal amb què l’amenaça una victòria del feixisme (no a la burgesia, sinó a la socialdemocràcia).
Farà uns tres anys, quan assenyalàvem que el punt de partida de la vinent crisi política en Àustria i Alemanya es basaria amb tota probabilitat en la incompatibilitat de la socialdemocràcia i el feixisme; quan, basant-se en això, rebutjàvem la teoria del socialfeixisme, que no desvelava, sinó que ocultava el conflicte que s’apropava; quan cridàvem l’atenció sobre la possibilitat que la socialdemocràcia, al igual que una part important del seu aparell, es veuria obligada per la marxa dels esdeveniments a lluitar contra el feixisme i que aquest seria un punt de partida favorable per al Partit Comunista per a una ofensiva posterior, un gran nombre de comunistes (no sols de funcionaris a sou, sinó fins i tot de revolucionaris vertaderament honestos) ens acusaren de... “idealitzar” la socialdemocràcia. Només quedava encongir les espatlles. És difícil discutir amb gent el pensament de la qual es deté on per a un marxista el problema no fa més que començar.
En converses, he citat sovint l’exemple següent: la burgesia jueua en la Rússia tsarista representava una part extremadament espantada i desmoralitzada de tota la burgesia russa. I no obstant, en la mesura que els progroms dels Cent Negres, dirigits principalment contra els jueus pobres, també colpejaven la burgesia, aquesta es veié obligada a autodefensar-se. Sens dubte, tampoc mostrà cap coratge destacable en aquest terreny. Però a causa del perill que penjava sobre els seus caps, la burgesia jueua liberal, per exemple, arreplegà sumes considerables per a armar els estudiants i obrers revolucionaris. D’aquesta manera, s’arribà a un acord pràctic temporal entre els obrers més revolucionaris, disposats a lluitar pistola en mà, i el grup més espantat de la burgesia, que estava en un compromís.
L’any passat escriguí que en la lluita contra el feixisme, els comunistes havien d’estar preparats per a arribar a un acord pràctic no sols amb el diable i amb la seua avia, sinó àdhuc amb Grzesinsky. Aquesta frase corregué per tota la premsa stalinista mundial. ¿Necessitava hom millor prova del “socialfeixisme” de l’Oposició d’Esquerra? Molts camarades m’havien advertit per endavant: “Van a prendre-la amb aquesta frase”. Jo els contestí: “Aquesta frase ha estat escrita així perquè la prenguen amb ella. Què s’agafen a aquest ferro cremant i es cremen els dits. Els imbècils han d’aprendre la seua lliçó.”
El curs de la lluita ha portat Papen a fer que Grzesinsky conega la presó. Resultà aquest episodi de la teoria del socialfeixisme i de les previsions de la burocràcia stalinista? No, succeí en completa contradicció amb elles. La nostra valoració de la situació, no obstant, tenia present semblant eventualitat i l’havia assenyalat un lloc determinat.
Però la socialdemocràcia, també en aquesta ocasió, defugí el combat, objectaran alguns stalinistes. Sí, el defugí. Qualsevol que espere que la socialdemocràcia vaja més enllà dels arguments dels seus dirigents, i engegue la lluita de forma independent, i això sota condicions en què fins i tot el Partit Comunista es mostrà incapaç de lluitar, ha d’esperar naturalment un desengany. Nosaltres no esperem semblants miracles. Per això nosaltres no podíem mostrar-nos exposats a cap “desengany” sobre la socialdemocràcia.
Grzesinsky no s’ha transformat en un tigre revolucionari; això ho podem garantir gustosament. No obstant, hi ha una gran diferència entre una situació en què Grzesinsky, aposentat en la seua fortalesa, envia destacaments de la policia per a salvaguardar la “democràcia” contra els obrers revolucionaris, i una situació en què el salvador bonapartista del capitalisme posa al mateix Grzesinsky en la presó, no? I no tindrem en compte políticament aquesta diferència? No en traurem profit?
Tornem a l’exemple citat abans: no és difícil entendre la diferència entre un fabricant jueu que dóna un colpet al policia tsarista per aporrejar els vaguistes i el mateix fabricant que passa diners als vaguistes d’ahir per a obtenir armes contra els progromistes. El burgès continua essent un burgès. Però del canvi en la situació en resulta un canvi en les relacions. Els bolxevics dirigiren la vaga contra el fabricant. Més tard, agafaren del mateix fabricant els diners per a la lluita contra els progroms. Això, naturalment, no impedí que els obrers, quan arribà la seua hora, giressen les seues armes contra la burgesia.
Significa tot el que s’ha dit que la socialdemocràcia en el seu conjunt lluitarà contra el feixisme? A açò responem: una part dels funcionaris socialdemòcrates es passarà indubtablement als feixistes; un sector considerable gatejarà davall el llit a l’hora del perill. Tampoc totes les masses obreres lluitaran. És completament impossible preveure per endavant quina part dels obrers socialdemòcrates serà arrossegada a la lluita i quan, i quina part de l’aparell arrossegaran amb ells. Això depèn de moltes circumstàncies, entre elles la posició del Partit Comunista. La política del front únic té com a missió separar aquells que volen lluitar dels que no volen; impulsar cap avant els que vacil·len; i, finalment, comprometre els dirigents capituladors als ulls dels obrers, per tal de consolidar la seua capacitat de lluita.
Quant de temps s’ha perdut sense finalitat, sense sentit, vergonyosament! Quant es podia haver aconseguit, tan sols àdhuc en els dos últims anys! ¿No estava clar per endavant que el capital monopolista i el seu exèrcit feixista empentarien la socialdemocràcia a punyades i patacades al camí de l’oposició i l’autodefensa? Aquesta previsió s’havia d’haver exposat davant de tota la classe obrera, s’havia d’haver pres la iniciativa a favor del front únic, i havíem d’haver servat a les nostres mans aquesta iniciativa en cada nova fase. No calia cridar ni desganyitar-se; era possible jugar senzillament amb mà ferma. Hauria bastat de formular amb claredat i precisió la inevitabilitat de cada nou pas de l’enemic i aixecar un programa pràctic de front únic, sense exageracions ni regatejos, però també sense feblesa ni concessions. Com de dalt estaria el Partit Comunista si hagués assimilat l’ABC de la política leninista i l’hagués aplicat amb la necessària perseverança!
4.- Els vint-i-un errors de Thaelmann
A mitjan de juliol aparegué un fullet amb les respostes de Thaelmann a vint-i-una preguntes d’obrers socialdemòcrates sobre com es podia crear el “front únic roig”. El fullet comença amb les paraules: “Poderosament, el front únic antifeixista avança!” El 20 de juliol el Partit Comunista cridava els obrers a manifestar-se en una vaga política. La crida no trobà resposta. D’aquesta manera, en cinc dies es revelà el tràgic abisme entre la retòrica burocràtica i la realitat política.
El partit obtingué 5,3 milions de vots a les eleccions de juliol de 1931. Pregonant públicament aquest resultat com una enorme victòria, el partit demostrà fins a quin punt les derrotes han rebaixat les seues pretensions i esperances. En la primera volta de les eleccions presidencials, el 13 de març, el partit obtingué quasi 5 milions de vots. En el curs de quatre mesos i mig (i quins mesos!) guanyà, doncs, escassament 300.000 vots. La premsa comunista repetí centenars de vegades al març que el nombre de vots hauria estat incomparablement major si s’hagués tractat d’unes eleccions al Reichstag: en unes eleccions presidencials, centenars de milers de simpatitzants consideraven superflu perdre el temps en una demostració “platònica”. Si es pren en consideració aquest comentari de març (i ho mereix) s’hi dedueix que el partit no ha crescut en absolut durant els darrers quatre mesos i mig.
A l’abril, la socialdemocràcia elegí Hindenburg, el qual, després d’això, portà a terme un colp d’estat dirigit directament contra ella. Es podria pensar que aquest sol fet hauria d’haver bastar per fer trontollar l’edifici del reformisme fins als seus mateixos fonaments. Afegim-ne l’agreujament posterior de la crisi amb les seues aterridores conseqüències. Finalment, el 20 de juliol, onze dies abans de les eleccions, la socialdemocràcia s’apartà amb la cua entre les cames davant del colp d’estat del president federal que havia elegit. En tals períodes, els partits revolucionaris creixen febrilment. Qualsevol cosa que la socialdemocràcia, clavada per un clau d’acer, engegue, ha de fer anar els obrers cap a l’esquerra. Però en compte d’avançar a gambades amb bótes de set llegües, el comunisme fa temps, vacil·la, està a la retirada i després de cada pas avant fa mig pas cap enrere. Alegrar-se d’una victòria només perquè el Partit Comunista no ha perdut vots el 31 de juliol és perdre per complet el sentit de la realitat.
Per tal d’entendre per què i com el partit revolucionari es condemna a una impotència envilidora sota condicions polítiques excepcionalment favorables cal llegir les respostes de Thaelman als obrers socialdemòcrates. Tasca avorrida i ingrata, però que pot il·lustrar sobre el que passa pel cap dels dirigents stalinistes.
A la pregunta “Com valoren els comunistes el caràcter del govern Papen”? Thaelmann forneix diverses respostes mútuament contradictòries. Comença referint-se al “perill de l’establiment immediat de la dictadura feixista”. S’hi dedueix, doncs, que encara no existeix? Parla de forma totalment correcta dels membres del govern com “representants del capital dels trusts, dels generals i dels junkers”. Un minut després diu sobre el mateix govern: “aquest gabinet feixista”, i conclou la seua resposta amb l’afirmació que “el govern Papen... s’ha fixat l’objectiu d’establir immediatament la dictadura feixista”.
Prescindint de les diferències polítiques i socials entre el bonapartisme, és a dir, el règim de “pau civil” basat en una dictadura policíaca-militar, i el feixisme, o siga, el règim de guerra civil oberta contra el proletariat, Thaelmann es priva per avançat de la possibilitat de comprendre què ocorre davant dels seus propis ulls. Si el gabinet de Papen és un gabinet feixista, llavors, de quin “perill” feixista parla? Si els obrers creuen a Thaelmann quan diu que Papen s’ha fixat l’objectiu (!) d’establir la dictadura feixista, llavors el probable conflicte entre Hitler i Papen-Schleicher agafarà el partit desprevingut, igual que passà en el seu moment amb el conflicte entre Papen i Otto Braun.
A la pregunta “És sincer. El Partit Comunista respecte al front únic?” Thaelmann respon naturalment amb una afirmació, i com a prova es refereix al fet que els comunistes no es presentaren amb barret a la mà a Hindenburg i Papen. “No, nosaltres plantegem el problema de la lluita, de la lluita contra tot el sistema, contra el capitalisme. I ací resideix el moll de la sinceritat del nostre front únic.”
Thaelmann no comprèn evidentment de què es tracta. Els obrers socialdemòcrates continuen essent socialdemòcrates precisament perquè encara creuen en el camí gradual, reformista, de la transformació del capitalisme en socialisme. Ja que no saben que els comunistes estan per l’enderrocament revolucionari del capitalisme, els obrers socialdemòcrates pregunten: “Ens proposeu sincerament el front únic?”. I a açò, Thaelmann respon: “Naturalment, sincerament, per a nosaltres és qüestió de derrocar tot el sistema capitalista.”
Per descomptat que nosaltres no somiem d’ocultar res dels obrers socialdemòcrates. No obstant, cal saber la mesura de les coses i conservar les proporcions polítiques. Un propagandista hàbil hauria contestat: “vosaltres ho aposteu tot a la democràcia; nosaltres creiem que l’únic camí està en la revolució. No obstant, no podem ni volem fer la revolució sense vosaltres. Hitler és ara l’enemic comú. Després de vèncer-lo, farem el balanç junts i veurem a on mena efectivament el camí.”
L’auditori del fullet de Thaelmann (tan particular com puga parèixer-ho a primera vista) escolta amb indulgència l’orador i àdhuc coincideixen amb ell en diverses ocasions. El secret de la seua indulgència, no obstant, resideix en què els interlocutors de Thaelmann en la conversació no sols pertanyen a la “Acció Antifeixista”, sinó que també criden a votar el Partit Comunista. Són antics socialdemòcrates que s’han passat al comunisme. Semblants reclutes només poden ésser benvinguts. Però allò de decebedor de tot l’assumpte és que una conversa amb obrers que han trencat amb la socialdemocràcia la venga hom enganyosament com una conversa amb les masses socialdemòcrates. Aquesta barata mascarada és molt característica de tota la política actual de Thaelmann i companyia.
De totes maneres, els antics socialdemòcrates plantejaren qüestions que en l’actualitat inquieten les masses socialdemòcrates. “És l’“Acció Antifeixista” una organització front o es tracta del Partit Comunista?”, pregunten. Thaelmann respon: “No!” La prova? L’“Acció Antifeixista” “no és una organització, sinó un moviment de masses”. Com si no fóra precisament la tasca del Partit Comunista organitzar el moviment de masses. Encara millor és el segon argument: l’“Acció Antifeixista” és apartidista ja que es dirigeix contra l’estat capitalista: “Karl Marx, en tractar de les lliçons de la Comuna de París, ja situà en primer pla amb tota agudesa com la tasca de la classe obrera la qüestió de destruir l’aparell estatal burgès.” Oh, malaurada cita! Perquè el que els socialdemòcrates volen, prescindint de Marx, és perfeccionar l’estat burgès, però no destruir-lo. Ells no són comunistes, sinó reformistes. Tanmateix les seues intencions, Thaelmann prova justament el que volia refutar: el caràcter partidista de l’“Acció Antifeixista”.
El dirigent oficial del Partit Comunista no comprèn òbviament ni la situació ni el pensament polític dels obrers socialdemòcrates. No comprèn per a què serveix el front únic. Amb cadascuna de les seues frases, dóna armes als dirigents reformistes i fa anar cap a ells els obrers socialdemòcrates.
La impossibilitat de qualsevol classe d’acció comuna amb la socialdemocràcia és demostrada per Thaelmann de la manera següent: “A aquest respecte, nosaltres [¿?] hem de reconèixer clarament que la socialdemocràcia, tot i que avui imita un simulacre d’oposició, en cap moment renunciarà als seus projectes de coalició ni als seus pactes amb la burgesia feixista.” Fins i tot si això fóra cert, continuaria essent qüestió no obstant de demostrar-s’ho als obrers socialdemòcrates a través de l’experiència. No obstant, és essencialment erroni. Si els dirigents socialdemòcrates no volen abandonar els pactes amb la burgesia, la burgesia feixista, no obstant, abandona els seus pactes amb la socialdemocràcia. I aquest fet pot esdevenir decisiu per al destí de la socialdemocràcia. En el pas del poder de Papen a Hitler, la burgesia no podrà de cap mode perdonar a la socialdemocràcia. La guerra civil té les seues lleis. El regne del terror feixista només podrà significar l’anorreament de la socialdemocràcia. Mussolini començà precisament per ací, de manera que pogués aixafar amb el major desenfrenament els obrers revolucionaris. En tot cas, els “socialfeixistes” aprecien la seua pell. La política comunista de front únic ha de partir en l’actualitat de l’interés de la socialdemocràcia per la seua pròpia pell. Aqueixa serà la política més realista i, alhora, la de conseqüències més revolucionàries.
Però si la socialdemocràcia no se separa “en cap moment” de la burgesia feixista (malgrat que Matteoti “se’n separà” de Mussolini), ¿no han d’abandonar el seu partit els obrers socialdemòcrates que volen formar part de l’“Acció Antifeixista”? Heus aquí una pregunta. A això Thaelmann respon: “Per a nosaltres, comunistes, és indubtable que els obrers socialdemòcrates o membres del Reichsbanner poden formar part de l’“Acció Antifeixista” sense haver d’abandonar el seu partit.” I per a mostrar-se lliure de sectarisme, Thaelmann afegeix: “Si vos incorporeu per milions, en un front tancat, vos acollirem amb alegria, tot i que encara existisca una manca de claredat als vostres caps, segons la nostra opinió, sobre certes qüestions de l’apreciació del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya.” Daurades paraules! Considerem el vostre partit com a feixista, vosaltres el considereu democràtic, però no discutim sobre qüestions insignificants. Basta amb què vingueu “per milions”, sense abandonar el vostre partit feixista. “La manca de claredat sobre certes qüestions” no pot constituir un obstacle. Però, ai!, la manca de claredat en els caps dels buròcrates totpoderosos és un obstacle a cada moment.
Per tal d’aprofundir en la qüestió, Thaelmann continua dient: “nosaltres no plantegem la qüestió entre partits, sinó sobre una base de classe.” Igual que Seydewitz, Thaelmann està disposat a renunciar als interessos del partit en nom dels interessos de la classe. La desgràcia resideix en què per a un marxista no pot haver-hi semblant contrast. Si el seu programa no fóra la formulació científica dels interessos de la classe obrera, el partit no valdria un cèntim.
Tan sols que, junt amb el cras error de principi, les paraules de Thaelmann també contenen un absurd pràctic. ¿Com és possible no plantejar la qüestió de les relacions entre els partits quan és ací precisament on rau la vertadera essència de la qüestió? Milions d’obrers segueixen la socialdemocràcia. Altres milions, el Partit Comunista. Als obrers socialdemòcrates que pregunten com arribar en l’actualitat a accions comunes contra el feixisme entre el vostre partit i el nostre, Thaelmann respon: “Sobre una base de classe, i no de partit” incorporar-vos a nosaltres per milions. ¿No és aquesta la més miserable ampul·lositat?
“Nosaltres, comunistes”, segueix Thaelmann, “no volem la unitat a qualsevol preu”. “No podem, en interès de la unitat amb la socialdemocràcia, repudiar el contingut de classe de la nostra política... ni renunciar a les vagues, a les lluites dels aturats, a les accions dels arrendataris ni a la defensa revolucionària de les masses.” L’acord sobre accions pràctiques determinades és mal interpretat com una absurda unitat amb la socialdemocràcia. De la necessitat de l’assalt revolucionari final del demà, se’n dedueix la inadmissibilitat en el present de vagues comunes o accions d’autodefensa. Qualsevol que puga veure alguna rima o raó en les idees de Thaelmann es mereix un premi.
Els oients de Thaelmann insisteixen: “És possible una aliança del KPD i el SPD en la lluita contra el govern Papen i contra el feixisme?” Thaelmann cita dos o tres fets com a evidència que la socialdemocràcia no lluita contra el feixisme i en conclou: “Tot camarada del SPD dirà que tenim raó en dir que una aliança entre el KPD i el SPD és impossible sobre la base d’aqueixos fets i també per raons de principi [!].” de nou el buròcrata dóna per assentat allò que hauria de demostrar. L’ultimatisme adquireix un caràcter particularment ridícul quan Thaelmann respon a la pregunta sobre el front únic amb organitzacions que comprenen milions d’obrers. Els socialdemòcrates han de reconèixer que és impossible un acord amb el seu partit perquè és feixista. Pot prestar-se millor servei a Wels i Leipart?
“Nosaltres, comunistes, que refusem tot acord amb els dirigents del SPD... afirmem incansablement que estem disposats en qualsevol moment a la lluita antifeixista amb els camarades socialdemòcrates i de la Reichsbanner vertaderament combatius i amb les organitzacions combatives de base [?].” On acaben les organitzacions de base? ¿I què fer si les organitzacions de base se sotmeten a la disciplina de les superiors i proposen que les negociacions comencen amb aquestes últimes? Finalment, entre les organitzacions de base i les superiors hi ha nivells intermedis. ¿Pot predir-se per on passarà la línia divisòria entre els que volen lluitar i els que eludeixen la lluita? Açò només pot determinar-se en l’acció, i no amb valoracions a priori. Quin sentit té lligar-se un mateix de peus i mans?
En Die Rote Fahne del 29 de juliol, en una informació d’un míting de la Reichsbanner, se citen les notables paraules d’un dirigent de secció socialdemòcrata: “En les masses hi ha la voluntat d’un front únic antifeixista. Si els dirigents deixen de tenir-ho en compte, jo m’uniré al front únic per damunt dels seus caps.” El periòdic comunista reprodueix aquestes paraules sense cap comentari. No obstant, conté la clau de tota la tàctica del front únic. El socialdemòcrata vol lluitar contra els feixistes junt amb els comunistes. Però ja dubta sobre la bona voluntat dels seus dirigents. Si els dirigents es neguen, diu, llavors passaré per damunt dels seus caps. Poden comptar-se per desenes, per centenars, per milers, per milions, els socialdemòcrates que es troben en el mateix estat d’ànim. La tasca del Partit Comunista és mostrar-los en realitat si els dirigents socialdemòcrates volen lluitar o no. Açò sols pot demostrar-se per mitjà de l’experiència, una experiència nova, recent, en una situació nova. Aquesta experiència no s’adquirirà de colp. Els dirigents socialdemòcrates han d’ésser sotmesos a prova: en la fàbrica i el taller, en la ciutat i en el camp, en tota la nació, en el present i en el futur. Hem de repetir la nostra proposta, presentada d’una forma nova, des d’un angle nou, adaptada a una situació nova.
Però Thaelmann no té res d’això. Sobre la base de les “diferències de principi l’existència de les quals hem mostrat entre el KPD i el SPD, rebutgem les negociacions en la cima amb el SPD.” Aquest trencadís argument és repetit per Thaelmann diverses vegades. Però si no hi hagués “antagonismes de principi” no hi hauria dos partits. I si no haguessen dos partits no es plantejaria la qüestió del front únic. Thaelmann vol demostrar molt més. Menys, seria millor.
¿Que no significa “una escissió de la classe obrera organitzada” la fundació de la RGO?, pregunten els obrers. No, respon Thaelmann, i com a prova cita la lletra d’Engels de 1895 contra els filantrops estèticosentimentals. Qui li espia a Thaelmann tan pèrfidament semblants cites? La RGO es crea en l’esperit de la unitat, i no del cisma. A més a més, l’obrer no abandona en cap cas la seua organització sindical per a unir-se a la RGO. Al contrari, seria millor que els membres de la RGO romanguessen en els sindicats per a portar-hi una tasca d’oposició. Les paraules de Thaelmann poden sonar convincents als comunistes que s’han fixat la tasca de lluitar contra la direcció socialdemòcrata. Però com a resposta als obrers socialdemòcrates, preocupats per la unitat sindical, les paraules de Thaelmann sonen a burla.
“¿Per què heu abandonat els nostres sindicats i heu organitzat els vostres a banda?”, pregunten els obrers socialdemòcrates.
“Si voleu entrar en la nostra organització independent per a lluitar contra la direcció socialdemòcrata, no vos exigim que abandoneu els sindicats” respon Thaelmann. Una resposta adient, just en el clau!
“Hi ha democràcia al si del KPD?”, pregunten els obrers, passant a un altre tema. Thaelmann respon afirmativament. Per complet! Immediatament, però, afegeix inesperadament: “En la legalitat igual que en la il·legalitat, i més especialment en aquesta última, el partit ha d’estar alerta contra espies, provocadors i agents de la policia.” Aquesta interpolació no és accidental. L’última doctrina, pregonada per tot el món en el fullet d’un misteriós Büchner, justifica l’estrangulació de la democràcia en interès de la lluita contra els espies. Qualsevol que proteste contra l’autocràcia de la burocràcia stalinista ha d’ésser tingut, almenys, com a sospitós. Els agents de policia i provocadors de tots els països s’alegren d’entusiasme amb aquesta teoria. Ells soltaran els gossos contra els oposicionistes amb més escàndol que ningú: açò distraurà l’atenció d’ells mateixos i els permetrà pescar en aigües revoltes.
El floriment de la democràcia també es demostra, segons Thaelmann, pel fet que “els problemes es tracten en els congressos mundials i les conferències del Comitè Executiu de la Internacional Comunista”. L’orador s’oblida de dir quan es realitzà l’últim congrés mundial. S’ho recordarem: al juliol de 1928, fa més de quatre anys! En aparença, cap qüestió notable ha sorgit des d’aleshores. Per què, preguntem de passada, no convoca el mateix Thaelmann un congrés extraordinari del partit alemany per a les qüestions de què depèn el destí del proletariat alemany? Certament, no per un excés de democràcia partidària.
I així se succeeixen les pàgines. Thaelmann respon a vint-i-una preguntes. Cada resposta, un error. En suma vint-i-un errors, sense comptar els petits i secundaris. I són nombrosos.
Thaelmann conta que els bolxevics trencaren amb els menxevics en 1903. En realitat, l’escissió es produí en 1912. Però fins i tot això no impedí que la revolució de febrer de 1917 unís les organitzacions bolxevics i menxevics en una gran part del país. Encara al començament d’abril, Stalin es declarà a favor de la unificació dels bolxevics amb el partit de Tseretelli no del front únic, sinó de la fusió dels partits! Només l’arribada de Lenin ho impedí.
Thaelmann diu que els bolxevics dissolgueren l’Assemblea Constituent en 1917. En realitat, ocorregué al començament de 1918. Thaelmann no està de cap manera familiaritzat amb la història de la revolució russa i del partit bolxevic.
Pitjor, tanmateix, és el fet que no comprèn les bases de la tàctica bolxevic. En els seus articles “teòrics”, s’atreveix a discutir àdhuc el fet que els bolxevics concloguessen un acord amb els menxevics i socialistes-revolucionaris contra Kornilov. Com a prova, aporta cites passades per de sota la seua porta no se sap per qui, que no tenen res a veure amb l’assumpte. Però s’oblida de respondre les preguntes: hi hagueren comitès de defensa popular per tot el país durant el putsch de Kornilov? Dirigiren ells la lluita contra Kornilov? Pertanyien a aqueixos comitès els representants dels bolxevics, menxevics i socialistes-revolucionaris? Sí, sí, sí. Estaven en aqueixa època els menxevics i socialistes-revolucionaris en el poder? Perseguiren els bolxevics com a agents de l’estat major alemany? Hom empresonà milers de bolxevics? S’ocultà Lenin en la il·legalitat? Sí, sí, sí. Quines cites poden refutar aquests fets històrics?
Que Thaelmann recórrega al seu gust a Manuilski, Lozovsky i a Stalin mateix (si és que obre la boca). Però que deixe en pau el leninisme i la història de la revolució russa: per a ell són llibres tancats amb set cadenats.
En conclusió, cal posar en relleu una altra qüestió encara, important per si mateixa: es refereix a Versalles. Els obrers socialdemòcrates pregunten si el Partit Comunista no està fent concessions polítiques al nacionalsocialisme. En la seua resposta, Thaelmann continua defensant la consigna d’“emancipació nacional” i la situa al mateix nivell que la consigna d’emancipació social. Les reparacions (allò que ara en queda) són igual d’importants per a Thaelmann que la propietat privada dels mitjans de producció. Es podria dir que aquesta política fou enginyada únicament per a distraure l’atenció dels obrers del problema fonamental, per a debilitar l’enfrontament amb el capitalisme i per a empentar-los a buscar l’enemic principal i el causant de la seua misèria a l’altra banda de la frontera. No obstant, ara més que mai abans, “l’enemic principal està en el propi país!” Schleicher expressà aquesta idea encara més ordinàriament: primer que res, declarà per la ràdio el 26 de juliol, hem d’“acabar amb els porcs en l’interior!” Aquesta fórmula de soldat és excel·lent. L’arrepleguem gustosament. Tot comunista ha de fer-la seua constantment. Encara que els nazis distrauen l’atenció cap a Versalles, els obrers comunistes han de replicar-los amb les paraules de Schleicher: no, abans que res hem d’acabar amb els porcs en l’interior!
5.- La confrontació de la política de Stalin-Thaelmann amb la seua pròpia experiència
La tàctica es posa a prova en els moments més crítics i crucials. La força del bolxevisme residí en què les seues consignes i mètodes trobaren la seua màxima confirmació en el moment en què el curs dels esdeveniments exigí decisions audaces. ¿Quin valor tenen els principis a què s’ha de renunciar tan aviat com la situació adquireix un caràcter greu?
La política realista es basa en el desenvolupament natural de la lluita de classes. La política sectària s’esforça per dictar regles artificials a la lluita de classes. La situació revolucionària significa la màxima accentuació de la lluita de classes. Precisament per això, la política realista del marxisme, en la situació revolucionària, exerceix una poderosa força d’atracció sobre les masses. La política sectària, per contra, esdevé més dèbil com més vigorós és l’impuls dels esdeveniments. Els blanquistes i proudhonistes, presos per sorpresa pels successos de la Comuna de París, feren el contrari del que havien predicat incessantment. Durant la revolució russa, els anarquistes es veieren obligats a reconèixer els soviets és a dir, els òrgans de poder. I així indefinidament.
La Comintern es recolza en les masses guanyades en el passat pel marxisme i foses per l’autoritat de la revolució d’octubre. Però la política de la fracció de Stalin, actualment dirigent, pretén governar la lluita de classes, en compte de donar-li una expressió política. Aquest és el tret essencial del burocratisme, i en açò coincideix amb el sectarisme, del que es distingeix clarament en altres aspectes. Gràcies al potent aparell, als mitjans materials de l’estat soviètic i a l’autoritat de la revolució d’octubre, la burocràcia ha pogut, en períodes relativament tranquils, imposar per algun temps traves artificials a l’avantguarda proletària. Però en la mesura que la lluita de classes es condensa en guerra civil, les prescripcions burocràtiques xoquen creixentment amb la realitat inexorable. Enfrontada als viratges bruscos de la situació, la burocràcia orgullosa i envanida cau fàcilment en la confusió. Si no pot governar, capitula. La política del Comitè Central de Thaelmann durant els últims mesos s’estudiarà algun dia com a model de l’estupidesa més llastimosa i miserable.
Des que el “tercer període” ha estat considerat inviolable, no pot parlar-se d’acords amb la socialdemocràcia. No sols era inadmissible prendre la iniciativa del front únic, com havien ensenyant el II i III congrés mundial, sinó que fins i tot havien de refusar-se les propostes d’accions comunes que provinguessen de la socialdemocràcia. Els dirigents reformistes estan “prou desemmascarats”. L’experiència del passat basta. En compte de dedicar-se a la política, cal ensenyar història a les masses. Dirigir propostes als reformistes significa creure’ls capaços de lluitar. Això només seria socialfeixisme, etc. Tal era la salmòdia ensordidora de l’orguenet ultraesquerrà durant els darrers tres o quatre anys. Però poc després, en el Landtag prussià, la fracció comunista proposava el 22 de juny, per a sorpresa de tothom i d’ells mateixos, un acord amb la socialdemocràcia i àdhuc amb el Centre. El mateix es repetí en Hesse. Enfront del perill que la presidència del Landtag pogués caure a mans dels nazis, tots els principis sacrosants foren enviats al diable. No és açò esbalaïdor? I no és humiliant?
Explicar aquestes cabrioles, no obsta